Retorn al Mareny Blau
No sé si és a causa de la novel·la del Baxauli, que em va fer pensar en el Mareny o simplement que era una opció assequible per passar uns dies fora de casa però el fet és que aquesta Setmana Santa hem anat tota la família a l'apartament de l'avia Ilda.
En certa manera també em feia gràcia que els meus fills es passegessin pels mateixos espais per on jo ho feia quan tenia la seva edat. És una situació curiosa, com també ho és trobar-te amb aquells nens amb els que jugaves ara en el rol de pares vigilants de nens que donen voltes i voltes en bicicleta. Són els cicles de la vida que quan els veus al teu davant de forma tant evident generen unes sensacions ben especials.
El Mareny es fa cada cop més petit. Aquesta sensació ja la vaig tenir la darrera vegada que hi vaig anar amb la Carolina, farà uns 10 anys, però encara ho he trobat més reduït. En canvi pels que hi són els sembla que està massificat, si són 4 gats! Justament això és el que em costava més a mi, haver de saludar gent tot el dia, haver de conviure a la força sense poder triar, de fet va arribar un punt que em sentia tant distant d'aquella gent que realment no hi havia on triar, ja n'hi sortia de casa, però crec que això també és culpa de l'adolescència, per no donarr-me la culpa.
La veritat és que per mi ha estat com tancar la història. Crec que hi he anat per darrera vegada, he fet la darrera volta de bicileta tot i que aquesta vegada en realitat l'ha fet el Bernat.
enviat per Ludwiada @ 09:22
2 comentaris:
La darrera vegada!!!!!
Ostres, pensava que hi havies estat més còmode.
Sí, hi vaig estar còmode però no deixo de tenir aquesta sensació :-o
Faré un altre post més positiu sobre el tema.
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici