Món Lachapelle
Viure en el món que retrata
David Lachapelle és una cosa que estic segur que no m’agradaria gens. És el món del glamour, del malgastar perquè guanyo tants calers que ja no sé què fer-ne, el món dels paparazzi i de les nines de silicona que inflen els seus cossos per fer-ne el seu medi de treball (com una mena de prostitució mediàtica), el món dels cantants de rap adornats amb objectes d’or fins a les dents (en sentit literal) i de les tremendes companyes de raça que els passen els seus enormes i rodons culs de gelatina de xocolata per la cara…
Veure el món que retrata David Lachapelle és una cosa que m’encanta, se’m cau la bava de veure com cuida cada detall de les seves fotografies. Cadascuna és una metàfora visual plena de sarcasme i a les quals es presten en molts casos els mateixos protagonistes reals, els actors, cantants, models i altres
celebrities de l’exageradament ostentós món dels triomfadors americans.
Aquest Nadal els Reis em van portar el seu darrer llibre,
Heaven to Hell i com ja suposava m’han entrat unes ganes tremendes d’imitar a l’artista, en la mesura del que pugui i triant com a referent altres realitats que em puguin interessar o motivar personalment. I siguin més assequibles és clar!
Etiquetes de comentaris: Fotografia, Llibre, Personatge
La vall d'Atxondo
Aquestes vacances de Nadal es va produir un atemptat d’ETA que està fent trontollar el procés de pau que s’havia endegat. El fet és que a tots els telenotícies van esdevenir primera plana les qüestions relacionades amb aquest atemptat i cada cop que trobaven alguna nova prova em feia pensar: Ostres! si aquí hi vàrem ser quan vam estar a
Euskadi. Primer va ser el zulo d’Amorebieta: Caram si aquí és un vàrem comprar l’Idiazábal aquell (que ens vàrem empassar en menys d’una setmana).
El dia que em va resultar més curiòs va ser un dia que mirant el telenotícies vespre connecten amb la corresponsal al País Basc i diu: aquí a la vall d’
Atxondo s’han trobat fa unes hores dos vehicles carregats d’explosius..., i de fons sortia un Caserio gairebé igual al que vàrem anar nosaltres,
Imitte-Etxebarria. Això em va fer pensar com es veuen les coses segons com te les mostren i en quines circumstàncies. Situada en aquella notícia la vall d’Atxondo semblava un lloc lúgubre ple de boira i humitat entre la que s’ocultaven terroristes i gent perillosa capaç de matar a qualsevol.
Dues setmanes abans havíem arribat a aquesta mateixa vall amb la il·lusió de passar uns dies en família i amb uns bons amics, el Dani i la Mar, i així va estar. Ens hi vàrem trobar molt a gust en aquella preciosa vall al peu de la serralada d’
Urkiola. Tot va anar perfecte, els verds de les valls i la senzillesa de la gent d’aquell país et fan sentir com a casa en una terra tan diferent a la nostra. És cert que el problema d’Euskadi i Espanya es respira per allà on vas, les pintades i pancartes són presents a tots els racons, però també és cert que l’ambient d’aquella gent, tots al carrer abans de dinar fent els seus pinxos, el bon humor i la cordialitat de la gent que treballa de cara al públic, l’encert gairebé segur a qualsevol jatetxea que t’apropis i la bellesa dels seus paratges són realment envejables i et fan sentir molt a gust malgrat que existeixi el conflicte.
Com a propòsit, el de tornar-hi és clar, lamentablement només van poder ser 3 dies i a tots tres (el Bernat segur que estarà d’acord) ens van saber a poc.
Etiquetes de comentaris: Euskadi, Vacances
