Ludwiades

Aquest any el Pol ha celebrat l’aniversari d’una forma molt original. Aprofitant que el dia del seu aniversari actuava al Teatre Grec el cantant brasiler Lenine (el pare d’en João) va convocar a qui li vingués de gust a anar a veure el concert. Jo vaig pensar que era molt bona idea i com que tenia curiositat per conèixer la música del pare del meu ‘amic brasiler’ no vaig tenir cap dubte i vaig comprar les entrades, també en vaig comprar per al Roger que s’havia que tindria la mateixa curiositat que jo.

Aprofitant l’event el Pol i la Sara ens va convidar a un berenar/sopar/pícnic que vàrem consumar a les rodalies del teatre en un parc que hi havia una mica més amunt. Hi érem els més clàssics Mariotti, Txirivita, Tito i la seva nova xicota, el petit i la Bi (només hi faltava la Carolina que va ser substituïda pel Dak). Bocates originals per a cadascú, Trina, cava, pastís de taronja i regalets. Tot molt correcte (fins i tot els nois amb espases medievals de plàstic que simulaven una lluita uns metres més enllà, glups!).

El concert va estar molt bé, hi havia la parròquia brasilera de la ciutat en ple, que això sempre anima molt i la música d’en Lenine em va agradar força. El tio està fet un xavalet als seus 50 i escaig i es belluga amb un aire coquetó i moltes “tables” per l’escenari. Les cançons anaven des d’una mena de pop-rock progressiu a altres més properes als ritmes de la bossa Nova o ritmes tradicionals del país, amb moments més intimistes i d’altres plens d’eufòria. Al final tothom d’ en peus ballant i aplaudint amb un gran somriure a la cara.

Al acabar la darrera de les cançons una de les poques veus no brasileres que es van escoltar en tot el concert va cridar: Ets molt ben parit Lenine! Bona conclusió, sí senyor.

L'octobre de l'any passat vaig haver d'escriure un diàleg de ficció com a pràctica d'una assignatura. Hi havia vàries situacions possibles a triar i jo vaig triar una parella que se n'havia d'anar de viatge i no es posaven d'acord a l'hora de fer la maleta. A partir d'aquí això és el que em va sortir:

Assegut a l’ampit d’un dels amplis finestrals del seu loft, en Joan s’encén una cigarreta mentre guaita les xemeneies humides de l’antiga fàbrica de Can Ricard.

JOAN (no ho diu, ho pensa): Potser aquestes pluges són el principi de l’hivern, cada cop és més brusc el canvi de l’estació freda a la calenta, la primavera i la tardor ja només formen part de les campanyes publicitàries del Corte Inglés, com el dia del pare o de la mare o San Valentí. Potser en la propera col·lecció trauré allò de col·lecció primavera-estiu i ho deixaré només en estiu o hivern, li ho comentaré a la Gina a veure què li sembla.

Se n’adona que li ha caigut cendra de la cigarreta sobre el pantaló, s’espolsa i s’aixeca per anar cap a la barra de la cuina on hi ha el seu cendrer preferit, un de ben gros amb propaganda de Martini, autèntic dels anys 70 molt en sintonia amb tota la decoració informal, retro, però cuidada fins al mínim detall del seu pis. En aixecar el cap veu que a l’altell, on hi tenen el dormitori, la Gina s’està barallant amb una maleta enorme que amb el seu pes, menuda com és, no aconsegueix tancar.

GINA: Joan! Vine a ajudar-me tio! Que no hi ha manera de tancar-ho això. Mira que tu també... hem de marxar d’aquí a un quart i t’estàs aquí tan tranquil mirant com plou. Com si no tinguéssim res a fer, després em diràs com sempre...

JOAN: Ei va bonica, no t’enfilis, siusplau. No passa res ara pujo i t’ajudo, m’havies dit que et deixés la roba que em volia endur i que tu ja organitzaves la maleta, doncs així ho he fet.

En Joan puja per l’escala de cargol de ferro forjat que comunica la única estança de la casa amb la zona del dormitori.

GINA: Si és clar però el desodorant i la pasta de dents què! En això hi he de pensar jo. A més no sé, però si penses anar amb aquesta jaqueteta tan fina a Berlín en aquesta època a mi em sembla que et pelaràs de fred, no? Samarretes, texans i una jaqueteta, qualsevol diria que ens dediquem al món de la moda és ben bé allò de en casa del herrero...’, mira ja m’has fet perdre el temps només queden 10 minuts per a que arribi el Tom a buscar-nos i jo aquí en calcetes asseguda sobre una maleta que no hi ha manera de tancar .

