Ludwiades

Dissabte passat vam anar a veure l’obra de teatre Passat el riu al teatre Romea. L’obra va ser correcte, en alguns moments molt divertida i irregular quant a les interpretacions (el millor, Banacolocha, Poch, Josa i i el pitjor, prefereixo no saber-ne el nom). El què m’ha fet voler-ne parlar és la temàtica de la que tractava, les relacions que tenim amb els nostres avis.

El protagonista és un noi de gairebé 30 anys que cada diumenge va a dinar a casa dels seus avis i allà s’hi reuneix també amb l’altre parella d’avis, les dèries pròpies d’una i altre generació provoquen situacions que es plantegen amb molta comicitat alhora que amb molta senzillesa,tendresa i veracitat. El problema sorgeix quan el noi rep una oferta de treball molt temptadora que el farà marxar a l’altra punta dels Estats Units i els avis comencen a empescar-se-les per fer-lo quedar-se a la ciutat on té el més important: LA FAMÍLIA.

Això, tal com pretenia l’autor, em va fer recapacitar sobre la relació que tenim amb els avis. En com, a mesura que van perdent facultats i la comunicació ja no és tan fluida com abans, ens comencem a distanciar i costa fer l’esforç de donar-los el que realment els cal que és senzillament la companyia.

De fet, ho veig ara que sóc pare, els avis, com els pares, van fer el mateix quan nosaltres érem molt petits acompanyar-nos mentre jugàvem, passejar-nos i distreure’ns ja que a aquesta edat només amb això ja en tenim prou. Si el meus avis es passaven hores xutant una pilota de plàstic o explicant-me contes perquè no sóc capaç jo de dedicar-los una estoneta de tant en tant per fer-los la vida més entretinguda i més feliç en definitiva?

La resposta típica a aquesta pregunta, la que els avis mateixos ens i es donen, fins i tot són generesos amb això, és que no tenim temps, que avui en dia anem molt atabalats i que les estones de lleure les hem de dedicar a descansar per poder continuar amb aquesta vida tan atrafegada. La realitat és que prioritzem qualsevol activitat davant l’aburrida visita als avis: un dinar amb els amics, un matí a la platja o una tarda connectat a internet poden ser activitats que passin al davant de la visita als avis. Cau pel seu propi pes, això és un error, tot és complementari i necessari alhora.

De moment doncs, he decidit que ja fa massa temps que no veig a l’avi Lluís i a la iaia Lola i que aquest divendres quan plegui de la feina els aniré a fer una visita perquè a ells els cal i a mi en el fons també.