Ludwiades

Darrerament he vist una pel·lícula que fa temps que tenia pendent de veure que es diu “L’ultimo bacio” i això m’ha fet pensar en la paraula petó. Trobo que la paraula petó no expressa bé el seu significat, té una sonoritat massa brusca, no és gens tendre. En canvi els seus sinònims s’excedeixen en aquest sentit. Fer-li a algú un bes o una besada queda massa carrincló, com de romàntic passat de moda. Suposo que per això sovint la fem servir en diminutiu: Petonets! Així queda més “carinyós” però a l’hora més amistós, després de la part emocional.

Culturalment entre els homes i les dones d’aquest país ens donem petonets per saludar-nos i per tant donar-li un petó a la galta d’una dona o enviar-li un per correu no té cap valor emocional, és un formalisme, tot i que darrera d’aquest a vegades hi hagi emocions molt fortes. Entre els homes en canvi sí que tenen valor, ja fa anys que entre els amics ens donem petons per saludar-nos i això n’identifica la categoria. Si són bons amics: petons! Sinó amb una encaixada de mans ja fas el fet. En el meu cas faig un terme mig, tipus no som amics de tota la vida però t’aprecio i aleshores encaixo una ma i amb l’altre faig pressió sobre l’espatlla a mode d’abraçada. Em surt així no és un gest estudiat (per un moment m’he semblat un psicòpata de les salutacions!)

La Bi em va comentar que quan va sentir la cançó “L’ultimo bacio” de Carmen Consoli, que jo li havia gravat en un CD, va recordar que l’havia sentit en una pel·lícula amb el mateix títol i que li havia agradat força. A mi la cançó i la cantant m’agraden molt i per tant tenia ganes de veure si la pel·lícula també la podia afegir als meus “preferits”. Em va agradar bastant tot i que tampoc és un gran pel·lícula però està prou bé. Tracta de les relacions d’un grup de nois de trenta anys que pateixen crisis emocionals diverses. El protagonista que ha de tenir un fill i i que davant el que l’espera s’enrotlla amb una noia de 18 anys que coneix en el casament d’un altre amic (l’únic que no està en crisi). Un que està casat i amb una criatura i que es porta fatal amb la dona, un altre solter que persegueix un amor impossible i finalment un que va de flor en flor sense voler cap compromís malgrat qeue moltes li demanen. També hi ha una parella gran, els pares de la protagonista, que tenen una crisi d’amor o d’emocions o de tot plegat. Hi ha molts elements en joc i té un guió molt ben lligat, la interpretació és un pèl (o dos) massa histriònica i cridanera però, és clar, són italians.

A mi tot això dels petons, les abraçades, les expressions d’estimació en general em costen bastant, mil vegades en mil situacions diferents he pensat: ara li faria un petó ben fort, ara l’abraçaria o ara li diria que l’estimo molt... però un cop pensat perd l’espontaneïtat (segueixo pensant) i aleshores ja no ho faig. Amb l’edat vaig millorant en aquest sentit i a vegades actuo sense pensar, quan tingui vuitanta anys crec que seré una gran persona. A veure si arribo!!