Ludwiades

Com va dir la Carolina al final ens va anar molt bé no caber a la bodega de Can Solé i quedar-nos a casa dissabte al vespre. El Roger també va venir a casa i vam sopar uns espagueti carbonara amb un punt de mostassa verda que em van sortir, ho puc dir sense vergonya, boníssims. Fins aquí res que no passi habitualment, tret del punt de mostassa és clar.

La diferència la va posar en Lluís, el Llach. Ens vam asseure davant del televisor i vàrem gaudir durant més de dues hores de l’emotiu concert de comiat del cantant de Verges. Va ser molt interessant perquè va fer una revisió de la seva història, però sobretot per el repàs que va fer de totes les seves temàtiques tan ben explicades, amb aquell to, tan tímid, coqueta però alhora descarat i punyent d’en Lluís. Va parlar de les persones, de la terra, del mar, del seu poble, de les esquerres, del nacionalisme, dels amics, de l’estatut, de l’estimació, de la censura, del desig, de la història... cada introducció a cada cançó era un text encantador que subratllava el contingut del que cantaria a continuació. El concert va ser com és ell bonic, senzill, sincer i molt emocionant.

Al acabar el concert va baixar i va començar a avançar entre el públic per saludar a tothom, també a les autoritats, en Montilla i en Mas van ser xiulats per la concurrència. El millor moment va ser quan es va fondre entre la gent, la càmera de TV3 no el trobava i tothom va cantar de forma espontània primer l’Estaca i després Laura.

La casa Damm també es va apuntar al comiat i aquests dies feia un anunci en el que un noi s’acostava a la barra i aixecant la mà amagant el dit polze (és a dir amb les quatre barres) es demanava una estrella, mentre s’asseia la veu en off deia: “A la teva salut, Lluís!”