Antònia wow yeah!
La setmana passada vam anar al concert dels
Antònia Font a l’Auditori. La veritat és que tant la Carolina com jo estàvem molt cansats, teníem son i tot i que una estona abans ens havíem anat a firar a
Les Glòries, ens pesaven les parpelles. Al principi la cosa va començar molt tranquila, van sortir aquells nois que semblen uns antics companys d’escola que no tinguin res a veure l’un amb l’altre i van començar, suament, a omplir l’Auditori amb aquell aire surrealista, galàctic i submarí de les seves cançons:
-
Fumen es pescadors, blanca és sa platja africana i un tauronet petit neda amb sa taurona mare...A mi la veritat és que m’encanten i em vaig deixar emportar va haver-hi un moment que vaig arribar a tenir la sensació d’estar sota el mar sentint balenes cantar a 30000Km i veient la brillantor del plàncton il·luminat. El que més em va sobtar va ser que van tenir uns moments musicalment molt potents amb la guitarra de’n Joan Miquel Oliver passant per sobre de la veu i les cançons es van tornar més animades i van començar a fer aixecar la gent dels seus seients, ja no ens pesaven les parpelles reiem com il·lusionats i segueim els ritmes picant de mans.
Finalment amb el hit d’aquest darrer àlbum,
Wow yeah, van aconseguir que tot
L’Auditori, que era ple a vessar, es posés d’empeus i ja no s’assegués fins el darrer bis. Ens ho vam passar molt bé igual que l’any passat en el concert de la Noa vam tornar a viure una nit plena d’emocions.
Etiquetes de comentaris: Concert, Espectacle
Malgrat Ansar
Aquell petit feixista que recolzaba les seves Sebago sobre la taula del despatx oval del seu col·lega (because he is his friend) practicava públicament dos esports: Un l’esquí de fons, sempre quedarà net de tota culpa atès que era ben clar que aquell petit home només s’enfilava dalt dels esquís per justificar la seva estada a la cort del palau reial d’hivern. L’altre, el Pàdel, sembla que sí que li agradava, ja el practiva a Orpesa de mar abans de traslladar la seva residència estival aprop del palau d’estiu del mateix reialme, i sempre restarà associat a aquesta nefasta figura. Tot aquest preàmbul per dir que malgrat això aquest any he començat a jugar a Pàdel i m’agrada molt.
Des de fa un parell de mesos que quedem un dia a la setmana amb el David, l’Ariadna, el Dani Almer o a vegades la Laura i fem una partida d’aquesta mena de tennis en miniatura o barreja de tennis i esquaix. Els companys de partida van cometre l’error de començar--me a dir: Ostres Jordi la toques molt bé, o el Dani (en una clàssica exageració que tan li agraden): Ets un puto crack! . I jo, a la meva edat, va i m’ho crec i començo a pensar: Ostres que ve que ho faig! carambes sóc un crak! Fins que va arribar un dia que vaig fallar moltes boles i ja feia tres setmanes que el Dani i jo no èrem capaços de guanyar al David i l’Ari (encara no ho hem aconseguit). Aquell dia vaig tenir un comportament de criatura enrabiada, m’insulltava: Collons, que burro que sóc! Òstia puta! I xuts a les boles, raqueta pels aires i cops a la xarxa com un McEnroe de pacotilla.
Ara ja no sóc un crack, ei no ho faig malament!, però tinc clar que com sempre jugo normalet, segueixo intentant guanyar als Artis (ho aconseguirem!) però jugo més tranquil i ho disfruto encara més.
Etiquetes de comentaris: Anècdota, Esport, Reflexió
