Ludwiades

Ara fa dies que no escric res i no sé si és per què no em ve de gust escriure o si és que no faig res que em faci passar-m'ho prou bé com per deixar-ne constància. Suposo que és una barreja de les dues coses. Evidentment que m'ho he passat bé en molts moments però també és veritat que no ha estat fent una d'aquestes activitats que sempre incloc en aquest blog: llegint un llibre, assistint a un espectacle, anant de viatge... alguna activitat lúdico-cultural d'oci com si digèssim.

Potser ha arribat el moment d'escriure sobre altres coses? Potser ha arribat el moment de deixar d'escriure aquest diari?

Dijous passat la Carolina i jo vam anar veure un espectacle que ens va agradar molt i per tant li correspon un post "como la copa de un pino".

Ja fa dos anys que vàrem anar a veure la companyia d'origen belga Needcompany al Teatre lliure. Era una opció arriscada, un teatre amb un text difícil combinat amb dansa i cançons i interpretat en francès, anglès i neerlandès (subtitulat al català és clar), però ens va encantar l'atmosfera i la capacitat de transmetre sensacions de l'obra concebuda i dirigida per Jan Lauwers.

Aquella obra, Isabella's Room era la primera part, parlava del passat, d'una trilogia que va continuar l'any vinent amb The Lobster Shop i aquest any han programat la tercera part, el present que vam tenir la sort de poder veure ahir The deer house. Els actors / ballarins / cantants de la Needcompany són extraordinaris i els textos i la posada en escena de Jan Lauwers és commovedora.

Vàrem riure sense descollonar-nos, vàrem plorar sense humitejar-nos, jo no vaig parar de doblegar la llengua i xumar que és el que faig sempre quan gaudeixo de les coses amb plaer.

Aquest dissabte vam anar a veure l'obra Rock'n'roll de Tom Stoppard al Teatre lliure. Vaig triar la sessió de la tarda per no haver de deixar als nens però al final l'Albert ens va convidar a la seva festa d'aniversari i els vam deixar a dormir a casa dels pares (i dels fills).

Tot i que es feia estrany entrar a les 5 de la tarda al teatre un cop dins et senties com sempre i l'obra ens va agradar molt, ens va interessar i ens va fer estar molt atents malgrat les 3 hores de durada (amb un descans això sí). La temàtica és molt interessant, les vivències dels personatges transcorren des de la primavera de Praga fins a la caiguda del mur de Berlín i els personatges afronten els canvis ideològics, socials i culturals (especialment els musicals) de la història Txeca des de diversos punts de vista. El text és molt bo, té sentències d'aquestes per apuntar en un llistat de frases cèlebres i et fa entendre molt bé les diverses òptiques degut també als diversos plantejaments vitals dels personatges.

Al final la majoria de personatges estan bastant descol·locats: el vell professor, darrer vestigi del partit comunista al Regne Unit, que interpreta magistralment en Lluís Marco. El seu alumne que se’n va a viure a Praga els canvis socials i acaba fora de joc com a dissident de la dissidència interessat més en el moviment musical que en el polític, com sempre l'actor Joan Carreras es mostra impecable. Finalment el personatge de la filla del professor, el prototipus de hippie que ha perdut el tren mentre anava de comuna en comuna i de tripi en tripi, que per acabar ens dona un preciós final feliç. La interpretació de la Chantal Aimeé em va commoure. Pel què fa als actors també em va tornar a agradar molt, crec que és una actriu magnífica, la Mar Ulldemolins (ahir fins i tot a Ventdelplà va demostrar les seves capacitats).

Això doncs satisfets per l'espectacle ens en vam anar a sopar amb l'Albert, la Bi, el Pol, la Sara i el Txema. Vam sopar molt bé per 18€!! El restaurant es diu Traspaso i fa una cuina bastant elaborada en un ambient molt de bar i a un preu molt de fonda, hi havia tot de gent del Cirque du Soleil per allà.

Vam acabar a casa de l'Albert celebrant el seu aniversari amb la seva música mig tecno mig rock dur, els seus amics surfers, els de sempre i els seus mojitos per tancar un dissabte de Rock'n'roll.

Feia dies que pensava que havia de començar a posar-me roba d'estiu, amb una jaqueta això sí, però començar a posar-me camises o polos de màniga curta per no haver d'anar tot el dia amb la camisa arremangada. Vaig triar un mal dia per començar perquè quan vaig sortir al carrer em vaig adonar que feia força fresqueta, molt de vent i pluja, però ja no em vaig voler fer enrere. Quan vaig plegar de la feina (després de passar bastant fred amb la meva camisa de màniga curta) vaig trucar a l'Albert i li vaig preguntar si feia alguna cosa per dinar. Ell em va dir que volia passar per la Base Nàutica a veure com estava el mar perquè amb aquest vent tenia l'adrenalina a tope i moltes ganes de navegar.

Jo me'n vaig anar a Diagonal Mar a fer un parell d'encàrrecs i finalment em va trucar l'Albert dient que havia quedat tant xop de camí cap al mar que se n'havia anat a casa i em convidava a dinar. Vaig dinar de conya, unes petxugues de pollastre al curri amb pimientos del piquillo i formatge brie per sobre acompanyat d’un puré de patates i un suc de maduixes i meló. De postre una presa de xocolata negra i un capuccino de sobre. Vaig quedar encantat, bon àpat i bona conversa amb el més antic dels meus amics.

Després me’n vaig anar a casa de l’Albert de la Jordina i l’Albert a celebrar l’aniversari de la Lia, allà estava la Carolina amb el Bernat i l’oncle G. Com sempre vam estar molt bé amb els Pinyimas i el seu entorn, sempre t’hi trobes com a casa. El Bernat amb els seus pantalons de peto va triomfar tocant l’harmònica pel saló.

