Ludwiades

Ara fa dies que no escric res i no sé si és per què no em ve de gust escriure o si és que no faig res que em faci passar-m'ho prou bé com per deixar-ne constància. Suposo que és una barreja de les dues coses. Evidentment que m'ho he passat bé en molts moments però també és veritat que no ha estat fent una d'aquestes activitats que sempre incloc en aquest blog: llegint un llibre, assistint a un espectacle, anant de viatge... alguna activitat lúdico-cultural d'oci com si digèssim.

Potser ha arribat el moment d'escriure sobre altres coses? Potser ha arribat el moment de deixar d'escriure aquest diari?

Dijous passat la Carolina i jo vam anar veure un espectacle que ens va agradar molt i per tant li correspon un post "como la copa de un pino".

Ja fa dos anys que vàrem anar a veure la companyia d'origen belga Needcompany al Teatre lliure. Era una opció arriscada, un teatre amb un text difícil combinat amb dansa i cançons i interpretat en francès, anglès i neerlandès (subtitulat al català és clar), però ens va encantar l'atmosfera i la capacitat de transmetre sensacions de l'obra concebuda i dirigida per Jan Lauwers.

Aquella obra, Isabella's Room era la primera part, parlava del passat, d'una trilogia que va continuar l'any vinent amb The Lobster Shop i aquest any han programat la tercera part, el present que vam tenir la sort de poder veure ahir The deer house. Els actors / ballarins / cantants de la Needcompany són extraordinaris i els textos i la posada en escena de Jan Lauwers és commovedora.

Vàrem riure sense descollonar-nos, vàrem plorar sense humitejar-nos, jo no vaig parar de doblegar la llengua i xumar que és el que faig sempre quan gaudeixo de les coses amb plaer.

Darrerament he vist una pel·lícula que fa temps que tenia pendent de veure que es diu “L’ultimo bacio” i això m’ha fet pensar en la paraula petó. Trobo que la paraula petó no expressa bé el seu significat, té una sonoritat massa brusca, no és gens tendre. En canvi els seus sinònims s’excedeixen en aquest sentit. Fer-li a algú un bes o una besada queda massa carrincló, com de romàntic passat de moda. Suposo que per això sovint la fem servir en diminutiu: Petonets! Així queda més “carinyós” però a l’hora més amistós, després de la part emocional.

Culturalment entre els homes i les dones d’aquest país ens donem petonets per saludar-nos i per tant donar-li un petó a la galta d’una dona o enviar-li un per correu no té cap valor emocional, és un formalisme, tot i que darrera d’aquest a vegades hi hagi emocions molt fortes. Entre els homes en canvi sí que tenen valor, ja fa anys que entre els amics ens donem petons per saludar-nos i això n’identifica la categoria. Si són bons amics: petons! Sinó amb una encaixada de mans ja fas el fet. En el meu cas faig un terme mig, tipus no som amics de tota la vida però t’aprecio i aleshores encaixo una ma i amb l’altre faig pressió sobre l’espatlla a mode d’abraçada. Em surt així no és un gest estudiat (per un moment m’he semblat un psicòpata de les salutacions!)

La Bi em va comentar que quan va sentir la cançó “L’ultimo bacio” de Carmen Consoli, que jo li havia gravat en un CD, va recordar que l’havia sentit en una pel·lícula amb el mateix títol i que li havia agradat força. A mi la cançó i la cantant m’agraden molt i per tant tenia ganes de veure si la pel·lícula també la podia afegir als meus “preferits”. Em va agradar bastant tot i que tampoc és un gran pel·lícula però està prou bé. Tracta de les relacions d’un grup de nois de trenta anys que pateixen crisis emocionals diverses. El protagonista que ha de tenir un fill i i que davant el que l’espera s’enrotlla amb una noia de 18 anys que coneix en el casament d’un altre amic (l’únic que no està en crisi). Un que està casat i amb una criatura i que es porta fatal amb la dona, un altre solter que persegueix un amor impossible i finalment un que va de flor en flor sense voler cap compromís malgrat qeue moltes li demanen. També hi ha una parella gran, els pares de la protagonista, que tenen una crisi d’amor o d’emocions o de tot plegat. Hi ha molts elements en joc i té un guió molt ben lligat, la interpretació és un pèl (o dos) massa histriònica i cridanera però, és clar, són italians.

A mi tot això dels petons, les abraçades, les expressions d’estimació en general em costen bastant, mil vegades en mil situacions diferents he pensat: ara li faria un petó ben fort, ara l’abraçaria o ara li diria que l’estimo molt... però un cop pensat perd l’espontaneïtat (segueixo pensant) i aleshores ja no ho faig. Amb l’edat vaig millorant en aquest sentit i a vegades actuo sense pensar, quan tingui vuitanta anys crec que seré una gran persona. A veure si arribo!!

