Ludwiades

Divendres vam veure un pel·li que feia dies (mesos?) que m'havia descarregat i tenia pendent de veure. La pel·lícula és Viaje a Darjeeling (The Darjeeling Limited). No tenia gaire clar de què anava i no me'n recordava de quan vaig decidir baixar-me-la, així que vaig començar bé, sense prejudicis. L'estètica de la pel·lícula em va fer entrar ràpidament i l'humor sense estridències que es manté de forma constant també. Els actors són els còmics d'èxit de les pel·lícules americanes dels darrers anys però tenen un toc especial un humor més contingut, més basat en el guió i no tant en la pallassada.

A mitja pel·lícula vaig pensar -Ostres! aquesta pel·lícula l'ha dirigit el mateix que va fer The life aquatic segur- i vaig començar a trobar similituds entre una i altra pel·lícula. L'estil retro-seixantero, la importància de la banda sonora, el punt absurd de tots els personatges i de la història en si mateixa, la recerca del pare i de la mare per part dels personatges protagonistes, els actors que apareixen en una i altra, el medi de transport com a protagonista (en la primera era el vaixell i en aquesta és el tren), el viatge com a vehicle de la història...

Efectivament en acabar ho vaig consultar a imdb.com i voilà! Wes Anderson, i llavors me'n vaig recordar del tipus, un personatge força característic que es dedica a fer unes comèdies amb un toc de revival absurd que a mi m'enganxen, tot i que en la primera que vaig veure d'ell, The royal Tenenbaums, no va ser així.

Ara ja ho sé i estaré atent al proper lliurement, segurament estic a prop de que em deixin d'agradar les seves pel·lícules, per alló de les expectatives.

Aquest any hem tornat a fer calçotada a can Bohils, molt ben organitzada per part del Ramon del Ramon i la Marina i amb molt més personal, ja que des de la darrera hi ha hagut tres noves incorporacions al grup: el Marc, el Xavi i el Marcel (de moment cap d'ells menja calçots però tot arribarà).

Aquesta vegada, a més, hi ha hagut un visionat de curtmetratges o microfilms, que queda més cool, que ha propiciat el G per a la presentació al grup de la seva darrera obra: Per ell o per mi. És la més elaborada de les que ha fet fins ara a tots els nivells. La veritat és que em costa una mica saber quant m'agrada (que m'agrada això ho sé) perquè la sento una mica com a meva, malgrat que no hi hagi col·laborat gaire o gens. Però al haver vist com s'anava composant mica a mica, ha estat com assistir a una creació a càmera lenta i l'efecte com a espectador també s'ha anat produint per lliuraments i no de cop com els va passar a la resta d'espectadors de can Bohil o altres dies que l'ha ensenyat als altres amics.

Era important pel Roger presentar-la al grup per la implicació emocional que tenen amb el personatge homenatjat i crec que el resultat va ser positiu, ningú es va sentir malament, al contrari i la pel·lícula va agradar a cadascú a la seva manera. Finalment va acabar servint al seu objectiu que era recordar al nostre estimat Masfu que segueix viu en mort gràcies al nostre record i a la seva petja que ni podem ni volem esborrar.

Com que el G havia muntat la paradeta tan bé: projector, pantalla, DVD, vàrem aprofitar per veure altres coses i és quan finalment vaig conèixer Sam Eidan. Me la vaig perdre el dia que la van presentar amb els d'Àrea Tangent i sempre havia tingut curiositat per veure la minipeli dels Tx i el G (realitzadors i muntador). Sabia que s’havia fet a corre cuita perquè me’n recordo de quan el Txema em va dir que la setmana següent tenia una presentació pública d’un curt al que s’havia compromès i que no sabia ben bé si deixar-ho córrer i que a veure si el Roger el podia ajudar. Es van ajudar i van presentar: El sueño de Sam Eidan. Vaig quedar molt sorprès amb el resultat, em va agradar molt el guió, el monòleg i la interpretació del meu estimat Txirivita (més Pepe Navarro que mai), la càmera de la Txe també em va semblar molt original, té un punt artístic com tot el que fa aquesta noia i el muntatge li va donar una bona coherència a tot plegat.

Em va agradar el somni d’aquest home que volia rodar una pel·lícula de Cowboys a Asturias i m’agradaria que l’autèntic Sam no deixi de somiar i que en col·laboració amb el G facin una nova peli. Aquesta vegada no trigaré tan de temps a veure-la.

