Ludwiades

Ara fa dies que no escric res i no sé si és per què no em ve de gust escriure o si és que no faig res que em faci passar-m'ho prou bé com per deixar-ne constància. Suposo que és una barreja de les dues coses. Evidentment que m'ho he passat bé en molts moments però també és veritat que no ha estat fent una d'aquestes activitats que sempre incloc en aquest blog: llegint un llibre, assistint a un espectacle, anant de viatge... alguna activitat lúdico-cultural d'oci com si digèssim.

Potser ha arribat el moment d'escriure sobre altres coses? Potser ha arribat el moment de deixar d'escriure aquest diari?

Dijous passat la Carolina i jo vam anar veure un espectacle que ens va agradar molt i per tant li correspon un post "como la copa de un pino".

Ja fa dos anys que vàrem anar a veure la companyia d'origen belga Needcompany al Teatre lliure. Era una opció arriscada, un teatre amb un text difícil combinat amb dansa i cançons i interpretat en francès, anglès i neerlandès (subtitulat al català és clar), però ens va encantar l'atmosfera i la capacitat de transmetre sensacions de l'obra concebuda i dirigida per Jan Lauwers.

Aquella obra, Isabella's Room era la primera part, parlava del passat, d'una trilogia que va continuar l'any vinent amb The Lobster Shop i aquest any han programat la tercera part, el present que vam tenir la sort de poder veure ahir The deer house. Els actors / ballarins / cantants de la Needcompany són extraordinaris i els textos i la posada en escena de Jan Lauwers és commovedora.

Vàrem riure sense descollonar-nos, vàrem plorar sense humitejar-nos, jo no vaig parar de doblegar la llengua i xumar que és el que faig sempre quan gaudeixo de les coses amb plaer.

Tot va sortir rodó i fàcil. El vol fins a Treviso, l'hotel on vàrem passar la primera nit, el cotxe que vàrem llogar per anar d'italians per Croàcia, el trajecte fins a Zagreb travessant Eslovènia... un cop a Zagreb ens va costar molt de trobar l'apartament on vàrem passar la nit perquè jo em pensava que era un "Apartahotel" i no hi havia cap rètol per enlloc. Al final no sé ben bé com vaig trobar la noia de l'agència i ens va portar fins al pis. Zagreb no ens va impressionar i com que la dia següent era festiu i tot estava tancat vàrem agafar la nostra Fiat i vam marxar a Privlaka on havíem llogat la casa.

Privlaka és una peninsula que té mar a dues bandes. Segons en Domagoj, el propietari de la caseta, el bonic és el del sud, la Ninska laguna, i allà és on vam anar més sovint perquè des de casa arribàvem en 10 minuts a peu de platja i a banda de ser bonic, amb les muntayes de Plakenika de fons, s'estava molt tranquil·let. El Bernat i el Marcel no paraven de tirar pedretes i demanar-me que les fes botar. La casa era perfecte pels 4. El jardí d'oliveres, cap casa a la vista, s'hi estava de conya. Ens van agradar molt les ciutats de Zadar i de Sibenik i el poblet veí de Nin, ens va agradar l'illa de Pag tot i que vam tenir la mala sort de triar la platja on anaven tots els joves maquineros, plena de xiringuitos... però sobretot ens van agradar els parcs naturals del riu Krka i dels llacs de Plitvice.

Després de passar la setmana a Privlaka vam estar un parell de dies en un hotelet/casa d'hostes al costat del parc de Plivicka jezera. Tal com m'imaginava, una maravella. Vam anar-hi els dos dies i vam arpofitar el temps al màxim per passejar per tots els racons d'aquest impressionant paratge farcit de llacs i salts d'aigüa. Paisatges pintats de verd, blau, marró, ocre... ara un llac verd maragda, ara un de blau turquesa i entre mig un jardí japonès, una fageda centenària.

Croàcia ens va agradar molt, ens hi vam trobar bé en aquell ambient mediterrani però ordenat.

Fa temps que no escric cap entrada o post en el bloc. En canvi he fet activitats de les que considero que són dignes d’escriure per poder-les recordar millor i rellegir-les algun dia, a banda és clar de compartir-les amb els quatre que em llegiu.

Aquest matí mentre anava en cotxe pensava quins són els posts que no he escrit...

