Ludwiades

Tot va sortir rodó i fàcil. El vol fins a Treviso, l'hotel on vàrem passar la primera nit, el cotxe que vàrem llogar per anar d'italians per Croàcia, el trajecte fins a Zagreb travessant Eslovènia... un cop a Zagreb ens va costar molt de trobar l'apartament on vàrem passar la nit perquè jo em pensava que era un "Apartahotel" i no hi havia cap rètol per enlloc. Al final no sé ben bé com vaig trobar la noia de l'agència i ens va portar fins al pis. Zagreb no ens va impressionar i com que la dia següent era festiu i tot estava tancat vàrem agafar la nostra Fiat i vam marxar a Privlaka on havíem llogat la casa.

Privlaka és una peninsula que té mar a dues bandes. Segons en Domagoj, el propietari de la caseta, el bonic és el del sud, la Ninska laguna, i allà és on vam anar més sovint perquè des de casa arribàvem en 10 minuts a peu de platja i a banda de ser bonic, amb les muntayes de Plakenika de fons, s'estava molt tranquil·let. El Bernat i el Marcel no paraven de tirar pedretes i demanar-me que les fes botar. La casa era perfecte pels 4. El jardí d'oliveres, cap casa a la vista, s'hi estava de conya. Ens van agradar molt les ciutats de Zadar i de Sibenik i el poblet veí de Nin, ens va agradar l'illa de Pag tot i que vam tenir la mala sort de triar la platja on anaven tots els joves maquineros, plena de xiringuitos... però sobretot ens van agradar els parcs naturals del riu Krka i dels llacs de Plitvice.

Després de passar la setmana a Privlaka vam estar un parell de dies en un hotelet/casa d'hostes al costat del parc de Plivicka jezera. Tal com m'imaginava, una maravella. Vam anar-hi els dos dies i vam arpofitar el temps al màxim per passejar per tots els racons d'aquest impressionant paratge farcit de llacs i salts d'aigüa. Paisatges pintats de verd, blau, marró, ocre... ara un llac verd maragda, ara un de blau turquesa i entre mig un jardí japonès, una fageda centenària.

Croàcia ens va agradar molt, ens hi vam trobar bé en aquell ambient mediterrani però ordenat.

Fa temps que no escric cap entrada o post en el bloc. En canvi he fet activitats de les que considero que són dignes d’escriure per poder-les recordar millor i rellegir-les algun dia, a banda és clar de compartir-les amb els quatre que em llegiu.

Aquest matí mentre anava en cotxe pensava quins són els posts que no he escrit...

No vaig escriure res després de llegir La conjura de los necios, un llibre que em va deixar/donar la meva amiga Pepita. Mentre el llegia vaig marcar diverses pàgines (doblegant la punta dels full com faig sempre) pensant que després escriuria algun fragment en el bloc per recordar-lo. Al final no vaig trobar el moment. També pensava que més que recordar com està escrit el que més em va frepar del llibre és el seu protagonista, el gran neci, l’imfumable Ignatius J. Reilly i tota la resta de personatges satèl·lit genialment estúpids construïts per John Kennedy Toole que es passegen pels carrers de New Orleans.

No vaig escriure res després del viatge de mascles a Menorca. Menteixo, vaig escriure però no ho vaig publicar i van passar els dies i es va esvair la idea d’escriure just després de viure una experiència agradable. Recupero un fragment:

Cada cop que hi vaig m'agrada més Menorca. Crec que és com un paradís de la mediterrània. Si hi haguessin Déus segur que el seu Olimp estaria a l'illa i beurien Gin amb llimona mentre jeurien aquí i allà jugant al Risk amb el món dels mortals. Nosaltres ens sentim com Déus a l'illa. Per uns dies estem totalment relaxats fem el que volem sense presses sense nervis, sense discussions. Sempre estem d'acord i contents descobrint o redescobrint racons del nostre paradís a tan sols a mitja hora de casa!

No vaig escriure res després de llegir El meu amor Sputnik de Murakami i em va fer feliç. De fet en el post no publicat de Menorca m’ho havia fet venir bé per parlar-ne ja que el llibre me’l vaig endur a l’illa. El concepte que dóna títol al llibre és inquietant, com ho són els personatges d’aquest autor. En aquesta novel·la de tres personatges i dues illes, Japó i Grècia, vaig retrobar l’estil de Tokio Blues que tan m’havia agradat i que no vaig trobar a la seva darrera novel·la, After dark. Diu Murakami que Sputnik significa company de viatge en rus així que és un llibre ideal per portar de vacances.