Ahir vaig veure la darrera peli dels germans Cohen, No country for old men. Me la va passar el Dídac que se l’havia baixat d’una pàgina web xilena que subtitula pel·lícules per a sords i per a analfabets lingüístics com jo suposo (cine subtitulado). Crec que és una bona pel·lícula com gairebé totes les que fan aquests dos germans tot i que al fer-se grans han perdut la frescor i la ironia de les primeres pel·lícules de les quals n’era un absolut fan, Arizona baby em va fer tan feliç, tantes vegades, és una pel·lícula que puc veure sempre. Recordo que en aquella època fins i tot m’agradava el Nicolas Cage, que pobret ha acabat fent el ridícul d’alt d’una moto en flames. De totes maneres confesso que per a mi segueix sent l’home trist i babau de la jaqueta de pell de serp a Wild at heart o aquells dos germans bessons tan acomplexats de la pel·lícula Adaptation (curiosa peli sobre els guionistes d’una altra pel·lícula del mateix director: Being John Malkovich.) o l’alcohòlic autodestructiu de Leaving Las Vegas, crec que és el millor home trist i decadent del cinema malgrat que sovint accepti projectes realment lamentables.

De fet del que volia parlar és d’un altre home, l’actor espanyol per excel·lència, si més no avui dia 11 de febrer de 2008 i ara que el Banderas ja és tot un director de videoclips, vull dir de pel·lícules, és en Javier Bardem. Un actor correcte amb un físic especial i al que li donen papers molt característics, una combinació per a que siguis recordat en una professió amb tanta competència, certament. I parlant del físic del Bardem, l’altre dia vaig fer una mini enquesta en un sopar sobre l’atracció que senten les dones (inclosa la meva) per aquest home (o toro, dic jo. Malgrat que quan ho dic elles pensen que l’envejo a mi em sembla un minotaure). 6 de 6 dones van dir que les “posava” molt i en canvi només una d’elles el trobava guapo. Penses aleshores, si al final els tios més atractius poden ser tan lletjos (és que després de veure la peli dels Cohen no pots pensar una altra cosa) i els que més lliguen a les discoteques són els pesats perquè carai s’arregla tan la gent, van als gimnasos, es posen cremes a la cara, etc, etc? Deu ser per agradar-se a si mateixos o la parella és clar.

Al final no queda més remei que donar la raó als Sírex: Que se mueran los feos, que se mueran los feos, que no quede ninguno, ninguno, ninguno, ninguno de feo. Això si que és enveja!

Darrerament he vist una pel·lícula que fa temps que tenia pendent de veure que es diu “L’ultimo bacio” i això m’ha fet pensar en la paraula petó. Trobo que la paraula petó no expressa bé el seu significat, té una sonoritat massa brusca, no és gens tendre. En canvi els seus sinònims s’excedeixen en aquest sentit. Fer-li a algú un bes o una besada queda massa carrincló, com de romàntic passat de moda. Suposo que per això sovint la fem servir en diminutiu: Petonets! Així queda més “carinyós” però a l’hora més amistós, després de la part emocional.

Culturalment entre els homes i les dones d’aquest país ens donem petonets per saludar-nos i per tant donar-li un petó a la galta d’una dona o enviar-li un per correu no té cap valor emocional, és un formalisme, tot i que darrera d’aquest a vegades hi hagi emocions molt fortes. Entre els homes en canvi sí que tenen valor, ja fa anys que entre els amics ens donem petons per saludar-nos i això n’identifica la categoria. Si són bons amics: petons! Sinó amb una encaixada de mans ja fas el fet. En el meu cas faig un terme mig, tipus no som amics de tota la vida però t’aprecio i aleshores encaixo una ma i amb l’altre faig pressió sobre l’espatlla a mode d’abraçada. Em surt així no és un gest estudiat (per un moment m’he semblat un psicòpata de les salutacions!)