No vaig escriure res després de llegir La conjura de los necios, un llibre que em va deixar/donar la meva amiga Pepita. Mentre el llegia vaig marcar diverses pàgines (doblegant la punta dels full com faig sempre) pensant que després escriuria algun fragment en el bloc per recordar-lo. Al final no vaig trobar el moment. També pensava que més que recordar com està escrit el que més em va frepar del llibre és el seu protagonista, el gran neci, l’imfumable Ignatius J. Reilly i tota la resta de personatges satèl·lit genialment estúpids construïts per John Kennedy Toole que es passegen pels carrers de New Orleans.

No vaig escriure res després del viatge de mascles a Menorca. Menteixo, vaig escriure però no ho vaig publicar i van passar els dies i es va esvair la idea d’escriure just després de viure una experiència agradable. Recupero un fragment:

Cada cop que hi vaig m'agrada més Menorca. Crec que és com un paradís de la mediterrània. Si hi haguessin Déus segur que el seu Olimp estaria a l'illa i beurien Gin amb llimona mentre jeurien aquí i allà jugant al Risk amb el món dels mortals. Nosaltres ens sentim com Déus a l'illa. Per uns dies estem totalment relaxats fem el que volem sense presses sense nervis, sense discussions. Sempre estem d'acord i contents descobrint o redescobrint racons del nostre paradís a tan sols a mitja hora de casa!

No vaig escriure res després de llegir El meu amor Sputnik de Murakami i em va fer feliç. De fet en el post no publicat de Menorca m’ho havia fet venir bé per parlar-ne ja que el llibre me’l vaig endur a l’illa. El concepte que dóna títol al llibre és inquietant, com ho són els personatges d’aquest autor. En aquesta novel·la de tres personatges i dues illes, Japó i Grècia, vaig retrobar l’estil de Tokio Blues que tan m’havia agradat i que no vaig trobar a la seva darrera novel·la, After dark. Diu Murakami que Sputnik significa company de viatge en rus així que és un llibre ideal per portar de vacances.

No vaig escriure res després de l’excursió que vam fer amb els nens a Perpinyà i la Reserva Africana de Sigean. La cosa va començar malament. Havia fet una reserva en una casa a prop de Narbone que tenia molt bona pinta i pensàvem passar-hi tot el cap de setmana però a darrera hora l'individu que m’havia dit que estava disponible va desaparèixer. Li vaig enviar diversos mails i al final vaig trucar per telèfon i vaig parlar amb el meu francès lamentable amb una dona que em va dir que no estava localitzable i que ella no podia fer res i per tant ens quedàvem sense casa. A la desesperada vaig trucar a unes quantes cases més, més francès macarrònic, i res no ho vaig aconseguir però vam decidir anar fins a Perpinyà a veure si trobàvem alguna cosa per allà.

El que vam trobar va ser un hotelet on passar la nit i anar al parc al dia següent. Perpinyà em va semblar un lloc agradable on ens atenien amb una barreja de castellà, francès i català i un to sec, professional i hospitalari. La cambrera del restaurant al que ens va dirigir la recepcionista de l’hotel va ser una gran troballa, una mena d’animadora infantil que ens va tenir a la canalla ben entretinguda.

Sigean va estar molt bé, especialment per als nens que s’ho passen pipa mirant els animals però també per nosaltres. Hi ha una gran diversitat d’espècies, ben cuidats i sobretot en un espai natural molt bonic i una gran extensió de terreny. Vam acabar preparant un dinar de pícnic a la furgo del Barto i tots ens vam trobar molt a gust.

Ara ja sento que m’he posat al dia. Em queden un parell d’activitats que m’agradaria “immortalitzar” però com que són molt recents encara les puc escriure en una entrada pròpia. I parlant d’entrades darrerament trobo que m’estan creixent. Serà l’inici de la crisi dels 40?

L'altre dia en un exercici de l'assignatura d'anglès que estic fent em demanaven que fes una redacció exposant els aspectes que millor i pitjor valoro del lloc on visc. Vaig explicar (amb el meu nivell justet-dubtós-consultat-corregit_pel_G d'anglès) que el que valoro més especialment és la situació. Trobo que estar tan a prop del mar, de la muntanya i de la ciutat em permet gaudir de tots tres entorns de manera molt senzilla. Aquesta setmana precisament ho he viscut així.

