Ludwiades

Un dia, ja fa uns quants anys, masses anys, just abans d’entrar a veure una peli als cinemes Icària del Centre de la Vila, el Roger i jo vàrem decidir comprar-nos una llibreta. Vam entrar a una llibreria i vàrem triar la més senzilla, un bloc de notes Enri de color vermell. Allà hi havíem d’apuntar idees per mirar de trobar alguna solució comú a la nostra avorrida vida laboral.

Ell ja fa temps que va deixar la feina per embarcar-se en propostes més satisfactòries, jo encara treballo al mateix lloc i faig pràcticament el mateix o potser menys.

Avui he trobat aquella llibreta i rellegint les notes que hi havia escrites he llegit un text que diu així:

BALENSIYA

Bella Balensiya mai t’he pogut estimar
Mai t’he pogut conèixer
Em fas por, em provoques mal de ventre
La terra sobre la que vaig aprendre a caminar m’intimida
Temo odiar-te però tampoc et puc estimar
Mai m’he sentit fill teu però em vas clavar una fiblada que em rosega les entranyes per no saber-te estimar.
No t’entenc!
Porto dins el teu verí , la teva negació, la teva opulència, la meva indignació.
Sento vergonya aliena en veure’t treure el pit defensant la ignorància, reinventant la història a la mida dels petits homes que et governen.
I tu en sembles cofoia
Mai et podré estimar, tu no em recordes, m’has oblidat
A la teva terra vaig aprendre a caminar, a córrer, a anar en bicicleta... a fugir de tu.