No vaig escriure res després de l’excursió que vam fer amb els nens a Perpinyà i la Reserva Africana de Sigean. La cosa va començar malament. Havia fet una reserva en una casa a prop de Narbone que tenia molt bona pinta i pensàvem passar-hi tot el cap de setmana però a darrera hora l'individu que m’havia dit que estava disponible va desaparèixer. Li vaig enviar diversos mails i al final vaig trucar per telèfon i vaig parlar amb el meu francès lamentable amb una dona que em va dir que no estava localitzable i que ella no podia fer res i per tant ens quedàvem sense casa. A la desesperada vaig trucar a unes quantes cases més, més francès macarrònic, i res no ho vaig aconseguir però vam decidir anar fins a Perpinyà a veure si trobàvem alguna cosa per allà.

El que vam trobar va ser un hotelet on passar la nit i anar al parc al dia següent. Perpinyà em va semblar un lloc agradable on ens atenien amb una barreja de castellà, francès i català i un to sec, professional i hospitalari. La cambrera del restaurant al que ens va dirigir la recepcionista de l’hotel va ser una gran troballa, una mena d’animadora infantil que ens va tenir a la canalla ben entretinguda.

Sigean va estar molt bé, especialment per als nens que s’ho passen pipa mirant els animals però també per nosaltres. Hi ha una gran diversitat d’espècies, ben cuidats i sobretot en un espai natural molt bonic i una gran extensió de terreny. Vam acabar preparant un dinar de pícnic a la furgo del Barto i tots ens vam trobar molt a gust.

Ara ja sento que m’he posat al dia. Em queden un parell d’activitats que m’agradaria “immortalitzar” però com que són molt recents encara les puc escriure en una entrada pròpia. I parlant d’entrades darrerament trobo que m’estan creixent. Serà l’inici de la crisi dels 40?

L'altre dia en un exercici de l'assignatura d'anglès que estic fent em demanaven que fes una redacció exposant els aspectes que millor i pitjor valoro del lloc on visc. Vaig explicar (amb el meu nivell justet-dubtós-consultat-corregit_pel_G d'anglès) que el que valoro més especialment és la situació. Trobo que estar tan a prop del mar, de la muntanya i de la ciutat em permet gaudir de tots tres entorns de manera molt senzilla. Aquesta setmana precisament ho he viscut així.

A la ciutat hi vaig cada dia a treballar això és senzillament una necessitat, treballo per viure això està claríssim. Però a banda dijous al vespre hi vaig baixar també a fer un sopar amb uns quants amics i amigues del poble. Vam anar al Yashima, un restaurant japonès que està al meu antic barri, a Josep Tarradelles amb avinguda Sarrià (quants records,...no podia deixar de pensar en el meu antic amic Vivian amb els pantalons arremangats plantant el videt al mig del llac...). No havia anat mai a una planxa japonesa (Teppan’yaki) i em va encantar, ho vaig trobar boníssim i un espectacle digne de veure, com treballa el cuiner que et va preparant els plats al davant. Vam triar el menú més car, ja que hi èrem, i això ja no em va agradar tant. Com diria l'Albert petit va ser un sopar anti-crisi o el meu estimat Rubianes (a l'infern sia) crisis? que coño crisis!!

Dissabte vaig gaudir de la vessant mar i muntanya. Vaig quedar a les 8 del matí amb tres amics del poble per pujar en bici (menys el Bota que anava corrent, és impressionant veure com puja per les trialeres els 110 Kg). Em va agradar molt, d'una banda veure que vaig ser capaç de pujar muntanya amunt, per l'altre que m'anaven explicant per aquí es puja fins al corredor, per allà es va a can Rimbles, a can Bruguera, aquest és el camí fons, l'antic molí...la veritat és que vivim a 15 minuts en bici del parc nartural del Corredor-Montnegre i val la pena de tant en tant girar-se i tirar cap amunt.