A la ciutat hi vaig cada dia a treballar això és senzillament una necessitat, treballo per viure això està claríssim. Però a banda dijous al vespre hi vaig baixar també a fer un sopar amb uns quants amics i amigues del poble. Vam anar al Yashima, un restaurant japonès que està al meu antic barri, a Josep Tarradelles amb avinguda Sarrià (quants records,...no podia deixar de pensar en el meu antic amic Vivian amb els pantalons arremangats plantant el videt al mig del llac...). No havia anat mai a una planxa japonesa (Teppan’yaki) i em va encantar, ho vaig trobar boníssim i un espectacle digne de veure, com treballa el cuiner que et va preparant els plats al davant. Vam triar el menú més car, ja que hi èrem, i això ja no em va agradar tant. Com diria l'Albert petit va ser un sopar anti-crisi o el meu estimat Rubianes (a l'infern sia) crisis? que coño crisis!!

Dissabte vaig gaudir de la vessant mar i muntanya. Vaig quedar a les 8 del matí amb tres amics del poble per pujar en bici (menys el Bota que anava corrent, és impressionant veure com puja per les trialeres els 110 Kg). Em va agradar molt, d'una banda veure que vaig ser capaç de pujar muntanya amunt, per l'altre que m'anaven explicant per aquí es puja fins al corredor, per allà es va a can Rimbles, a can Bruguera, aquest és el camí fons, l'antic molí...la veritat és que vivim a 15 minuts en bici del parc nartural del Corredor-Montnegre i val la pena de tant en tant girar-se i tirar cap amunt.

Sobretot perquè després de baixada vàrem quedar per fer el vermutillo a la platja. Vam agafar una bona taula en plena sorra i al cap d'una estona ja teníem a les parelles i als nens corrent per allà, bé i el entrepans de can Jaume que estan molt bons. És un goig veure com s’ho passa el Bernat a la platja, al pobre Marcel l’hem de controlar més encara i atutrar-lo a mig camí quan se’n va cap al mar.

Va ser un dissabte de menú complet, de primer un mar i muntanya, de segon una migdiada en família, per sopar un can Solé i de postre el Barça va guanyar la lliga.

Fa dies llegia una entrevista a en Joan Miquel Oliver que em va fer somriure i estar d'acord amb ell. Deia: "La feina d’un artista pop no és res més que agafar les collonades més grosses que et puguis imaginar i convertir-les en art. Nosaltres fem això. Amb què fem feina? Amb el Lego, l’Scalextric, i ara amb el Bombon Mallorquín. No som molt romàntics”.

M'agrada gairebé tot el que que fa aquest tio (no sé si preocupar-me?): Els discos d'Antònia Font, els vídeos, els concerts, sols o amb l'orquestra filarmònica, les seves cançons en solitari, la seva música, el seu llibre El misteri de l'amor... suposo que realment el que m'agrada és el seu món, les seves collonades, tan properes a les meves històricament i geogràfica i que ell sap convertir en art amb grans dosis d'originalitat, tendresa i de bon gust. Et fa gaudir d'un polo de llimona, d'un astronauta rimador, un batiskafo rus...una música i una lletra que creen un món molt particular i que a mi em té el cor robat perquè fa extraordinari allò més ordinari.

El passat dia 30 actuava a l'Aliança del Poble Nou i no me'n vaig poder estar de comprar entrades. La Carolina i el Roger em van dir que no els venia de gust venir i llavors se'm va acudir que segurament al Marc sí que li vindria de gust.

El concert va estar realment bé, millor del que m'esperava, en Joan Miquel es va anar animant i estava molt xerraire sobretot perquè li feia molta gràcia formar part del Festival internacional de guitarra i ens va obsequiar amb alguns solos a vegades gamberrors i minimalistes a vegades roquers i potents. Només acompanyat d'un laüt, una bateria i el seu filet de veu (com diu la mare del Marc) va omplir i transformar l'envellida sala del casino.

Em va agradar molt anar amb el Marc, després vam estar xerrant una bona estona mentre preníem un Shish kebab que segons em va semblar no era més que l'hamburguesa especial disfressada. Podrien ser temes per cançons de l'Oliver: el bistec rus, els shawarmas, el pans&company... collonades pop.