Ludwiades

Dissabte passat vam anar a veure l’obra de teatre Passat el riu al teatre Romea. L’obra va ser correcte, en alguns moments molt divertida i irregular quant a les interpretacions (el millor, Banacolocha, Poch, Josa i i el pitjor, prefereixo no saber-ne el nom). El què m’ha fet voler-ne parlar és la temàtica de la que tractava, les relacions que tenim amb els nostres avis.

El protagonista és un noi de gairebé 30 anys que cada diumenge va a dinar a casa dels seus avis i allà s’hi reuneix també amb l’altre parella d’avis, les dèries pròpies d’una i altre generació provoquen situacions que es plantegen amb molta comicitat alhora que amb molta senzillesa,tendresa i veracitat. El problema sorgeix quan el noi rep una oferta de treball molt temptadora que el farà marxar a l’altra punta dels Estats Units i els avis comencen a empescar-se-les per fer-lo quedar-se a la ciutat on té el més important: LA FAMÍLIA.

Això, tal com pretenia l’autor, em va fer recapacitar sobre la relació que tenim amb els avis. En com, a mesura que van perdent facultats i la comunicació ja no és tan fluida com abans, ens comencem a distanciar i costa fer l’esforç de donar-los el que realment els cal que és senzillament la companyia.

De fet, ho veig ara que sóc pare, els avis, com els pares, van fer el mateix quan nosaltres érem molt petits acompanyar-nos mentre jugàvem, passejar-nos i distreure’ns ja que a aquesta edat només amb això ja en tenim prou. Si el meus avis es passaven hores xutant una pilota de plàstic o explicant-me contes perquè no sóc capaç jo de dedicar-los una estoneta de tant en tant per fer-los la vida més entretinguda i més feliç en definitiva?

La resposta típica a aquesta pregunta, la que els avis mateixos ens i es donen, fins i tot són generesos amb això, és que no tenim temps, que avui en dia anem molt atabalats i que les estones de lleure les hem de dedicar a descansar per poder continuar amb aquesta vida tan atrafegada. La realitat és que prioritzem qualsevol activitat davant l’aburrida visita als avis: un dinar amb els amics, un matí a la platja o una tarda connectat a internet poden ser activitats que passin al davant de la visita als avis. Cau pel seu propi pes, això és un error, tot és complementari i necessari alhora.

De moment doncs, he decidit que ja fa massa temps que no veig a l’avi Lluís i a la iaia Lola i que aquest divendres quan plegui de la feina els aniré a fer una visita perquè a ells els cal i a mi en el fons també.

Feia temps que ho volia fer però encara no havia tingut la oportunitat (o no l’havia buscat prou per ser més sincer). Un dia que estàvem veient el Barça, crec, a casa del David i l’Ariadna vaig està revisant els llibres dels prestatges i vaig demanar que me’n deixin dos d’en Paolo Coelho, ara sí havia trobat la oportunitat (sense buscar-la realment).

Així doncs he llegit dos llibres d’aquest autor. El primer, Veronika decideix morir, em va agradar molt. Fa una reflexió interessant sobre allò de: Qui són més bojos els de dins o els de fora? Ell sembla tenir-ho clar, jo no ho tinc tant, però en tot cas li serveix per traçar una història d’amor fou entre la protagonista i un noi esquizofrènic que és prou interessant.

El segon llibre no m’ha agradat tant com a història però m’ha interessat en la mesura en que l’autor parlava de la seva vida... i de l’amor també, de l’amor per la seva dona a qui dedica el llibre a partir d’una història un pèl massa esotèrica. Jo tenia una imatge molt més intel·lectual d’en Coelho i en el llibre, El Zahir, es descriu d’una forma molt simple o molt simplificada. Sembla que la vida sempre li ha somrigut i tot li ha anat rodat primer com a lletrista, després com a escriptor, articulista, conferenciant i amb els drets d’autor ha viscut una vida sovint força dissipada.

Com a presentació ha estat força bé i de moment m’ha agradat prou com per tornar-lo a llegir...fins i tot per buscar-ne la oportunitat.

El viatge va començar d’una manera molt kitsch, a l’avió va aparèixer la Carmen Sevilla fent de Carmen Sevilla, tothom assegut i aquella dona de peu saludant a uns nens, després la gent fent-se fotos i finalment salutació del capità i aplaudiment de mig avió. Jo em debatia entre la vergonya aliena o posar-me a cridar Carmen! Carmen! com feien els dos xavals de davant fotent-se. Vaig tornar a clavar els ulls en el llibre.

A l’arribada, transport públic com a mi m’agrada i quan arribem a l’hotel: ohhhh I’m so sorry... vam tenir problemes amb Internet i hi ha hagut overbooking però com que som alemanys i supereficients ja us hem col·locat en un altre hotel a 100m, teniu 4 begudes gratis al bar de l’hotel, us donem un mapa i us desitgem una bona estada. Totalment d’acord, thank you very much.

Ja instal·lats ens vam decidir per una immersió: mireu allà hi ha molta gent! (una mena d’estadi i un camp de futbol) segur que hi hauran salsitxes i cerveses. Efectivament i molt bones, també el primer contacte amb l’alemany: Ya, ya, danke (no sé què em diu que faci amb aquestes monedes de plàstic). Finalment un noi que parlava espanyol, italià i anglès (en poupourri) ens ho va aclarir: si tornes el got i la moneda et retornen un euro de l’ import de les begudes... fantastiche!

