El cul d’en Jaumet
En Jaumet no es pentinava mai. Acostumat com estava a que la gent l’adulés independentment de l’aspecte que tenia havia decidit que l’important era sentir-se còmode i ja des de petitet havia odiat les pintes. A vegades algú li havia dit que amb aquell despentinat encara se li veia el cap més gros però a ell tan li feia.
En Jaumet era un virtuós. Cantava com volia, tocava tota mena d’instruments i tenia una energia que no el deixava parar mai quiet. Estava especialment dotat per música relacionada amb el món del Jazz i la seva veu tenia una personalitat inconfusible que amb els anys l’havia convertit en un cantant d’èxit internacional especialitzat en versionar grans temes.
Diumenge passat en Jaumet va actuar als
Jardins de Cap Roig a Calella de Palafrugell. En aquell entorn tan afavoridor la seva estrella va brillar com mai. Ell estava còmode, desinvolt, com a casa i decidit a convertir a aquell públic farcit d’estirats carcamals en un grup de joves seguidors a l’estil d’un plató d’OT. Jo em mirava a la Carolina com picava de mans i movia el cap i els peus a banda i banda seguint el ritme que marcava el mestre
Jamie Cullum.
Ens va captivar a tots, estirats i no estirats, ens va explicar moltes anècdotes: que aquell dia feia 30 anys, que gràcies a Clint Eastwood tenia un globus d’or, que estava molt content de ser allà i va aplaudir al públic, que els de Londres no són especialment glamorosos però hi ha gent amb molt de talent... no va parar, parlava, saltava, tocava amb les mans amb els peus, amb el cul, feia tota mena de veus, fins i tot en una cançó es va fer els cors femenins.
Al matí següent després d’haver dormit al
Mas ses vinyes, en aquell llit elevat d’estructura metàl·lica amb vistes a l’Empordà vaig veure a la Carolina tranquil·la, relaxada, plena, descansada. Després de prendre un cafè amb llet i una Cola a
Sa Tuna vam tornar amb la sensació d’haver fet un break profund, ben fet, revifador.
Etiquetes de comentaris: Anècdota, Concert
Manel, Hawai i Trapelles
El juliol és el més de les activitats socials per excel·lència. Comiats, celebracions, festes, sopars, espectacles... aprofitant que fa bon temps però que encara no estem de vacances tots intentem sortir tant com podem per gaudir de l’estiu.
Divendres 17 em vaig demanar festa per poder fer els preparatius de la celebració del meu aniversari. Aquest any vam decidir dedicar-lo a les illes Hawaii un dia que la Carolina havia comprat uns plats de cartró a l’Ikea que tenien un rotllo hawaià. Al final ens va caldre tot el matí per fer la compra i fins a les 14h no vàrem començar a preparar el menú.
A les 17h teníem una altra activitat, anar a l’escola dels nens a la festa de final de curs. En Bernat aquest any es “llicencia” i l’any vinent començarà a anar a l’escola “dels grans” així que vam estar menjant coca i ballant amb el grup d’animació infantil Els Trapelles. En Bernat portava una samarreta amb les mans de tots els seus companys de la classe dels Hipopòtams. Mentre ballava amb poca convicció enmig de tots els companys ens vam adonar que li treu un cap a gairebé tots els nanos: Jo tinc una formiga que es diu Josep Maria...xino, xano, xino, xano... aquestes concentracions de gent no li agraden gaire.
Acabada la festa vam tornar cap a la cuina però no teníem gaire estona perquè al vespre jo anava a un concert de Joan Miquel Oliver i Manel i la Carolina anava al sopar de l’escola. El concert va estar molt i molt bé. Hi vaig anar amb el Roger i vam quedar amb l’Albert i la Jo que també tenien entrades. Ens vam divertir molt. Em va sorprendre l’espai de concerts on fan el festival
Cruïlla de cultures no m’ho imaginava tan gran i els Manel van estar molt bé. Amb aquell aire entre grup d’esplai i pop independent van fer una interpretació molt original introduint totes les cançons amb històries inventades que tenien com a protagonistes als components del grup. Va tenir un final feliç i interactiu quan van pujar uns quants del públic a fer rimes amb l’estrofa: Ens ha faltat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Al matí següent més cuina i organització de la festa a la piscina. Aquest any va ser un èxit total. Principalment perquè hi va haver força quòrum i això és el que més m’agrada d’aquesta celebració i en segon lloc perquè els plats van agradar molt. Tothom ens felicitava i cadascú per plats diferents. També em van agradar molt els looks que lluïen alguns com el Fredy amb la cara tota tatuada a l’estil Maori i el Bota amb un aire de turista de Resort dels anys 80.
