Ludwiades

Vaig rebre un mail que em mostrava una història i em convidava a escriure'n una. La història em va agradar força, era un conte escrit pel Txema i l'havia presentat al concurs de contes que organitzava TMB per Sant Jordi.

Em vaig animar. M'hi vaig posar un parell d'estones i em va sortir una història no gaire brillant però resultona. Prou interessant com per parar l'atenció i prou mediocre com perquè no rebi cap distinció. És una història com jo.

Em vaig vestir de vint-i-un botons, com s'acostuma a dir, tot i que en el meu cas gairebé era cert perquè aquell abric de caixmir que m'havia deixat el pare en tenia molts de botons. Tots daurats. Tots brillants. Tots perfectament cosits. Tots ben tibants. Me'l faig posar amb facilitat, el folre lliscant del seu interior feia que resultés lleuger i agradable. Em vaig mirar al mirall.- Impecable! - Vaig dir sense badar boca. El bigoti curosament retallat donava un toc elegant a la meva fesomia. El cabell totalment enbrillantinat quedava perfectament llis i em perfeccionava la forma del cap. Les sabates lluïen al final del camal de l'smoking. Em vaig cordar els darrers botons i només faltava el toc final, el barret d'ala que em vaig col·locar lleugerament decantat cap a la dreta.

Amb pas ferm, alegre i segur vaig trepitjar la vorera encara humida després de la tempesta d'aquella tarda d'octubre. Les restes de la pluja combinades amb el sol ja baix del capvespre exaltava els colors de la ciutat i em feia arribar les olors fresques del parc de la Ciutadella. La perspectiva des de l'Arc de Triomf era sublim. En baixar a l'estació em vaig adonar que vestit així ningú no em coneixia. A les taquilles dos companys, la Dolores i en Jaume, feien broma quan m'hi vaig acostar. Jo com si fos la primera vegada que els veia els vaig demanar un tiquet senzill, que em van cobrar sense mirar-me als ulls, malgrat que jo els mirava fixament per veure quina cara feien.

Tan diferent em feia aquella roba? M'havia convertit en un senyor? Ningú es podria imaginar que darrera l'abric i el barret hi havia un company? - Em feia preguntes d'aquesta mena mentre esperava que aparagués el comboi en direcció a Plaça Catalunya. La veritat és que sí que era diferent, em sentia diferent a casa meva, allà on passava més hores al dia. A la ciutat sota la ciutat. Al metro.

Vestit d'aquella manera caminava d'una altra forma, els meus moviments eren diferents, jo era diferent fins i tot l'andana sonava diferent quan la trepitjava amb aquella sola de fusta. Em vaig asseure en una bancada de pedra i em vaig mirar l'estació. Mai tenia temps de parar i mirar-la en el seu conjunt, sense buscar res en concret sense anar a solucionar res, com feia habitualment. Començava a tenir calor amb aquell abric i el barret posats però m'hi sentia tan a gust sent diferent que no m'importava suar una mica. Vaig fixar la vista en uns companys que feinejaven quan el comptador de temps va arribar als últims segons i les llums del primer vagó van sorgir de la foscor del túnel. En Vázquez anava de conductor amb aquell posat seu tan dret.

Un cop a dins del vagó, el tercer diria, vaig preferir quedar-me dret. Vestit com anava em sentia més segur. Notava que alguns passatgers em miraven i en comptes de sentir-me avergonyit o inquietar-me, com em passava habitualment, ja m'estava bé. M'agradava. Discretament vaig inflar una mica el pit i tirar les espatlles enrere. Quan vaig arribar a Plaça Catalunya el llarg passadís que em permetria passar de la línia vermella a la verda em va semblar una passarel·la, el meu pas era més ferm encara, el meu ritme enèrgic, una desfilada, de moda no, militar.

El passadís era molt llarg, sempre m'havia semblat molt llarg, però tant? Quanta estona feia que caminava? Em feien mal als peus, les sabates em pesaven i ja no feien aquell soroll tan elegant. I la gent? On era la gent? M'havien passat al davant? Havien desaparegut amb el darrer tren? Finalment vaig arribar a l'andana, buida, sense una ànima. Allò no tenia cap sentit. De sobte em feia molt mal al cap i al tocar-me la front vaig quedar amarat de suor. Em vaig passar la mà humida entre els cabells també humits de suor però suaus, sense brillantina, vaig anar baixant la mà per la cara també nua, en comptes d'aquell bigoti senyorial vaig notar l'aspresa d'una barba de dos dies.

Aleshores vaig sentir un crit. - Gustau! Gustau! Som-hi que encara hem de passar per l'estació de Liceu i ja són les 5 de la matinada - . Vaig agafar el carretó i l'escombra i me'n vaig anar cap a la darrera estació de la jornada. En acabar vaig sortir davant de l'edifici del Liceu i per un moment vaig tornar a sentir l'abric de caixmir a sobre les espatlles, vaig imaginar que recollia una bella dama i que entràvem junts a veure una òpera important. A dins prendríem una copa de cava mentre esperàvem l'avís del començament i saludaríem vells i distingits amics. Se'ns veuria tan exultants i tan feliços que tothom comentaria la bona parella que fèiem, tan elegants i tan guapos.

Vaig notar que queien unes gotes, tornava a ploure sobre la ciutat encara humida i el cel començava blavejar deslliurant-se de la fosca nit ennuvolada.