Ja amb la panxa plena vàrem jugar amb els gronxadors més enormes que havíem vist mai, uns 50 metres de punta a punta i vàrem passejar pel Sony Center i altres gratacels variats il·luminats amb llums de colors diversos, tot molt futurista. Vaig aprofitar el sopar per provar la famosa currywurst, salsitxa berlinesa adobada amb curry (no matava gaire la veritat).

El dia següent va començar molt bé, els Artis havien complert la seva feina (en David va treure l'espasa làser i l'Ariadna va fer de estrella de la muerte, sembla que va estar molt bé) i empreníem amb il·lusió els 12Km de la ruta “El Berlín imprescindible” que anunciava la guia. Realment vam veure de tot i va ser molt interessant, tot i que al migdia la Carolina ja demanava pietat. Vàrem dinar en una terrassa (feia una calor estiuenca) amb vistes a una plaça molt monumental i per distreure’ns vàrem tenir dos espectacles: El primer el van protagonitzar dos policies que amb cinta mètrica mesuraven la distància entre les cadires de la terrassa i un arbre, suposo que per la queixa d’algun veí. Quan ja ens en anàvem un helicòpter que va aterrar al mig de la plaça, després vam veure com uns policies i personal sanitari entraven en uns urinaris públics a recollir algú. Marxem, marxem, tampoc cal veure més detalls...

Evidentment vàrem continuar el nostre recorregut, teníem encara la meitat de la feina per fer i la vàrem fer, hi tant! Amb l’excusa de només fins aquí o ja que estem aquí podríem anar fins allí, vàrem arribar fins a la zona del barri jueu on acabava l’excursió amb un bon àpat (unes delicioses Berliner bouletten, mandonguilles a la berlinesa) i un capuccino en una cafeteria per fer passar el fred que ens havia agafat a la terrassa del restaurant.

Al dia següent ens esperava un altre nou itinerari ple d’edificis moderns, els que ocupen els organismes de oficials i les ambaixades estrangeres, però el més interessant del dia, com a bon diumenge que era va ser la observació del “domingueru berlinès”. Vaig detectar diversos tipus. El clàssic, aquests eren els més espectaculars alhora que comparable al que tenim aquí, tota la família al cotxe, ens plantem al mig del parc al costat de moltes altres famílies que es disposen a fer el mateix, escampem tots els estris, traiem la graella portàtil i... a fer salsitxes i pinxos!! S’ha de dir que aquests eren en la seva majoria d’origen turc. També hi havia el model naturista, aquest no porta cap estri, tret dels que la natura els hi hagi donat i en el prat menys discret de tot el parc (el més proper a la plaça on es creuen les dues avingudes que el divideixen) es treuen la roba i a prendre el sol, com a màxim amb un llibre o uns cascos per distreure’s. Finalment el model romàntic, que seria el de classe mitjana o bé el pijo, depenent de la zona triada. Aquests van tota la família en bicicleta i porten els seus cabassos, les begudes, alguna guitarra, etc, hi fan el clàssic pícnic campestre buscant un lloc íntim del bosc per a cada grup.

A l’hora de dinar vam anar al centre de la part occidental i vam menjar molt a gust en un restaurant on no sé perquè ens parlaven en italià:

-Jo: Ein bier bite!
-Ell: La sua birra signore
-Jo: Danke
-Ell: Prego
-Jo (penso): Cosa ha detto? non capisco niente!!

Després de dinar, amb els ànims amunt vàrem decidir canviar l’ itinerari i anar a veure un parc que a mi em feia gràcia. És aquí al costat vaig dir, i ho vaig demostrar mapa en mà. Tothom va estar d’acord però la veritat és que van ser gairebé 4Km, després ho vàrem comprovar. El parc s’ho valia, vaig pensar jo, que vaig ser l’únic que vaig tenir esma de patejar-me’l un cop arribats al destí. Per sopar un altre cop al barri jueu que ens havia agradat molt i després a dormir, ben plans això sí.

Finalment va arribar el darrer dia, en el que vam aprofitar per fer dues visites, una el museu jueu, espectacular, l’altre, el Check point Charlie el pitjor de la ciutat. Es tracta d’un punt de control de l’antiga divisió de la ciutat en la que han conservat una caseta i hi ha dos paios disfressats un d’americà i l’altre de rus cadascun amb la respectiva bandera per tal que els turistes es posin enmig i es facin una foto, és allò de no saber si riure o plorar. La opció escollida va ser marxar ràpidament abans que la temptació ens portés a fer-nos la maleïda foto entremig d’aquells dos nois.

Com que estava a prop de l’hotel vam recollir les maletes i vàrem dinar en un bistro al mateix carrer "Stressemann strasse" (que deu voler dir carrer de l’home estressat, no?). Bocata, txerve, metro, autobús, avió i a Barcelona hi falta gent! Tot i que a Berlín, si sempre fes el temps d’aquests 4 dies, s’hi ha de viure molt i molt bé.