Un dia, ja fa uns quants anys, masses anys, just abans d’entrar a veure una peli als cinemes Icària del Centre de la Vila, el Roger i jo vàrem decidir comprar-nos una llibreta. Vam entrar a una llibreria i vàrem triar la més senzilla, un bloc de notes Enri de color vermell. Allà hi havíem d’apuntar idees per mirar de trobar alguna solució comú a la nostra avorrida vida laboral.

Ell ja fa temps que va deixar la feina per embarcar-se en propostes més satisfactòries, jo encara treballo al mateix lloc i faig pràcticament el mateix o potser menys.

Avui he trobat aquella llibreta i rellegint les notes que hi havia escrites he llegit un text que diu així:

BALENSIYA

Bella Balensiya mai t’he pogut estimar
Mai t’he pogut conèixer
Em fas por, em provoques mal de ventre
La terra sobre la que vaig aprendre a caminar m’intimida
Temo odiar-te però tampoc et puc estimar
Mai m’he sentit fill teu però em vas clavar una fiblada que em rosega les entranyes per no saber-te estimar.
No t’entenc!
Porto dins el teu verí , la teva negació, la teva opulència, la meva indignació.
Sento vergonya aliena en veure’t treure el pit defensant la ignorància, reinventant la història a la mida dels petits homes que et governen.
I tu en sembles cofoia
Mai et podré estimar, tu no em recordes, m’has oblidat
A la teva terra vaig aprendre a caminar, a córrer, a anar en bicicleta... a fugir de tu.

Dissabte passat vam anar a veure l’obra de teatre Passat el riu al teatre Romea. L’obra va ser correcte, en alguns moments molt divertida i irregular quant a les interpretacions (el millor, Banacolocha, Poch, Josa i i el pitjor, prefereixo no saber-ne el nom). El què m’ha fet voler-ne parlar és la temàtica de la que tractava, les relacions que tenim amb els nostres avis.

El protagonista és un noi de gairebé 30 anys que cada diumenge va a dinar a casa dels seus avis i allà s’hi reuneix també amb l’altre parella d’avis, les dèries pròpies d’una i altre generació provoquen situacions que es plantegen amb molta comicitat alhora que amb molta senzillesa,tendresa i veracitat. El problema sorgeix quan el noi rep una oferta de treball molt temptadora que el farà marxar a l’altra punta dels Estats Units i els avis comencen a empescar-se-les per fer-lo quedar-se a la ciutat on té el més important: LA FAMÍLIA.

Això, tal com pretenia l’autor, em va fer recapacitar sobre la relació que tenim amb els avis. En com, a mesura que van perdent facultats i la comunicació ja no és tan fluida com abans, ens comencem a distanciar i costa fer l’esforç de donar-los el que realment els cal que és senzillament la companyia.

De fet, ho veig ara que sóc pare, els avis, com els pares, van fer el mateix quan nosaltres érem molt petits acompanyar-nos mentre jugàvem, passejar-nos i distreure’ns ja que a aquesta edat només amb això ja en tenim prou. Si el meus avis es passaven hores xutant una pilota de plàstic o explicant-me contes perquè no sóc capaç jo de dedicar-los una estoneta de tant en tant per fer-los la vida més entretinguda i més feliç en definitiva?

La resposta típica a aquesta pregunta, la que els avis mateixos ens i es donen, fins i tot són generesos amb això, és que no tenim temps, que avui en dia anem molt atabalats i que les estones de lleure les hem de dedicar a descansar per poder continuar amb aquesta vida tan atrafegada. La realitat és que prioritzem qualsevol activitat davant l’aburrida visita als avis: un dinar amb els amics, un matí a la platja o una tarda connectat a internet poden ser activitats que passin al davant de la visita als avis. Cau pel seu propi pes, això és un error, tot és complementari i necessari alhora.

De moment doncs, he decidit que ja fa massa temps que no veig a l’avi Lluís i a la iaia Lola i que aquest divendres quan plegui de la feina els aniré a fer una visita perquè a ells els cal i a mi en el fons també.

Estic content perquè per primera vegada he llegit un llibre en portuguès, de fet han estat dos, i la lectura m’ha resultat molt fàcil malgrat no comprendre alguna paraula de tant en tant. Els llibres són d’una col·lecció en la que 7 escriptors brasilers reconeguts escriuen una novel·la sobre un dels pecats capitals, concretament els dos que em vaig tractant sobre la luxúria i la gola.

