Mar i muntanya
L'altre dia en un exercici de l'assignatura d'anglès que estic fent em demanaven que fes una redacció exposant els aspectes que millor i pitjor valoro del lloc on visc. Vaig explicar (amb el meu nivell justet-dubtós-consultat-corregit_pel_G d'anglès) que el que valoro més especialment és la situació. Trobo que estar tan a prop del mar, de la muntanya i de la ciutat em permet gaudir de tots tres entorns de manera molt senzilla. Aquesta setmana precisament ho he viscut així.
A la ciutat hi vaig cada dia a treballar això és senzillament una necessitat, treballo per viure això està claríssim. Però a banda dijous al vespre hi vaig baixar també a fer un sopar amb uns quants amics i amigues del poble. Vam anar al Yashima, un restaurant japonès que està al meu antic barri, a Josep Tarradelles amb avinguda Sarrià (quants records,...no podia deixar de pensar en el meu antic amic Vivian amb els pantalons arremangats plantant el videt al mig del llac...). No havia anat mai a una planxa japonesa (Teppan’yaki) i em va encantar, ho vaig trobar boníssim i un espectacle digne de veure, com treballa el cuiner que et va preparant els plats al davant. Vam triar el menú més car, ja que hi èrem, i això ja no em va agradar tant. Com diria l'Albert petit va ser un sopar anti-crisi o el meu estimat Rubianes (a l'infern sia) crisis? que coño crisis!!
Dissabte vaig gaudir de la vessant mar i muntanya. Vaig quedar a les 8 del matí amb tres amics del poble per pujar en bici (menys el Bota que anava corrent, és impressionant veure com puja per les trialeres els 110 Kg). Em va agradar molt, d'una banda veure que vaig ser capaç de pujar muntanya amunt, per l'altre que m'anaven explicant per aquí es puja fins al corredor, per allà es va a can Rimbles, a can Bruguera, aquest és el camí fons, l'antic molí...la veritat és que vivim a 15 minuts en bici del parc nartural del Corredor-Montnegre i val la pena de tant en tant girar-se i tirar cap amunt.
Sobretot perquè després de baixada vàrem quedar per fer el vermutillo a la platja. Vam agafar una bona taula en plena sorra i al cap d'una estona ja teníem a les parelles i als nens corrent per allà, bé i el entrepans de can Jaume que estan molt bons. És un goig veure com s’ho passa el Bernat a la platja, al pobre Marcel l’hem de controlar més encara i atutrar-lo a mig camí quan se’n va cap al mar.
Va ser un dissabte de menú complet, de primer un mar i muntanya, de segon una migdiada en família, per sopar un can Solé i de postre el Barça va guanyar la lliga.
A la ciutat hi vaig cada dia a treballar això és senzillament una necessitat, treballo per viure això està claríssim. Però a banda dijous al vespre hi vaig baixar també a fer un sopar amb uns quants amics i amigues del poble. Vam anar al Yashima, un restaurant japonès que està al meu antic barri, a Josep Tarradelles amb avinguda Sarrià (quants records,...no podia deixar de pensar en el meu antic amic Vivian amb els pantalons arremangats plantant el videt al mig del llac...). No havia anat mai a una planxa japonesa (Teppan’yaki) i em va encantar, ho vaig trobar boníssim i un espectacle digne de veure, com treballa el cuiner que et va preparant els plats al davant. Vam triar el menú més car, ja que hi èrem, i això ja no em va agradar tant. Com diria l'Albert petit va ser un sopar anti-crisi o el meu estimat Rubianes (a l'infern sia) crisis? que coño crisis!!
Dissabte vaig gaudir de la vessant mar i muntanya. Vaig quedar a les 8 del matí amb tres amics del poble per pujar en bici (menys el Bota que anava corrent, és impressionant veure com puja per les trialeres els 110 Kg). Em va agradar molt, d'una banda veure que vaig ser capaç de pujar muntanya amunt, per l'altre que m'anaven explicant per aquí es puja fins al corredor, per allà es va a can Rimbles, a can Bruguera, aquest és el camí fons, l'antic molí...la veritat és que vivim a 15 minuts en bici del parc nartural del Corredor-Montnegre i val la pena de tant en tant girar-se i tirar cap amunt.
Sobretot perquè després de baixada vàrem quedar per fer el vermutillo a la platja. Vam agafar una bona taula en plena sorra i al cap d'una estona ja teníem a les parelles i als nens corrent per allà, bé i el entrepans de can Jaume que estan molt bons. És un goig veure com s’ho passa el Bernat a la platja, al pobre Marcel l’hem de controlar més encara i atutrar-lo a mig camí quan se’n va cap al mar.
Va ser un dissabte de menú complet, de primer un mar i muntanya, de segon una migdiada en família, per sopar un can Solé i de postre el Barça va guanyar la lliga.
Etiquetes de comentaris: Amics, Família, Llavaneres
enviat per Ludwiada @ 08:27
1 comentaris:
Quina gràcia sentir parlar del Vivian. Un Nadal jo i la meva nòvia del moment vam anar amb ell i la seva nòvia a esquiar als Angles. Què curiós, mai més he sabut d'ell.
El dissabte estava a Shanghai. Ja t'explicaré el viatge. vaig arribar molt cansat. Quina sort que tenim de viure aquí, al costat del Mediterrani.
Molts petons, estimat.
tx
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici