Ludwiades

Que perfeito coração

no meu peito bateria,

meu amor na tua mão,

nessa mão onde cabia
perfeito o meu coração

Ahir vam anar al concert que la Dulce feia a l’Auditori per presentar el seu darrer disc. No l’havia escoltat però tenia moltes ganes de veure a aquesta dona en viu i de molt a prop (darrerament he descobert que m’agrada més veure els espectacles des de la primera o segona fila). No em va defraudar gens ni la seva veu total: tots els colors, tots els tons, tots els registres. Ni la seva actuació: amable, divertida, juganera, senzilla, contenta i finalment ovacionada. Crec que ens vam divertir i emocionar a través d’una música que parteix del Fado tradicional però que li dóna moltes voltes i salts i un triple mortal amb tirabuixó gràcies a la potència artística de la Pontes.

La Carolina estava una mica tensa, com sempre que va a veure un espectacle que jo he triat i del que ella no en sap gaire res, a banda de que jo ho trobo interessant. A més era la primera vegada que deixàvem als dos nens amb cangur i no se sentia gaire còmode (tot i que eren els meus pares que són uns diplomats qum laude o a mi m’ho sembla). Crec que al final tot i que li va costar una mica de reconèixer s’ho va passar molt bé va riure i va plorar, què més es pot demanar?

Ja fa dies que hi vaig anar però com que em va agradar molt , m’ho vaig passar molt bé i aquest blog està ideat per recollir totes aquelles coses que em generen estones de felicitat, no puc deixar de comentar-ho. Dubtàvem si anar a veure l’obra de la Sardà que feien al Romea, ella val molt la pena però l’obra no ens acabava de donar massa bones vibracions així que al final vàrem optar per anar al Lliure a veure La nit just abans dels boscos.

En arribar em va fer gràcia trobar-me a la porta a la “Dra. Solé” que em cara de pena em va dir: No veuré aquesta obra estic esperant a la meva mare i a la meva germana i no arribaran a temps. Realment es va perdre un espectacle molt interessant. L’obra la interpretaven 6 grans actors i es tractava d’un monòleg en el que per tant tots 6 eren el mateix personatge. La veritat és que el text era complex, en la seva estructura i dur en els continguts però dit per aquelles 6 grans personalitats escèniques ens va deixar bocabadats, malgrat que sincerament en molts trossos no sabies ben bé per on anava la història i quedaves un pèl desconcertat.

Els sis que feien d’un eren Arquillué, Benito, Selvas, Pou, Bosch i Orella. Per a mi els dos millors el primer i el darrer, en Pere Arquillué i en Francesc Orella i no només per la seva qualitat interpretativa, que d’això en saben tots un raig, sinó per la seva coherència, és a dir en tots dos casos vaig sentir més al personatge que als actors i podies creure ben bé que eren el mateix.

Després un soparet en un dels restaurants que m’agraden més el Golfo di Napoli, que sempre dic, malgrat no haver estat mai a Nàpols, que deu ser com un restaurant de barri de la bella/vella Napoli. M’encanta aquell ambient poc amable, natural, com cansat però eficient i sobretot tot molt bo com la companyia.

Demà ja farà dues setmanes que va néixer el Marcel, de moment és un tipus molt tranquil·let, que dorm i menja i només protesta si te gana o vol un canvi de bolquers. Ben fet! El part va ser tan tranquil com l’altre, de fet aquesta vegada va ser un part planificat i filmat. Havia de ser induït però quan vam arribar a l’hospital la Carolina ja estava dilatada de 5 cm i la comadrona ens va dir: apa! baixem cap a baix (a la sala de parts) que això ja ha començat. I així va ser, quan el Raúl es va acabar de posar la indumentària, de ‘la matanza de Texas’ com diu ell, ja se li veia la closca al Marcel i va ser asseure’s i treure’l.

Estic content d’haver pogut veure el part sencer perquè quan va aparèixer el petit, com si d’un truc de màgia es tractés, em vaig emocionar, em va omplir un sentiment de felicitat que em va inundar de llàgrimes contingudes els ulls. Allà tothom reia i xerrava com si es tractés d’una colla d’amics que es reuneixen per fer una feina sense importància però jo amb la meva contenció habitual estava fet una bleda. Només el Roger se’n va adonar i em va perseguir amb la càmera però em vaig seguir contenint fidel a la meva personalitat.

Un altre moment que em moria de ganes de viure i que també em va emocionar va ser l’arribada d’en Bernat, convertit en un dia en el noi gran, va aparèixer per allà dominant el cotarro amb les botes noves que li havia comprat la iaia Lina. Quan el vàrem apropar al seu germà va somriure i li va fer un petó i així ho fa cada cop que si apropa, sempre el vol agafar i sembla que li fa molta il·lusió.

Per sort aquests moments els podrem reviure quan vulguem perquè el Roger ens ha fet un vídeo-reportatge molt bonic que és un molt bon regal per tota la família. Com diu el vídeo quan s’acaba això només és un: principi.