Ludwiades

Demà ja farà dues setmanes que va néixer el Marcel, de moment és un tipus molt tranquil·let, que dorm i menja i només protesta si te gana o vol un canvi de bolquers. Ben fet! El part va ser tan tranquil com l’altre, de fet aquesta vegada va ser un part planificat i filmat. Havia de ser induït però quan vam arribar a l’hospital la Carolina ja estava dilatada de 5 cm i la comadrona ens va dir: apa! baixem cap a baix (a la sala de parts) que això ja ha començat. I així va ser, quan el Raúl es va acabar de posar la indumentària, de ‘la matanza de Texas’ com diu ell, ja se li veia la closca al Marcel i va ser asseure’s i treure’l.

Estic content d’haver pogut veure el part sencer perquè quan va aparèixer el petit, com si d’un truc de màgia es tractés, em vaig emocionar, em va omplir un sentiment de felicitat que em va inundar de llàgrimes contingudes els ulls. Allà tothom reia i xerrava com si es tractés d’una colla d’amics que es reuneixen per fer una feina sense importància però jo amb la meva contenció habitual estava fet una bleda. Només el Roger se’n va adonar i em va perseguir amb la càmera però em vaig seguir contenint fidel a la meva personalitat.

Un altre moment que em moria de ganes de viure i que també em va emocionar va ser l’arribada d’en Bernat, convertit en un dia en el noi gran, va aparèixer per allà dominant el cotarro amb les botes noves que li havia comprat la iaia Lina. Quan el vàrem apropar al seu germà va somriure i li va fer un petó i així ho fa cada cop que si apropa, sempre el vol agafar i sembla que li fa molta il·lusió.

Per sort aquests moments els podrem reviure quan vulguem perquè el Roger ens ha fet un vídeo-reportatge molt bonic que és un molt bon regal per tota la família. Com diu el vídeo quan s’acaba això només és un: principi.