La Bi em va comentar que quan va sentir la cançó “L’ultimo bacio” de Carmen Consoli, que jo li havia gravat en un CD, va recordar que l’havia sentit en una pel·lícula amb el mateix títol i que li havia agradat força. A mi la cançó i la cantant m’agraden molt i per tant tenia ganes de veure si la pel·lícula també la podia afegir als meus “preferits”. Em va agradar bastant tot i que tampoc és un gran pel·lícula però està prou bé. Tracta de les relacions d’un grup de nois de trenta anys que pateixen crisis emocionals diverses. El protagonista que ha de tenir un fill i i que davant el que l’espera s’enrotlla amb una noia de 18 anys que coneix en el casament d’un altre amic (l’únic que no està en crisi). Un que està casat i amb una criatura i que es porta fatal amb la dona, un altre solter que persegueix un amor impossible i finalment un que va de flor en flor sense voler cap compromís malgrat qeue moltes li demanen. També hi ha una parella gran, els pares de la protagonista, que tenen una crisi d’amor o d’emocions o de tot plegat. Hi ha molts elements en joc i té un guió molt ben lligat, la interpretació és un pèl (o dos) massa histriònica i cridanera però, és clar, són italians.

A mi tot això dels petons, les abraçades, les expressions d’estimació en general em costen bastant, mil vegades en mil situacions diferents he pensat: ara li faria un petó ben fort, ara l’abraçaria o ara li diria que l’estimo molt... però un cop pensat perd l’espontaneïtat (segueixo pensant) i aleshores ja no ho faig. Amb l’edat vaig millorant en aquest sentit i a vegades actuo sense pensar, quan tingui vuitanta anys crec que seré una gran persona. A veure si arribo!!

De nou amb els inseparables, aquests dies, Jordi i Roger (fins i tot anaven al gimnàs junts!) vaig anar al cinema la setmana passada. Aquell matí ja havia llegit el diari que s’estrenava la nova pel·lícula del Medem i com a bon admirador de la seva obra (anomenar-me fan em dóna mal rotllo) havia pensat que hi volia anar. Al vespre va arribar la proposta.

Caòtica Ana és una pel·lícula que et deixa un regust i un gust i un post-gust i un a gust que dura dies, encara ara, cinc dies més tard puc dir que hi he pensat cada dia. Em venen imatges al cap o recordo alguna sensació o trobo alguna cosa que em fa pensar amb ella i no d’una forma exaltada i efusiva sinó d’una forma molt pausada i agradable. És una pel·lícula feta per un cineasta, per un artista del cinema, per algú que vol comunicar idees, sentiments, reflexions, sensacions, estats d’ànim i aconsegueix tocar al qui hi para atenció.

És una pel·lícula feta amb el cor, com es fan les obres d’art.

Aquestes vacances d’estiu han estat 100% casolanes, l’embaràs de la Carolina i especialment la malaltia del Javier han fet que no ens hàgim pogut moure de casa. Bé si que ens hem mogut hem anat a casa dels pares i dels sogres gairebé cada dia, la qual cosa ens permet alliberar-nos de la vigilància constant del Bernat i gaudir de les corresponents piscines, i tot i que no ha fet un temps gaire galdós podíem estar a l’aire lliure.

Per sort hem coincidit amb el Roger i el Jordi que tampoc se n’han anat de vacances i hem gaudit de les sessions habituals de cinema casolà. Darrerament no hi havia manera de veure una pel·lícula que em deixés un bon regust de boca i aquests dies n’he vist un parell que si que ho han fet. D’una banda m’ho vaig passar molt bé amb Paris... je t’aime. És una pel·lícula coral composada per 16 històries d’amor que succeeixen a 16 llocs diferents de París i estan dirigides per un director diferent cadascuna. Quan ja començava a pensar que la creativitat i la poesia havien abandonat el món del cinema comercial d’occident (orient és una altra història) , aquesta pel·lícula demostra que no cal fer cinema d’autor lent i que no s’acabi d’entendre per fer coses boniques i interessants. Val a dir que tinc clar que és més fàcil explicar històries curtes interessants que fer-ho durant una hora i mitja o dues és per això tot sovint veiem coses més interessants en la publicitat que en el cinema.

L’altre peli que em va fer gaudir d’una bona estona és una pel·lícula anomenada Ellie Parker. L’argument és molt senzill, el dia a dia una noia que intenta sortir-se’n com a actriu, però la gràcia la posa una mica el guió, una mica la càmera i tota la resta l’actriu protagonista, la Naomi Wats. És un exercici d’interpretació fet pel·lícula i al Roger, al JoanRa i a mi se’ns queia la baba. Curiosament a la Carolina, la Carola i una mica al Jordi no els passava el mateix. Això em va fer pensar que potser aquella noia ens havia seduït i que per això tots tres vàrem quedar encantats amb aquella pel·lícula.

En tot cas París ja em va seduir en format real i m’agradaria tornar a repetir algun dia, a la Naomi la seguiré veient al cinema.