Lomo-lomi Salmon, Poke, Saimin, Luau o Loco Moco ara són paraules, plats, que hem incorporat al nostre vocabulari.
Etiquetes de comentaris: Amics, Aniversari, Concert, Família
Collonades Pop
Fa dies llegia una entrevista a en Joan Miquel Oliver que em va fer somriure i estar d'acord amb ell. Deia: "La feina d’un artista pop no és res més que agafar les collonades més grosses que et puguis imaginar i convertir-les en art. Nosaltres fem això. Amb què fem feina? Amb el Lego, l’Scalextric, i ara amb el Bombon Mallorquín. No som molt romàntics”.
M'agrada gairebé tot el que que fa aquest tio (no sé si preocupar-me?): Els discos d'
Antònia Font, els
vídeos, els concerts, sols o amb l'orquestra filarmònica, les seves cançons en
solitari, la seva música, el seu llibre
El misteri de l'amor... suposo que realment el que m'agrada és el seu món, les seves collonades, tan properes a les meves històricament i geogràfica i que ell sap convertir en art amb grans dosis d'originalitat, tendresa i de bon gust. Et fa gaudir d'un polo de llimona, d'un astronauta rimador, un batiskafo rus...una música i una lletra que creen un món molt particular i que a mi em té el cor robat perquè fa extraordinari allò més ordinari.
El passat dia 30 actuava a l'Aliança del Poble Nou i no me'n vaig poder estar de comprar entrades. La Carolina i el Roger em van dir que no els venia de gust venir i llavors se'm va acudir que segurament al Marc sí que li vindria de gust.
El concert va estar realment bé, millor del que m'esperava, en Joan Miquel es va anar animant i estava molt xerraire sobretot perquè li feia molta gràcia formar part del Festival internacional de guitarra i ens va obsequiar amb alguns solos a vegades gamberrors i minimalistes a vegades roquers i potents. Només acompanyat d'un laüt, una bateria i el seu filet de veu (com diu la mare del Marc) va omplir i transformar l'envellida sala del casino.
Em va agradar molt anar amb el Marc, després vam estar xerrant una bona estona mentre preníem un Shish kebab que segons em va semblar no era més que l'hamburguesa especial disfressada. Podrien ser temes per cançons de l'Oliver: el bistec rus, els shawarmas, el pans&company... collonades pop.
Etiquetes de comentaris: Concert, Família, Personatge
El pare d’en João
Aquest any el Pol ha celebrat l’aniversari d’una forma molt original. Aprofitant que el dia del seu aniversari actuava al
Teatre Grec el cantant brasiler Lenine (el pare d’en João) va convocar a qui li vingués de gust a anar a veure el concert. Jo vaig pensar que era molt bona idea i com que tenia curiositat per conèixer la música del pare del meu ‘amic brasiler’ no vaig tenir cap dubte i vaig comprar les entrades, també en vaig comprar per al Roger que s’havia que tindria la mateixa curiositat que jo.
Aprofitant l’event el Pol i la Sara ens va convidar a un berenar/sopar/pícnic que vàrem consumar a les rodalies del teatre en un parc que hi havia una mica més amunt. Hi érem els més clàssics Mariotti, Txirivita, Tito i la seva nova xicota, el petit i la Bi (només hi faltava la Carolina que va ser substituïda pel Dak). Bocates originals per a cadascú, Trina, cava, pastís de taronja i regalets. Tot molt correcte (fins i tot els nois amb espases medievals de plàstic que simulaven una lluita uns metres més enllà, glups!).
El concert va estar molt bé, hi havia la parròquia brasilera de la ciutat en ple, que això sempre anima molt i la música d’en
Lenine em va agradar força. El tio està fet un xavalet als seus 50 i escaig i es belluga amb un aire coquetó i moltes “tables” per l’escenari. Les cançons anaven des d’una mena de pop-rock progressiu a altres més properes als ritmes de la bossa Nova o ritmes tradicionals del país, amb moments més intimistes i d’altres plens d’eufòria. Al final tothom d’ en peus ballant i aplaudint amb un gran somriure a la cara.
Al acabar la darrera de les cançons una de les poques veus no brasileres que es van escoltar en tot el concert va cridar: Ets molt ben parit Lenine! Bona conclusió, sí senyor.
Etiquetes de comentaris: Amics, Concert, Espectacle
A la teva salut, Lluís!
Com va dir la Carolina al final ens va anar molt bé no caber a la bodega de Can Solé i quedar-nos a casa dissabte al vespre. El Roger també va venir a casa i vam sopar uns espagueti carbonara amb un punt de mostassa verda que em van sortir, ho puc dir sense vergonya, boníssims. Fins aquí res que no passi habitualment, tret del punt de mostassa és clar.
