“No et moguis” el dia de Nadal
Doncs com fem cada dia de Nadal des de ja fa forces anys hem anat al teatre... intento pensar quina podia ser la primera obra que vàrem anar a veure i no m’en recordo, he intentat fer el compte enrera i no me’n surto, crec que hi alguns anys que ens ho vam saltar. Algunes que recordo són: 2004- El mètode Grönholm, 2003-Cel obert, 2001-Notre-Damme de Paris, Golden Appel Quartet, Tempus, Arte, Terrífic....
Més o menys som bàsicament els mateixos (els nautes) però s’hi afegeixen o deixen de venir persones en funció de la nostra vida: una novia que ho deixa de ser, un amic amb el que darrerament et veus més, complicacions familiars que no t’hi deixen anar, una nova parella o algú que no hi és... un petó per l’Albert.
Des de fa un parell d’anys m’he autoproclamat expert teatral del grup i jo faig la tria de l’obra, crec que amb èxit si més no, no em diuen res, i per tant com diu el meu pare: ojos que no ven... cartera que et foten!
Aquest any l’obra triada ha estat “
No et moguis” una obra del Bruno Oro i la Clara Segura en la que fan una exhibició de les seves qualitats com actors interpretant un reguitzell de personatges que durant una hora i mitja van apareixen sobre l’escenari amb una escenografia i vestuari mínims, creant un seguit de gags entrellaçats per la història de dos personatges principals. És una obra escrita, dirigida i produïda per ells mateixos i es nota que fan el que volen, que s’ho passen bé i lògicament no van fallar i ens ho van fer passar molt bé als espectadors.
Després una birra al Quiet Man i fins l’any vinent!! Com ens agraden les tradicions.
Etiquetes de comentaris: Amics, Espectacle, Teatre
Un dijous més al Txako
El sargent Bosque ho va descobrir i des d’aleshores per defecte sempre diu el dijous que vulgueu anar a prendre alguna cosa jo estaré al Txakolín. I així ho fa dijous sí dijous també allà el pots trobar i com que no cal demanar taula s’hi presenta qui vol de la forma més fàcil.
La veritat és que el local està molt bé, té el que ha de tenir un bon servei, un producte de qualitat i un preu assequible. El servei està capitanejat pel Paco, l’encarregat, que si no fos perquè ens va explicar que és de la Barceloneta de tota la vida diries que es Donotiarra. Un home que sap fer les bromes necessàries sense agafar més confiança de la que li donis i sempre t’acaba convidant a alguna cosa o arrodonint el preu de manera que et sentis ven tractat. El producte és senzill són pinxos i montaditos però molt bo, els meus preferits són d’albergínia, ceps, pernil salat i parmesà i el de pebrots del padrón amb vedella , que acompanyats amb una cerveseta, una sidra o un Txakolín estan de conya. I finalment el preu, t’acaba surtin per uns 20€ postre inclòs, m’oblidava dir que els postres també són deliciosos i sino que li preguntin a la Bi...
M’ha vingut de gust escriure sobre el Txako perquè dijous passat i vam anar i vam estar molt a gust, d’una banda per les virtuts del propi restaurant com ja he explicat i per l’altre perquè érem una bona colla: El Dani i la Mar, l’Albert i la Jordina, l’Albert i la Bi (que se n’anava al dia al dia següent a Rio i això va ser el motiu que ens trobéssim), el Pol i la Sara, el Roger, la Carolina i jo i el Santi i la Nur que feia molt temps que no els veiem i que em va fer il·lusió comprovar que estaven bé i que tenen nous projectes.
El millor de tot és que cada dijous que anem al Txako és diferent i sempre ve de gust tornar-hi.
Etiquetes de comentaris: Amics, Restaurant
El tiet Jefrey
No sé què és el que em va agradar més, si veure la cara estupefacta de l’avi, veure com plorava l’àvia sense adonar-se,coqueta com és, de que portava el pitet posat, o bé el somriure del pare, orgullòs del seu triomf organitzatiu o potser el relax de la cara de la mare en lliurar-se de la carrega de les caixetes de la sort que feia dies que li pesaven un munt.
Em va agradar veure a la família junta fora del Rascaña, en un entorn que, sembla mentida, era molt més casolà. Em va agradar veure com tots els familiars dels altres avis saludaven als nostrres i ens deien quina sort tenim de tenir els avis que tenim.
Feia molt de temps que no ens trobàvem tota la família a casa dels avis encara que ara la casa ja no sigui el pis de València on van arribar tantes vegades els Reis Mags amb la col·lecció completa de Geypermans i Airgamboys de torn.
Em va agradar també conèixer les dues noves incorporacions a la família, la Judith i el David, a la Judith no la vaig poder tenir en braços perquè sempre estava en els de la Marta i estava molt plorona i babejant però al David si que el vaig poder tenir a sobre una bona estona i m’hi vaig sentir molt a gust. De fet vaig tenir una sensació que no havia tingut abans i és la de ser tiet(tiet cosí?). Els fills de les meves cosines sempre havien estat això, fills de les meves cosines i en canvi l’altre dia no sé, potser és perquè ben aviat seré pare però tenia una sensació de tiet, xerrant amb la Raquel, jugant a la Oca amb el Miquel, fent volar al David i mirant-me a la Judith. M’he deixat a la Laura, la filla de l’Esther, bé potser l’any vinent no me la deixaré.
També em vaig sentir bé portant-los a tots a sopar a casa. C i jo estem molt acostumats a tenir-hi gent a casa i ens vam sentir orgullosos de veure el poc que ens costava en un moment parar taula per 18 amb apretiu inclòs. A més totes les nenes i els seus homes van dir-nos que el pis els agaradava molt i en seguida s’hi van trobar com a casa. Perfecte! Aquest pis, no sé té, com un encant que a tothom agrada i fa sentir a gust a la primera, és allò que en diem acollidor.
L’any vinent en farà 90 l’avi i jo, si tot va bé ja seré pare del Bernat. Espero que ell també pugui tenir la sensació de que a València hi té una família i que té unes cosines segones a les que veu si més no un cop a l’any. M’agradaria que les ’nenes cosinetes’ tinguin la sensació de ser tietes de nou.
Etiquetes de comentaris: Família
