Ludwiades

Avui mentre buscava un missatge guardat he trobat la poesia (o simulacre) que vaig fer quan es van separar el Dani i la Jordina. En aquell moment em va saber greu des del punt de vista més egoista perquè són dues persones que m'estimo i pensava que amb aquesta separació en perdria com a mínim a uns dels dos.

Passats quatre anys estic content de veure que no tan sols no els he perdut sinó que he guanyat a dues persones més, a l'Albert i a la Mar, les seves actuals parelles, i això em sembla una gran sort. No ho desitjo en absolut però se m'acut la tonteria que si se segueixen separant i ajuntant-se amb altres persones tant maques com les seves actuals parelles, la propera vegada, no em farà cap pena i no escriure cap text com aquest:

Tinc dos amics que des que els conec sempre han estat parella
ell és molt guapo i guapa també n’és ella.
Com que m’agraden en tinc una foto a la paret de casa meva.

Ara, per primera vegada, ja no viuen sota una mateixa teulada
potser mai més hi viuran o potser algun dia hi tornaran
però sempre estaran dintre del mateix marc a la paret de la meva casa.

I és que les parets no són com els cors
són fredes i dures i no tenen pors,
no estimen, no odien, ni senten dolors.

En comptes de dos ara són un i un, però jo he fet números i em dóna el mateix.
Quan estic sol a casa i em miro la paret penso-com m’agrada ella-, penso -com m’agrada ell-

si no són parella com a mínim són parell!!