Me’ls va deixar la Sara un dia que vaig anar de visita, és el què passa quan vius en un lloc cèntric, que els amics podem aparèixer improvisadament. Veus això és una cosa que els envejo al Pol a la Sara.... Ostres! l’enveja és un pecat capital oi?

Com a novel·la em va agradar més el segon, "O clube dos anjos", el que tracta sobre la gola. És una novel·la entretinguda, amb un toc de supense, d'aquestes que t'empasses ràpid per saber com acaba.

El primer però, em va fer reflexionar més, potser és que darrerament tinc el cap una mica entortolligat amb aquests temes."A casa dos budas ditosos" aborda el tema de la luxúria a través de la vida d’una dona que ha viscut una vida marcada per les relacions sexuals de tota mena. Algun de les reflexions que em van fer pensar són per exemple quan la protagonista afirma que ningú és completament heterosexual ,que tots tenim una part d’homosexuals i que cal explorar-la per gaudir més de la nostra sexualitat.

Una altra reflexió que em va fer pensar és el plantejament de que practicar el sexe amb les persones que estimes és sempre una experiència gratificant, fins aquí tothom està d’acord. Ella però anava més enllà i deduïa, per tant cal tenir relacions sexuals amb els amics i amigues que t’agraden i estimes. Trobo que no seria una mala idea si visquéssim en un món sense prejudicis i sobretot si l’amor no el necessitéssim viure com a propietaris i com a propietats.

La pregunta que em faig és: seria capaç de suportar que la persona a la que estimo estimi a altres igual que a mi i se n’hi vagi al llit per consumar aquest amor? Suposo que la resposta és que si jo també fes el mateix possiblement sí però segurament l’equilibri seria molt difícil i la possibilitat de sentir-se poc estimat augmentarien i en la mateixa mesura minvaria l’estabilitat de la parella.

Diria que aquestes coses ja les pensava quan tenia 20 anys, o 15 o 10, no sé era jove i ingenu. Ara ja no sóc ben bé jove, potser sí que sóc ingenu...

Se dejaba llevar por tí. Està bé dejarse llevar? És fàcil arribar a bon port si et deixes arrossegar pel corrent? o el més fàcil és que acabis perdut al mig de l' oceà sense tornar a veure mai més terra ferma? Suposo que tot depèn de les dimensions de l' oceà en el que naveguem, dels corrents que hi puguem trobar, potser és un mar, molt més tranquil, potser tan sols és una petita llacuna o potser fins i tot és un riu, on el curs està marcat i tan sols es tracta de trigar més o menys en el nostre recorregut.

Jo sempre he cregut que si una barca està feta de bona fusta, d' una fusta noble i duradora, el mar la respectarà i no l' arrossegarà cap a les profunditats ni sota la pitjor de les tempestes. El perill sovint no es troba tant en el medi de navegació ni en la qualitat i les instal·lacions dels ports en els que amarrem durant la vida, per mi el més important sempre són les naus que vas trobant en el recorregut i que et faciliten o et dificulten el camí cap uns o altres ports. Crec que és important abans d' emprendre el viatge tenir clars quins són els nostres valors allò que és més fonamental i sobre el que s' ha d' assentar el timó que determina el nostre rumb, per estar segurs de que ens deixarem portar per aquells que els respecten i sobretot que serem capaços de navegar en solitari quan convingui.

Hi ha vaixells com jo, més o menys tranquils, més o menys simpàtics, més o menys confortables, més o menys mimètics, que naveguen sense fer massa soroll de manera mai són anunciats quan arriben a port ni reclamats per les millors flotes però que s' envolten de vaixells més bonics, amb millors acabats, de major qualitat i miren de viure la vida al raser d' aquests sentint-se' n part i gaudint de les seves experiències com si fossin les pròpies.

A vegades a aquest vaixell li agradaria tenir més protagonisme, viure amb una mica més de risc, sentir-se més valorat o desitjat, provar experiències en aigües més mogudes o fins i tot emprendre una travessia en solitari però dubte de si això realment l' acabarà compensant o si tan sols li farà perdre el que té. De moment segueix a raser provant d' arrambar-se a vaixells que el condueixin a ports segurs en els que difícilment perdrà res, gaudint dels moments en que de forma natural el mar es torna espectacular i imaginant realitats diferents.

Un vaixell com tu... com seria un vaixell com tu?

Doncs ara que ja la febrada dels blogs s'ha estés tant que un no se sent bé amb si mateix sense registrar la seva vida en algun espai de la xarxa m'he animat a fer un blog. Penso que és potser un pél infantil començar un diari als 35 quan això se suposa que ho fan les nenes de 12, però bé farem la prova i a veure què passa.