Sobretot perquè després de baixada vàrem quedar per fer el vermutillo a la platja. Vam agafar una bona taula en plena sorra i al cap d'una estona ja teníem a les parelles i als nens corrent per allà, bé i el entrepans de can Jaume que estan molt bons. És un goig veure com s’ho passa el Bernat a la platja, al pobre Marcel l’hem de controlar més encara i atutrar-lo a mig camí quan se’n va cap al mar.

Va ser un dissabte de menú complet, de primer un mar i muntanya, de segon una migdiada en família, per sopar un can Solé i de postre el Barça va guanyar la lliga.

Fa dies llegia una entrevista a en Joan Miquel Oliver que em va fer somriure i estar d'acord amb ell. Deia: "La feina d’un artista pop no és res més que agafar les collonades més grosses que et puguis imaginar i convertir-les en art. Nosaltres fem això. Amb què fem feina? Amb el Lego, l’Scalextric, i ara amb el Bombon Mallorquín. No som molt romàntics”.

M'agrada gairebé tot el que que fa aquest tio (no sé si preocupar-me?): Els discos d'Antònia Font, els vídeos, els concerts, sols o amb l'orquestra filarmònica, les seves cançons en solitari, la seva música, el seu llibre El misteri de l'amor... suposo que realment el que m'agrada és el seu món, les seves collonades, tan properes a les meves històricament i geogràfica i que ell sap convertir en art amb grans dosis d'originalitat, tendresa i de bon gust. Et fa gaudir d'un polo de llimona, d'un astronauta rimador, un batiskafo rus...una música i una lletra que creen un món molt particular i que a mi em té el cor robat perquè fa extraordinari allò més ordinari.

El passat dia 30 actuava a l'Aliança del Poble Nou i no me'n vaig poder estar de comprar entrades. La Carolina i el Roger em van dir que no els venia de gust venir i llavors se'm va acudir que segurament al Marc sí que li vindria de gust.

El concert va estar realment bé, millor del que m'esperava, en Joan Miquel es va anar animant i estava molt xerraire sobretot perquè li feia molta gràcia formar part del Festival internacional de guitarra i ens va obsequiar amb alguns solos a vegades gamberrors i minimalistes a vegades roquers i potents. Només acompanyat d'un laüt, una bateria i el seu filet de veu (com diu la mare del Marc) va omplir i transformar l'envellida sala del casino.

Em va agradar molt anar amb el Marc, després vam estar xerrant una bona estona mentre preníem un Shish kebab que segons em va semblar no era més que l'hamburguesa especial disfressada. Podrien ser temes per cançons de l'Oliver: el bistec rus, els shawarmas, el pans&company... collonades pop.

Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana de celebracions d'aniversari. D'una banda la Judith, la Tuti, que en va fer 40 i d'una altra el Marcel, el Tremens, que va celebrar el seu primer.

M'ho vaig passar molt bé a l'aniversari de la Tuti. Era la clàssica festa sorpresa i veritablement li vàrem donar una bona sorpresa, no s'ho esperava gens i em va agradar molt poder-hi participar. Tots estàvem força animats i encara ho vam estar més després de les cerveses que vam demanar i de les caipirinhes amb les que ens van obsequiar els organitzadors.

La barbacoa que van muntar els de can Rin també estava mot bé, mini hamburguesa, pinxito i amanida, estava mot bo i després el sistema de pastís repartit en 40 trossos amb una espelma cadascun li va donar un aire més festiu. Per acabar el joc que va muntar l'Aina amh preguntes sobre anècdotes de la Ju ens va fer riure una bona estona amb les seves sortides. Darrerament, els darrers anys, ens hem distanciat una mica de la Judith i el Lluís però són aquestes
distàncies que s'escursen ràpidament quan tens l'ocasió.

L'altre aniversari, el de dissabte per la tarda, el vam organitzar nosaltres òbviament. La Carolina s'havia ocupat de comprar llaminadures i regals per als nens i d'encarregar ensaimades,
brioixos i una coca com a pastís. Dissabte ho vàrem enllestir tot amb un parell d'horetes. Una compra, engalanar la piscina i preparar els entrepans que els vàrem fer entre la Bea i jo.

Com va passar al primer aniversari del Bernat, el Marcel és qui menys es va assabentar de que allò era una festa i de que ell era el protagonista, però fins i tot així s'ho va passar molt bé anant de mà en mà tota la tarda sense parar. És clar que el Bernat és qui s'ho va passar millor, sempre que hi ha més nens i música i jocs, no para, a l'inrevés, en comptes de cansar-se cada cop sembla que tingui més energia i fins que no se'n va anar tothom no va deixar de córrer i de saltar.