El darrer esdeveniment del dia no va poder ser millor. Vam anar ala Biblitoteca de Catalunya a veure el clàssic Antígona interpretat per la companyia La Perla 29, que té com a protagonistes els televisius Pep Cruz i Clara Segura. L’entorn era fantàstic i l’obra va estar molt bé. No es va fer gens pesada, com podria pensar-se al tractar-se d'una obra clàssica, i com sempre la Clara Segura em va tornar a deixar bocabadat. Toca tots els registres des de la vessant més rotundament còmica dels espactacles que ha fet amb el seu col·lega Bruno Oro fins a la tragèdia grega. Sempre està al seu lloc, impecable. Per acabar-ho d’arrodonir l’espectacle acaba amb una cançó en grec que interpreta molt bé en Pep acompanyat de les dues veus femenines i com no la Segura torna a destacar. Vam sortir amb una sensació de plaer molt agradable mentre aguantàvem el paraigües amb la seguretat d’haver passat una molt bona estona.

Sempre que passem un dia agradable a la platja prenent el solet, xerrant i dinant a gust el JoanRa acostuma a dir: Gran dia de platja! Sí senyor. Divendres va ser un gran dia de pluja.

Ja fa dies que hi vaig anar però com que em va agradar molt , m’ho vaig passar molt bé i aquest blog està ideat per recollir totes aquelles coses que em generen estones de felicitat, no puc deixar de comentar-ho. Dubtàvem si anar a veure l’obra de la Sardà que feien al Romea, ella val molt la pena però l’obra no ens acabava de donar massa bones vibracions així que al final vàrem optar per anar al Lliure a veure La nit just abans dels boscos.

En arribar em va fer gràcia trobar-me a la porta a la “Dra. Solé” que em cara de pena em va dir: No veuré aquesta obra estic esperant a la meva mare i a la meva germana i no arribaran a temps. Realment es va perdre un espectacle molt interessant. L’obra la interpretaven 6 grans actors i es tractava d’un monòleg en el que per tant tots 6 eren el mateix personatge. La veritat és que el text era complex, en la seva estructura i dur en els continguts però dit per aquelles 6 grans personalitats escèniques ens va deixar bocabadats, malgrat que sincerament en molts trossos no sabies ben bé per on anava la història i quedaves un pèl desconcertat.

Els sis que feien d’un eren Arquillué, Benito, Selvas, Pou, Bosch i Orella. Per a mi els dos millors el primer i el darrer, en Pere Arquillué i en Francesc Orella i no només per la seva qualitat interpretativa, que d’això en saben tots un raig, sinó per la seva coherència, és a dir en tots dos casos vaig sentir més al personatge que als actors i podies creure ben bé que eren el mateix.

Després un soparet en un dels restaurants que m’agraden més el Golfo di Napoli, que sempre dic, malgrat no haver estat mai a Nàpols, que deu ser com un restaurant de barri de la bella/vella Napoli. M’encanta aquell ambient poc amable, natural, com cansat però eficient i sobretot tot molt bo com la companyia.

Dissabte passat vam anar a veure l’obra de teatre Passat el riu al teatre Romea. L’obra va ser correcte, en alguns moments molt divertida i irregular quant a les interpretacions (el millor, Banacolocha, Poch, Josa i i el pitjor, prefereixo no saber-ne el nom). El què m’ha fet voler-ne parlar és la temàtica de la que tractava, les relacions que tenim amb els nostres avis.

El protagonista és un noi de gairebé 30 anys que cada diumenge va a dinar a casa dels seus avis i allà s’hi reuneix també amb l’altre parella d’avis, les dèries pròpies d’una i altre generació provoquen situacions que es plantegen amb molta comicitat alhora que amb molta senzillesa,tendresa i veracitat. El problema sorgeix quan el noi rep una oferta de treball molt temptadora que el farà marxar a l’altra punta dels Estats Units i els avis comencen a empescar-se-les per fer-lo quedar-se a la ciutat on té el més important: LA FAMÍLIA.

Això, tal com pretenia l’autor, em va fer recapacitar sobre la relació que tenim amb els avis. En com, a mesura que van perdent facultats i la comunicació ja no és tan fluida com abans, ens comencem a distanciar i costa fer l’esforç de donar-los el que realment els cal que és senzillament la companyia.

De fet, ho veig ara que sóc pare, els avis, com els pares, van fer el mateix quan nosaltres érem molt petits acompanyar-nos mentre jugàvem, passejar-nos i distreure’ns ja que a aquesta edat només amb això ja en tenim prou. Si el meus avis es passaven hores xutant una pilota de plàstic o explicant-me contes perquè no sóc capaç jo de dedicar-los una estoneta de tant en tant per fer-los la vida més entretinguda i més feliç en definitiva?

La resposta típica a aquesta pregunta, la que els avis mateixos ens i es donen, fins i tot són generesos amb això, és que no tenim temps, que avui en dia anem molt atabalats i que les estones de lleure les hem de dedicar a descansar per poder continuar amb aquesta vida tan atrafegada. La realitat és que prioritzem qualsevol activitat davant l’aburrida visita als avis: un dinar amb els amics, un matí a la platja o una tarda connectat a internet poden ser activitats que passin al davant de la visita als avis. Cau pel seu propi pes, això és un error, tot és complementari i necessari alhora.

De moment doncs, he decidit que ja fa massa temps que no veig a l’avi Lluís i a la iaia Lola i que aquest divendres quan plegui de la feina els aniré a fer una visita perquè a ells els cal i a mi en el fons també.