Citaràs en Bosch
L'Alfred Bosch és un escriptor que m'agrada força, els seus llibres de literatura històrica ("L'Atlas furtiu", "Àlia, la sublim" o "Els set aromes del món") m'han fet descubrir l'interès per aquest gènere que et transporta a èpoques i llocs diferents a través d'històries sovint plenes d'aventures que om s'empassa amb la lleugeresa i el plaer d'una clara en un xiringuito.
El seu darrer llibre, "Heretaràs la Rambla", m'ha decebut una mica, en general m'ha recordat "El Zoo d'en Pitus" a la Barcelona multicultural dels 2000. Però com que aquest és un bloc positiu només vull deixar constància d'un dels diversos paràgrafs m'han agradat:
...El despatxet era el refugi del cap de família. No estava clar que hi fes gaire res, allà dins, més enllà de tancar-se. Allà no hi havia fill, ni dona díscola, ni família per encapçalar. Allà podia fugir del fum del tabac i ser ell mateix, ser el que era : un alt funcionari sense misteri, esquerranós per fora i dretà per dins, castigat per una vida molt més avorrida del que mai no hauria imaginat. Allà era indiferent si la formació del nen no era l’adequada, si sentia vergonya del pare i dels orígens, si no l’apreciaven prou a la feina i al partit, si acumulava prou triennis o si no apareixia tan com calia als diaris. Allà era lliure de ser tan mediocre com volgués... Etiquetes de comentaris: Cita, Llibre
Marco - Camus
Feia dies que no anàvem al teatre i aquesta setmana em vaig decidir a comprar unes entrades, ho vaig fer una mica per intuïció, una mica per l’actriu protagonista i una mica perquè aquest any anem gairebé sempre al Lliure de Montjuïch i sempre l’encertem.
Aquesta vegada tampoc vàrem fallar i la intuïció respecte a l’actriu protagonista, la Marta Marco, va ser excepcional, la veritat és que tots van estar molt bé però el seu paper era el de més lluïment i realment se’n va sortir de forma esplèndida, et feia esgarrifar en certs moments, t’entendria en altres, gairebé ens va fer plorar al final i tot de forma continguda amb un control sobre el to que em va fer pensar en la veu de la Caballé però en versió teatral. La veritat és que entenc que el director, en Joan Ollé, tenia molt a veure amb aquest to, tots els personatges s’expressaven amb una cantarella particular que els feia mostrar la seva fredor i a l’hora et deixava gaudir de les esplèndides frases del text.
Això ens porta a l’altre gran protagonista d’ahir, Albert Camus, el text de l’obra El malentès era molt dur, molt contundent, la història era molt descarnada i freda però el text amb el que s’expressaven els personatges la feia preciosa, unes frases complexes, plenes d’amor i d’odi, de frustració, d’ira, de desig i que malgrat la càrrega de missatge fluïen de forma sua i agradable, tot un plaer. “Un gustito pa mis orejas” que diria aquell.
Etiquetes de comentaris: Espectacle, Teatre
... és nat
Feia temps que volia escriure aquesta entrada al blog, de fet pensava: quan neixi el Bernat ho escriuré i explicaré les emocions i sensacions que hagi tingut per a tenir-ne constància tota la vida... han passat gairebé dos mesos! I no he estat capaç de trobar el moment, de fet no he estat capaç de trobar el moment per escriure res d’ençà que va néixer en Bernat, així que avui trencaré el ‘malefici’, amb aquesta entrada tornaré a la normalitat i seguiré explicant les coses positives que em vagin succeïnt.
Aquella setmana me n’anava a Irlanda, havia comprat el meu bitllet de Ryan Air i la meva guia de Dublin, fins i tot tenia a punt la meva primera vídeocàmera, em feia il·lusió anar a veure el Mario en aquesta experiència seva i passar tres dies fora. Era com una mena de comiat de solter, però en aquest cas i plantejant-ho positivament, una benvinguda a la paternitat però no va poder ser.
Eren molt bones les croquetes que van preparar la Mar, la Carola i la Carolina, encara les estàvem acabant de pair quan vaig sentir aquell doll que anunciava que seria un dilluns diferent, especial, i tot es va anar desencadenant sense presses però sense pausa amb la cadència perfecte per no haver de pensar gaire però sense patir cap mena d’estrès, tot va fluir prou bé i a les 14h en punt després d’un simulacre de desmai vaig veure aquella cara com de boxejador en miniatura embolicat en paper de plata, la Carolina estava molt bé encara feia broma i se’m va fer un nus a l’estómac, era el meu fill! Vaig haver d’aguantar la respiració per no plorar. I apa aquella senyora que semblava la iaia Amparo em va donar el ‘bocata de tonyina’ i em va dir som-hi si el vols ensenyar a algun familiar... i el vaig mostrar al meu pare, a l’avi Albert a partir d’aquell moment, que esperava fora i em va dir: – Què ha anat tot bé?- Sense adonar-se que portava la mostra- i li vaig contestar – mira aquest és el producte a veure què et sembla – Ostres! I va fer per primera vegada aquell somriure que no ha deixat de fer cada vegada que veu o pensa en el seu nét fins a data d’avui.
La setmana entrant ja farà dos mesos d’aquest dia i estem fets uns experts en bolquers, biberons, cacones, llets per a lactants, herbetes vàries per ajudar a..., i a viure al ritme que marca el petit Bernat. Estem contents, cansats a vegades, especialment la Carolina, però sobretot feliços, hem viscut moments intensos individualment i com a parella.
Etiquetes de comentaris: Anècdota, Família, Reflexió