M'agrada veure que els meus fills fan anys i creixen acompanyats de les nostres famílies i dels nostres amics tant importants els uns com els altres.

Feia dies que pensava que havia de començar a posar-me roba d'estiu, amb una jaqueta això sí, però començar a posar-me camises o polos de màniga curta per no haver d'anar tot el dia amb la camisa arremangada. Vaig triar un mal dia per començar perquè quan vaig sortir al carrer em vaig adonar que feia força fresqueta, molt de vent i pluja, però ja no em vaig voler fer enrere. Quan vaig plegar de la feina (després de passar bastant fred amb la meva camisa de màniga curta) vaig trucar a l'Albert i li vaig preguntar si feia alguna cosa per dinar. Ell em va dir que volia passar per la Base Nàutica a veure com estava el mar perquè amb aquest vent tenia l'adrenalina a tope i moltes ganes de navegar.

Jo me'n vaig anar a Diagonal Mar a fer un parell d'encàrrecs i finalment em va trucar l'Albert dient que havia quedat tant xop de camí cap al mar que se n'havia anat a casa i em convidava a dinar. Vaig dinar de conya, unes petxugues de pollastre al curri amb pimientos del piquillo i formatge brie per sobre acompanyat d’un puré de patates i un suc de maduixes i meló. De postre una presa de xocolata negra i un capuccino de sobre. Vaig quedar encantat, bon àpat i bona conversa amb el més antic dels meus amics.

Després me’n vaig anar a casa de l’Albert de la Jordina i l’Albert a celebrar l’aniversari de la Lia, allà estava la Carolina amb el Bernat i l’oncle G. Com sempre vam estar molt bé amb els Pinyimas i el seu entorn, sempre t’hi trobes com a casa. El Bernat amb els seus pantalons de peto va triomfar tocant l’harmònica pel saló.

El darrer esdeveniment del dia no va poder ser millor. Vam anar ala Biblitoteca de Catalunya a veure el clàssic Antígona interpretat per la companyia La Perla 29, que té com a protagonistes els televisius Pep Cruz i Clara Segura. L’entorn era fantàstic i l’obra va estar molt bé. No es va fer gens pesada, com podria pensar-se al tractar-se d'una obra clàssica, i com sempre la Clara Segura em va tornar a deixar bocabadat. Toca tots els registres des de la vessant més rotundament còmica dels espactacles que ha fet amb el seu col·lega Bruno Oro fins a la tragèdia grega. Sempre està al seu lloc, impecable. Per acabar-ho d’arrodonir l’espectacle acaba amb una cançó en grec que interpreta molt bé en Pep acompanyat de les dues veus femenines i com no la Segura torna a destacar. Vam sortir amb una sensació de plaer molt agradable mentre aguantàvem el paraigües amb la seguretat d’haver passat una molt bona estona.

Sempre que passem un dia agradable a la platja prenent el solet, xerrant i dinant a gust el JoanRa acostuma a dir: Gran dia de platja! Sí senyor. Divendres va ser un gran dia de pluja.

Demà ja farà dues setmanes que va néixer el Marcel, de moment és un tipus molt tranquil·let, que dorm i menja i només protesta si te gana o vol un canvi de bolquers. Ben fet! El part va ser tan tranquil com l’altre, de fet aquesta vegada va ser un part planificat i filmat. Havia de ser induït però quan vam arribar a l’hospital la Carolina ja estava dilatada de 5 cm i la comadrona ens va dir: apa! baixem cap a baix (a la sala de parts) que això ja ha començat. I així va ser, quan el Raúl es va acabar de posar la indumentària, de ‘la matanza de Texas’ com diu ell, ja se li veia la closca al Marcel i va ser asseure’s i treure’l.

Estic content d’haver pogut veure el part sencer perquè quan va aparèixer el petit, com si d’un truc de màgia es tractés, em vaig emocionar, em va omplir un sentiment de felicitat que em va inundar de llàgrimes contingudes els ulls. Allà tothom reia i xerrava com si es tractés d’una colla d’amics que es reuneixen per fer una feina sense importància però jo amb la meva contenció habitual estava fet una bleda. Només el Roger se’n va adonar i em va perseguir amb la càmera però em vaig seguir contenint fidel a la meva personalitat.