La diferència la va posar en Lluís, el
Llach. Ens vam asseure davant del televisor i vàrem gaudir durant més de dues hores de l’emotiu concert de comiat del cantant de Verges. Va ser molt interessant perquè va fer una revisió de la seva història, però sobretot per el repàs que va fer de totes les seves temàtiques tan ben explicades, amb aquell to, tan tímid, coqueta però alhora descarat i punyent d’en Lluís. Va parlar de les persones, de la terra, del mar, del seu poble, de les esquerres, del nacionalisme, dels amics, de l’estatut, de l’estimació, de la censura, del desig, de la història... cada introducció a cada cançó era un text encantador que subratllava el contingut del que cantaria a continuació. El concert va ser com és ell bonic, senzill, sincer i molt emocionant.
Al acabar el concert va baixar i va començar a avançar entre el públic per saludar a tothom, també a les autoritats, en Montilla i en Mas van ser xiulats per la concurrència. El millor moment va ser quan es va fondre entre la gent, la càmera de TV3 no el trobava i tothom va cantar de forma espontània primer l’Estaca i després Laura.
La casa Damm també es va apuntar al comiat i aquests dies feia un anunci en el que un noi s’acostava a la barra i aixecant la mà amagant el dit polze (és a dir amb les quatre barres) es demanava una estrella, mentre s’asseia la veu en off deia: “A la teva salut, Lluís!”
Etiquetes de comentaris: Concert, Personatge, Televisió
O ministro
Vaig veure un dia la programació del festival de Cap Roig a Calella de Palafrugell i mentre me’l mirava pensava: a veure si hi ha alguna cosa interessant perquè em vindria de gust fer una escapada cap a la costa brava i veure un concert en aquests jardins. I sí senyor, vaig trobar una actuació que em venia de gust, el Gilberto Gil, l’actual ministre de cultura del Brasil i cantautor reconegut des dels anys 60.
Va ser un concert molt complet, didàctic i divertit. El senyor Gil va anar fent un recorregut per la seva vida tot passant pels diferents ritmes que tan bé coneix, interpreta i fusiona: la Samba, la Bossa Nova,el Reaggie i el Pop-Rock. Tot això ho anava fent explicant petites anècdotes sobre les cançons, algunes de seves i altres que no,com la versió d’Imagine que va fer i que vaig trobar preciosa. Al final com passa gairebé sempre amb els músics brasilers es va anar escalfant va anar connectant amb el públic i el senyor Gil amb als seus 64 anys va començar a saltar dalt de l’escenari com si fos un xaval, el públic, com no podia ser d’una altre manera vàrem acabar tots d’empeus ballant i picant de mans al seu ritme mentre els més estirats “Calellencs” anaven desfilant cap a casa.
Etiquetes de comentaris: Brasil, Concert, Espectacle
Antònia wow yeah!
La setmana passada vam anar al concert dels
Antònia Font a l’Auditori. La veritat és que tant la Carolina com jo estàvem molt cansats, teníem son i tot i que una estona abans ens havíem anat a firar a
Les Glòries, ens pesaven les parpelles. Al principi la cosa va començar molt tranquila, van sortir aquells nois que semblen uns antics companys d’escola que no tinguin res a veure l’un amb l’altre i van començar, suament, a omplir l’Auditori amb aquell aire surrealista, galàctic i submarí de les seves cançons:
-
Fumen es pescadors, blanca és sa platja africana i un tauronet petit neda amb sa taurona mare...A mi la veritat és que m’encanten i em vaig deixar emportar va haver-hi un moment que vaig arribar a tenir la sensació d’estar sota el mar sentint balenes cantar a 30000Km i veient la brillantor del plàncton il·luminat. El que més em va sobtar va ser que van tenir uns moments musicalment molt potents amb la guitarra de’n Joan Miquel Oliver passant per sobre de la veu i les cançons es van tornar més animades i van començar a fer aixecar la gent dels seus seients, ja no ens pesaven les parpelles reiem com il·lusionats i segueim els ritmes picant de mans.
Finalment amb el hit d’aquest darrer àlbum,
Wow yeah, van aconseguir que tot
L’Auditori, que era ple a vessar, es posés d’empeus i ja no s’assegués fins el darrer bis. Ens ho vam passar molt bé igual que l’any passat en el concert de la Noa vam tornar a viure una nit plena d’emocions.
Etiquetes de comentaris: Concert, Espectacle
En Jaumet no es pentinava mai. Acostumat com estava a que la gent l’adulés independentment de l’aspecte que tenia havia decidit que l’important era sentir-se còmode i ja des de petitet havia odiat les pintes. A vegades algú li havia dit que amb aquell despentinat encara se li veia el cap més gros però a ell tan li feia.