La Gina es posa les mans a la cara recolzant els colzes sobre les cuixes en una actitud infantil que reclama l’abraçada tranquil·litzadora d’en Joan, i ell com mana el ritual, una dècima de segon més tard ja està assegut sobre la maleta fent li els petonets al coll que tan li agraden a ella.

JOAN (xiuxiuejant a cau d’orella): Estigues tranquil·la que tot anirà bé, com sempre. És una oportunitat que ens donen i que estaria molt bé aprofitar. A mi també m’agradaria veure el titular: ‘Els joves dissenyadors catalans Joan Pons i Gina Panicucci triomfen a la fira Bread&Breakfast de Berlín amb la seva firma Pon-Pan’, però si això no passa doncs no hem perdut res, tornem cap a caseta i seguim treballant que és el que ens dóna els resultats. Ja tindrem altres oportunitats!, no t’has de preocupar, el què has de fer és gaudir-ne. (fa una pausa) Ui! ara ja es pot tancar la maleta veus (clac, clac, clic, clic) perfecte! Bé jo no hi hagués posat tanta cosa, que només és un cap de setmana i sembla que ens hi anem un mes, però...

GINA (amb els ulls vermells s’aixeca fent un gest brusc amb els braços) ho sabia! Amb quatre bones paraules ho arregles tot tu, però després, nyic! nyic! Anar punxant, que ja ens coneixem... (Ara és en Joan el que es posa les mans al cap amb un gest d’esgotament) ai!, ho sento, perdona’m un altre cop és que estic molt nerviosa, ja ho sé que si no triomfem no perdem res, que segurament ningú se’n farà ressò d’un fracàs, que tornarem cap a casa i seguirem treballant... (de sobte es calla i es queda pensarosa mirant fixament als ulls a en Joan) tu que n’has de dir del què me’n duc jo a Berlín, que no vas escoltar-me quan et vaig dir que havia parlat amb la Daniela i que m’havia dit que feia un fred de tres parells de nassos allà? I a la festeta aquesta de la torre de la TV què hi penses anar amb texans i samarreta tu?

De sobte sona el timbre de l’intercomunicador, meeeeeeeeeeeeeec! (és en Tom que els passa a buscar per portar-los a l’aeroport).

GINA: En fi, passa’m els pantalons de sobre el bagul va, que ets un cas perdut, i agafa una gorra, com a mínim que no se’t congeli closca!

Primer va ser Seda (Seta en italià, que també me’l vaig comprar a l’aeroport de Roma, encara el tinc pendent de llegir) després Oceà, City i ara Aquesta història . He llegit alguna vegada que l’estil de l’escriptor Alessandro Baricco és molt forçat i que sembla una demostració estilística fruit de la seva professió de formador d’escriptors. Jo sempre m’hi he sentit còmode amb els exercicis estilístics d’en Baricco i generalment és precisament això el que m’agrada dels seus llibres. Els personatges acostumen a ser un pèl estranys, potser hauria de dir-ne freaks però ja me’n començo a cansar d’aquest apel·latiu (que se n’inventin un altre!!) . És ficant-se dins d’aquests personatges quan va canviant l’estil de la novel·la d’acord amb la dèria i la manera d’expressar-se de cadascun. Especialment a City hi havia exemples molt divertits:

El professor que explica amb tota mena de rigor científic una teoria sobre el quadre dels nenúfars, el iaio que contempla partits de futbol i li proposa problemes a resoldre com a àrbitre al nen superdotat protagonista, el personatge que diu no-dient perquè és mut o la novel·la de l’oest que escriu una de les protagonistes d’aquest mateix llibre.

En aquesta darrera novel·la tornen els exercicis i en aquest cas m’agrada com parlen els personatges del protagonista a través d’un diari personal o en un dels fragments a través d’un germà amb una deficiència psíquica. L’exercici de posar-se en la ment d’una persona amb dificultats mentals i transcriure els seus pensaments em va semblar brillant i m’ho vaig passar molt bé jugant a entendre el que passava a través d’aquesta visió tan particular i d’aquest pensament tan reiteratiu.

El llibre torna a estar farcit de personatges peculiars i de multiplicitat d’històries dins de les històries però l’argument central no m’ha agradat tant com em va passar especial amb Oceà, que és amb la que més he gaudit fins ara.

El millor que tenen els llibres de Baricco és que quan hi penses, com estic fent ara, et van apareixent racons que no recordaves especialment i que al cap d’un temps apareixen com nous i et semblen magnífics.

Ara mateix doncs estic retrobant-me amb alguns dels moments d’aquesta lliçó número 4 i ja començo a pensar que potser m’ha agradat més del que em pensava quan la vaig acabar de llegir fa uns dies.