Ludwiades

Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana de celebracions d'aniversari. D'una banda la Judith, la Tuti, que en va fer 40 i d'una altra el Marcel, el Tremens, que va celebrar el seu primer.

M'ho vaig passar molt bé a l'aniversari de la Tuti. Era la clàssica festa sorpresa i veritablement li vàrem donar una bona sorpresa, no s'ho esperava gens i em va agradar molt poder-hi participar. Tots estàvem força animats i encara ho vam estar més després de les cerveses que vam demanar i de les caipirinhes amb les que ens van obsequiar els organitzadors.

La barbacoa que van muntar els de can Rin també estava mot bé, mini hamburguesa, pinxito i amanida, estava mot bo i després el sistema de pastís repartit en 40 trossos amb una espelma cadascun li va donar un aire més festiu. Per acabar el joc que va muntar l'Aina amh preguntes sobre anècdotes de la Ju ens va fer riure una bona estona amb les seves sortides. Darrerament, els darrers anys, ens hem distanciat una mica de la Judith i el Lluís però són aquestes
distàncies que s'escursen ràpidament quan tens l'ocasió.

L'altre aniversari, el de dissabte per la tarda, el vam organitzar nosaltres òbviament. La Carolina s'havia ocupat de comprar llaminadures i regals per als nens i d'encarregar ensaimades,
brioixos i una coca com a pastís. Dissabte ho vàrem enllestir tot amb un parell d'horetes. Una compra, engalanar la piscina i preparar els entrepans que els vàrem fer entre la Bea i jo.

Com va passar al primer aniversari del Bernat, el Marcel és qui menys es va assabentar de que allò era una festa i de que ell era el protagonista, però fins i tot així s'ho va passar molt bé anant de mà en mà tota la tarda sense parar. És clar que el Bernat és qui s'ho va passar millor, sempre que hi ha més nens i música i jocs, no para, a l'inrevés, en comptes de cansar-se cada cop sembla que tingui més energia i fins que no se'n va anar tothom no va deixar de córrer i de saltar.

M'agrada veure que els meus fills fan anys i creixen acompanyats de les nostres famílies i dels nostres amics tant importants els uns com els altres.

Hi havia un gran cuiner que no deixava veure a ningú com elaborava les seves receptes. Tenia un petit restaurant per no més de 10 comensals. El restaurant estava al número 10 del carrer del Desig. La taula, de 10 persones, sempre s'havia de reservar per endavant. El mateix cuiner era qui agafava el telèfon i abans de confirmar la reserva feia un petit qüestionari als clients: Quantes persones serien, quants homes i quantes dones, com es deien, quina edat tenien, quins gustos musicals, quines pel·lícules els agradaven, quines eren les seves olors preferides i si hi havia algun motiu especial per celebrar el sopar.

En Jan tenia una taula reservada per aquell dia a les 10 del vespre, l’única hora disponible segons li havia dit el cuiner. Li feia molta il·lusió convidar a la seva xicota i a uns amics, que havien arribat de Roma, a aquell restaurant tan especial. A les 10 menys 10 minuts ja eren tots a la porta del restaurant, en Jan i la Bettina, en Giovani i la Luana, l'Eros i la Labinia. Van prémer el timbre diverses vegades però no va ser fins a les 10 en punt que es va obrir la porta i el cuiner des de l'intercomunicador els va anunciar que ja podien passar i acomodar-se. Van passar la porta, van apartar les cortines de vellut i van trobar una taula rodona perfectament parada per 6 persones. Una gran làmpada penjada del sostre il·luminava aquella senzilla però perfecte distribució. Van decidir asseure's de manera que al costat no tinguessin a la seva parella per tal d'afavorir la conversa. En Jan sempre ho proposava i donava molt bon resultat.

Passada una estona d'una de les parets es va obrir una pantalla i va aparèixer el xef. Era un vídeo gravat en el que els explicava el menú que havia preparat per ells inspirant-se en les respostes que li havia donat en Jan. Els donava la benvinguda i els desitjava que passessin una vetllada deliciosa. També els explicava la seva manera de treballar. No li agradava mostrar-se públicament i els plats anirien apareixen a través d'un automatisme en forma de passarel·la que els apropava fins a la taula.

No va trigar gaire estona en començar a funcionar. Primer els aperitius i les begudes i passat un temps prudencial van començar a aparèixer els primers plats. Cadascun duia el nom d'un dels comensals. Els van anar agafant i posant-los al davant. La primera impressió va ser molt bona, van comentar, i l'olor els va començar a omplir d'una sensació molt especial, se sentien molt contents, com lleugers i diferents. Un cop van acabar de sortir tots els plats van començar a tastar-los. Eren deliciosos amb molts matisos, gustos que els costava endevinar el què eren. La conversa es va animar molt i ben aviat van començar a intercanviar els plats:

- A veure deixa'm tastar el teu.
- Prova una mica aquest peixet a veure què et sembla.
- Quina és aquesta fruita? No l’havia provat mai.

Tots es trobaven molt a gust i estaven concentrats en el plaer que els provocava aquell àpat. Reien i se sentien amb una confiança que fins aquell moment no tenien. Així van sortir després els segons plats i després les postres. Quan van arribar als cafès tots s'estimaven profundament , estaven absolutament excitats, tenien el cos hipersensible. No se n'havien adonat, absorts en les sensacions, però feia estona que no només es donaven a provar els plats sinó que quan ho feien es tocaven, s'acariciaven, i s'anaven treien la roba. Alguns havien començat a provar els plats directament de la boca dels altres, es besaven, es llepaven. Passada una estona la Bettina i la Labinia van començar a llepar-se el sexe damunt la taula. Més tard l'Eros li feia l'amor per darrera a la Bettina mentre aquesta xuclava rítmicament el sexe d'en Giovani que udulava de plaer mentre observava com la Luana i en Jan es devoraven l'un altre fent l'amor d'una forma gairebé violenta contra la paret.

Al dia següent en Jan no recordava molt bé què havia passat al restaurant del número 10 del carrer del desig. Estava segur de que havia sigut una gran vetllada, que havia gaudit com mai però que no hi podria tornar mai més. Amb la Bettina mai en van tornar a parlar d'aquella nit tot i que quan feien l'amor es miraven de forma diferent, eren més apassionats, més salvatges i tenien una certa consciència de que la vida els havia canviat a partir d'aquella experiència.

Ningú sap explicar ben bé que és el que passa en aquell restaurant, ningú explica exactament què hi va menjar, ningú torna a repetir l'experiència però malgrat aquest escàs record tothom sap que un cop a la vida cal anar a aquell restaurant. Del cuiner tampoc se’n sap gaire cosa. Es diu que mentre cuina sempre hi ha una dona preciosa, perfecte, nua que l'abraça i l'inspira de manera que aconsegueix traslladar la seva perfecció als plats que cuina. Quan acaben la feina diuen que sempre fan l'amor allà mateix i que el seu sentiment és tan gran que tothom que és a prop queda inundat d'una sensació de plaer inexplicable.