Ludwiades

He pensat en algú viatjant dins d' un barril per un riu i m’ha vingut al cap la imatge d'un dels primers capítols de la sèrie Pippi Langstrump en la que cau a l'aigua dins un barril i sento una estranya sensació que em ve del passat, de la infantesa, del pis de la Plaça del Doctor Torrens, els entrepans a la cuina, el Lian Shan Po, el Mareny Blau, els Pérez, Sant Joan Bosco, el Gimnasio Dojo…

He fet un viatge fluvial tot llegint un llibre d’en Joan Barril que s’anomena Tots els ports es diuen Helena. És una novel·la que m’ha agradat. Tracta d’una parella i el fill d’ella que fan durant el mes d’agost un transport fluvial de pianos des de Rotterdam fins a Bucarest. El noi adolescent és el protagonista i descobreix l’amor amb una polissona romanesa que està amagada a la gavarra mentre travessa el cor de la vella Europa.

La història bonica i entretinguda però sobretot està farcida de reflexions i sentencies que et fan pensar en temes com la guerra, les nacions, l’amor, el pas del temps, les cultures..., alhora que et porta de viatge. I és que aquest home, en Barril, és un individu especial, jo mai li havia prestat gaire atenció per qüestions tan superficials com el seu posat seriós i sorneguer que em semblava que denotava sentir-se per sobre del bé i del mal. El programa del 33 i el Cafè de la república que fa a Catalunya ràdio junt amb en Joan Oller m’ha fet parar atenció, obrir els ulls i les orelles i apreciar-hi bon gust, intel·ligència, humilitat, capacitat d’escoltar, imaginació...

Transcric una selecció de fragments que m’han cridat l’atenció:

“...hem regat els geranis i hem rentat els plats del sopar d’ahir. Ho hem fet en silenci i m’he trobat força bé en aquest silenci compartit. Això deu ser el naixement de l’amistat:la possibilitat compartir silencis confortables amb gent amb la qual no ens uneix una altra cosa que el moment.”

“Totes les nacions, quan es miren a elles mateixes, es deformen.Com el gat que s’infla per semblar més gros quan l’ataca un gos. Com l’ós o com la serp que es posen drets abans d’envestir. Com la cua del paó reial que vol impressionar-nos perquè no arribem a la conclusió que, en realitat, no és més que una gallina disfressada.”

“Quan la gent riu, la vida és més possible. Quan sap riure’s d’ ell mateix senyal que és algú de qui ens podem fiar, perquè és algú que no té por de les seves mancances. I quan no hi ha por tampoc hi ha motius per fer mal als altres.”

“Els meus amics sovint parlen de masturbar-se.De les palles que es fan, com diuen els més grans. Que si dues i tres, i els més mentiders diuen que cinc o sis. Començar a fer-se home no deu voler dir començar a fer-se palles sinó començar a exagerar sobre la pròpia condició d’home.”

Cada cop m’agraden més els espectacles visuals, els espectacles d’atmosfera, en els que no saps definir molt bé perquè però t’hi sents molt bé, et transmeten energia i t’omplen de bon rotllo. L’altre dia vaig tornar a tenir aquesta sensació al Teatre Lliure (font inesgotable de bones sensacions). Els culpables varen ser el Ballet reial de Flandes i l’obra l’exitosa “Impressing the Czar” que a nosaltres també ens va impressionar malgrat ser uns simples plebeis.

L’espectacle es composava de 4 parts ben diferenciades: La primera era una escenografia espectacularment barroca, farcida de personatges vestits amb indumentàries de cortesans i realitzant milers de moviments, danses i interpretacions diferents alhora. Des de la nostra primera fila anàvem una mica atabalats intentant seguir les accions dels 25 ballarins que s’anaven desencadenant a un ritme frenètic, sovint surrealista i amb una bona dosi d’humor. Tots dos vàrem pensar que hagués estat millor estar unes files més enrera per tenir una visió global de l’espectacle.

