La venjança de Chan-wook Park
Aquests dies sense voler-ho estic veient dues pel·lícules d’aquest
director sudcoreà dic estic veient perquè una de les dues la vaig veient a trocets, me la he baixat en versió original i em costa una mica mantenir l’atenció als vespres quan me la poso, i això que m’agrada, però m’acabo adormint i se’m fa l’hora de preparar el sopar, m’haurà de buscar un altre horari està clar. Ah! La pel·lícula és
Sympathy for Lady vengeance.
La que sí he vist i m’ha agradat molt és
Oldboy. Oldboy és també la història d’una venjança però és una història molt original, no tant pel què fa a l’argument com en l’estil narratiu i visual. Darrerament me n’adono que m’importa molt això, com s’explica una història i com ens la mostren i en aquests dos aspectes Oldboy és una molt bona pel·lícula. L’argument et manté l’interés però el ritme i la forma com t’expliquen la història el potencia fins al punt que no t’importi veure imatges violentes que en altres pel·lícules es fan clarament gratuïtes o morboses.
Mirant la filmografia d’aquest director sembla que la venjança és el Leitmotiv de la majoria dels seus films i això em fa pensar que les antigues pelis del far west potser s’han transformat avui en les modernes obres que ens arriben del far east.
Etiquetes de comentaris: Pel·lícula
Pandora al tren
Els primers dies de tren han estat durs. Em pensava que fer caravanes per la Ronda de Dalt era de les pitjors coses que li podien passar a un sobretot en dies de pluja o quan per motius que no pots entendre trigues molta estona en fer un tram i després es torna fluid, bé i no em parlem d
e la ràbia que fa l’efecte tafaner. Ara bé aquests primers dies de treballar al 22@ me n’he adonat de lo mal acostumat que estava a tenir el meu espai i a escoltar allò que em vingués de gust i només veure a l’altre gent en la distància d’un carril a l’altre i amb l’aïllament de la porta i el vidre. Sincerament la meva taula de salvament ha estat la lectura de Pandora al Congo i de mica en mica m’hi he anat acostumant o reacostumant, més aviat.
La història de
Pandora al Congo m’ha permès endinsar-me en el llibre i gaudir-lo, i això que l’he llegit dret, en mig de molta gent, escoltant converses, sentint rialles i músiques provinents de cascos amb el volum massa alt i passant calor. Malgrat tot això m’ho he passat molt bé i m’he pogut concentrar perquè la història és molt original, és una barreja de ciència ficció i novel·la d’intriga amb un rerefons històric interessant. Parla de les colònies, del racisme, de la justícia, de la literatura, etc. Són temes que podrien semblar aburrits o espessos però en la història que ens explica
Sánchez-Piñol es van filtrant de mica en mica dintre d’una aventura imaginativa que captiva fàcilment i que té una lectura superficial molt fàcil.
Tot i que al
programa d’en Villatoro vaig veure que la majoria de lectors de les dues obres de ficció que ha escrit aquest autor eren més partidaris de Pandora em ve molt de gust llegir La pell freda i tornar-me a endinsar en la imaginativa literatura d’aquest antropòleg literat.
Etiquetes de comentaris: Anècdota, Llibre