Un altre moment que em moria de ganes de viure i que també em va emocionar va ser l’arribada d’en Bernat, convertit en un dia en el noi gran, va aparèixer per allà dominant el cotarro amb les botes noves que li havia comprat la iaia Lina. Quan el vàrem apropar al seu germà va somriure i li va fer un petó i així ho fa cada cop que si apropa, sempre el vol agafar i sembla que li fa molta il·lusió.

Per sort aquests moments els podrem reviure quan vulguem perquè el Roger ens ha fet un vídeo-reportatge molt bonic que és un molt bon regal per tota la família. Com diu el vídeo quan s’acaba això només és un: principi.

Dissabte passat vam anar a veure l’obra de teatre Passat el riu al teatre Romea. L’obra va ser correcte, en alguns moments molt divertida i irregular quant a les interpretacions (el millor, Banacolocha, Poch, Josa i i el pitjor, prefereixo no saber-ne el nom). El què m’ha fet voler-ne parlar és la temàtica de la que tractava, les relacions que tenim amb els nostres avis.

El protagonista és un noi de gairebé 30 anys que cada diumenge va a dinar a casa dels seus avis i allà s’hi reuneix també amb l’altre parella d’avis, les dèries pròpies d’una i altre generació provoquen situacions que es plantegen amb molta comicitat alhora que amb molta senzillesa,tendresa i veracitat. El problema sorgeix quan el noi rep una oferta de treball molt temptadora que el farà marxar a l’altra punta dels Estats Units i els avis comencen a empescar-se-les per fer-lo quedar-se a la ciutat on té el més important: LA FAMÍLIA.

Això, tal com pretenia l’autor, em va fer recapacitar sobre la relació que tenim amb els avis. En com, a mesura que van perdent facultats i la comunicació ja no és tan fluida com abans, ens comencem a distanciar i costa fer l’esforç de donar-los el que realment els cal que és senzillament la companyia.

De fet, ho veig ara que sóc pare, els avis, com els pares, van fer el mateix quan nosaltres érem molt petits acompanyar-nos mentre jugàvem, passejar-nos i distreure’ns ja que a aquesta edat només amb això ja en tenim prou. Si el meus avis es passaven hores xutant una pilota de plàstic o explicant-me contes perquè no sóc capaç jo de dedicar-los una estoneta de tant en tant per fer-los la vida més entretinguda i més feliç en definitiva?

La resposta típica a aquesta pregunta, la que els avis mateixos ens i es donen, fins i tot són generesos amb això, és que no tenim temps, que avui en dia anem molt atabalats i que les estones de lleure les hem de dedicar a descansar per poder continuar amb aquesta vida tan atrafegada. La realitat és que prioritzem qualsevol activitat davant l’aburrida visita als avis: un dinar amb els amics, un matí a la platja o una tarda connectat a internet poden ser activitats que passin al davant de la visita als avis. Cau pel seu propi pes, això és un error, tot és complementari i necessari alhora.

De moment doncs, he decidit que ja fa massa temps que no veig a l’avi Lluís i a la iaia Lola i que aquest divendres quan plegui de la feina els aniré a fer una visita perquè a ells els cal i a mi en el fons també.

Deu haver-hi algú que recordi la seva primera festa d’aniversari? No sé si som capaços de recordar de forma conscient alguna cosa que ens va passar el primer any de la nostra vida. El Bernat segurament no recordarà que aquest diumenge vam fer la seva primera festa d’aniversari, que es van reunir 40 persones entre família i amics al menjador de casa, que hi havia altres nens d’una semblant a la seva, el Marc, el Jan, la Lia, el Gonzalo, l’Oriol. Aquests tampoc recordaran que van estar a la festa del primer aniversari del Bernat.

La Carolina i jo sí que ho recordarem i com que estem en l’era de la imatge (i de la informació, i del coneixement, i de la tecnolgia, i de la comunicació, i, i, i...) ho vàrem fotografiar i filmar i un dia el Bernat també ho recordarà. Tot i que les imatges que li vindran al cap seran les que vàrem veure nosaltres a través dels nostres ulls digitals de marca Canon i JVC respectivament.