Aquesta sensació va canviar radicalment en la segona part, In the midle. Aquesta era absulatament austera, cap mena d’atrezzo, terra i fons negre amb una iluminació zenital blanca i una indumentària molt bàsica. En aquest cas eren 9 ballarins que anaven combinant balls sols, en duet o tot el cos de ball alhora. La nostra perspectiva ho va fer preciós, l’escenari tenia una profunditat imponent i la llum permetia veure la pols del terra que aixecaven en moure’s i la suor que sortia expulsada dels cabells quan giravoltaven. Em va meravellar però encara ens faltava una impressió final.

El darrer acte l'escenificava la companyia al complet, 50 ballarins i ballarines vestits de col·legiala, faldilla plisada, mitjons fins al genoll, camisa blanca, corbata i perruca de Príncipe de Beukelaer ballant per tot l'escenari a un ritme vertiginós, realment estàvem massa a prop però la sensació va ser tan especial com còmica.

I és que les coses es poden veure des de moltes perspectives diferents però quan són bones la perspectiva tan sols les fa diferents.

Aquest any hem tornat a fer calçotada a can Bohils, molt ben organitzada per part del Ramon del Ramon i la Marina i amb molt més personal, ja que des de la darrera hi ha hagut tres noves incorporacions al grup: el Marc, el Xavi i el Marcel (de moment cap d'ells menja calçots però tot arribarà).

Aquesta vegada, a més, hi ha hagut un visionat de curtmetratges o microfilms, que queda més cool, que ha propiciat el G per a la presentació al grup de la seva darrera obra: Per ell o per mi. És la més elaborada de les que ha fet fins ara a tots els nivells. La veritat és que em costa una mica saber quant m'agrada (que m'agrada això ho sé) perquè la sento una mica com a meva, malgrat que no hi hagi col·laborat gaire o gens. Però al haver vist com s'anava composant mica a mica, ha estat com assistir a una creació a càmera lenta i l'efecte com a espectador també s'ha anat produint per lliuraments i no de cop com els va passar a la resta d'espectadors de can Bohil o altres dies que l'ha ensenyat als altres amics.

Era important pel Roger presentar-la al grup per la implicació emocional que tenen amb el personatge homenatjat i crec que el resultat va ser positiu, ningú es va sentir malament, al contrari i la pel·lícula va agradar a cadascú a la seva manera. Finalment va acabar servint al seu objectiu que era recordar al nostre estimat Masfu que segueix viu en mort gràcies al nostre record i a la seva petja que ni podem ni volem esborrar.

Com que el G havia muntat la paradeta tan bé: projector, pantalla, DVD, vàrem aprofitar per veure altres coses i és quan finalment vaig conèixer Sam Eidan. Me la vaig perdre el dia que la van presentar amb els d'Àrea Tangent i sempre havia tingut curiositat per veure la minipeli dels Tx i el G (realitzadors i muntador). Sabia que s’havia fet a corre cuita perquè me’n recordo de quan el Txema em va dir que la setmana següent tenia una presentació pública d’un curt al que s’havia compromès i que no sabia ben bé si deixar-ho córrer i que a veure si el Roger el podia ajudar. Es van ajudar i van presentar: El sueño de Sam Eidan. Vaig quedar molt sorprès amb el resultat, em va agradar molt el guió, el monòleg i la interpretació del meu estimat Txirivita (més Pepe Navarro que mai), la càmera de la Txe també em va semblar molt original, té un punt artístic com tot el que fa aquesta noia i el muntatge li va donar una bona coherència a tot plegat.

Em va agradar el somni d’aquest home que volia rodar una pel·lícula de Cowboys a Asturias i m’agradaria que l’autèntic Sam no deixi de somiar i que en col·laboració amb el G facin una nova peli. Aquesta vegada no trigaré tan de temps a veure-la.