Ludwiades

El tiet Jefrey

No sé què és el que em va agradar més, si veure la cara estupefacta de l’avi, veure com plorava l’àvia sense adonar-se,coqueta com és, de que portava el pitet posat, o bé el somriure del pare, orgullòs del seu triomf organitzatiu o potser el relax de la cara de la mare en lliurar-se de la carrega de les caixetes de la sort que feia dies que li pesaven un munt.

Em va agradar veure a la família junta fora del Rascaña, en un entorn que, sembla mentida, era molt més casolà. Em va agradar veure com tots els familiars dels altres avis saludaven als nostrres i ens deien quina sort tenim de tenir els avis que tenim.

Feia molt de temps que no ens trobàvem tota la família a casa dels avis encara que ara la casa ja no sigui el pis de València on van arribar tantes vegades els Reis Mags amb la col·lecció completa de Geypermans i Airgamboys de torn.

Em va agradar també conèixer les dues noves incorporacions a la família, la Judith i el David, a la Judith no la vaig poder tenir en braços perquè sempre estava en els de la Marta i estava molt plorona i babejant però al David si que el vaig poder tenir a sobre una bona estona i m’hi vaig sentir molt a gust. De fet vaig tenir una sensació que no havia tingut abans i és la de ser tiet(tiet cosí?). Els fills de les meves cosines sempre havien estat això, fills de les meves cosines i en canvi l’altre dia no sé, potser és perquè ben aviat seré pare però tenia una sensació de tiet, xerrant amb la Raquel, jugant a la Oca amb el Miquel, fent volar al David i mirant-me a la Judith. M’he deixat a la Laura, la filla de l’Esther, bé potser l’any vinent no me la deixaré.

També em vaig sentir bé portant-los a tots a sopar a casa. C i jo estem molt acostumats a tenir-hi gent a casa i ens vam sentir orgullosos de veure el poc que ens costava en un moment parar taula per 18 amb apretiu inclòs. A més totes les nenes i els seus homes van dir-nos que el pis els agaradava molt i en seguida s’hi van trobar com a casa. Perfecte! Aquest pis, no sé té, com un encant que a tothom agrada i fa sentir a gust a la primera, és allò que en diem acollidor.

L’any vinent en farà 90 l’avi i jo, si tot va bé ja seré pare del Bernat. Espero que ell també pugui tenir la sensació de que a València hi té una família i que té unes cosines segones a les que veu si més no un cop a l’any. M’agradaria que les ’nenes cosinetes’ tinguin la sensació de ser tietes de nou.

Etiquetes de comentaris: Família

enviat per Ludwiada @ 09:58