Ludwiades

... és nat

Feia temps que volia escriure aquesta entrada al blog, de fet pensava: quan neixi el Bernat ho escriuré i explicaré les emocions i sensacions que hagi tingut per a tenir-ne constància tota la vida... han passat gairebé dos mesos! I no he estat capaç de trobar el moment, de fet no he estat capaç de trobar el moment per escriure res d’ençà que va néixer en Bernat, així que avui trencaré el ‘malefici’, amb aquesta entrada tornaré a la normalitat i seguiré explicant les coses positives que em vagin succeïnt.

Aquella setmana me n’anava a Irlanda, havia comprat el meu bitllet de Ryan Air i la meva guia de Dublin, fins i tot tenia a punt la meva primera vídeocàmera, em feia il·lusió anar a veure el Mario en aquesta experiència seva i passar tres dies fora. Era com una mena de comiat de solter, però en aquest cas i plantejant-ho positivament, una benvinguda a la paternitat però no va poder ser.

Eren molt bones les croquetes que van preparar la Mar, la Carola i la Carolina, encara les estàvem acabant de pair quan vaig sentir aquell doll que anunciava que seria un dilluns diferent, especial, i tot es va anar desencadenant sense presses però sense pausa amb la cadència perfecte per no haver de pensar gaire però sense patir cap mena d’estrès, tot va fluir prou bé i a les 14h en punt després d’un simulacre de desmai vaig veure aquella cara com de boxejador en miniatura embolicat en paper de plata, la Carolina estava molt bé encara feia broma i se’m va fer un nus a l’estómac, era el meu fill! Vaig haver d’aguantar la respiració per no plorar. I apa aquella senyora que semblava la iaia Amparo em va donar el ‘bocata de tonyina’ i em va dir som-hi si el vols ensenyar a algun familiar... i el vaig mostrar al meu pare, a l’avi Albert a partir d’aquell moment, que esperava fora i em va dir: – Què ha anat tot bé?- Sense adonar-se que portava la mostra- i li vaig contestar – mira aquest és el producte a veure què et sembla – Ostres! I va fer per primera vegada aquell somriure que no ha deixat de fer cada vegada que veu o pensa en el seu nét fins a data d’avui.

La setmana entrant ja farà dos mesos d’aquest dia i estem fets uns experts en bolquers, biberons, cacones, llets per a lactants, herbetes vàries per ajudar a..., i a viure al ritme que marca el petit Bernat. Estem contents, cansats a vegades, especialment la Carolina, però sobretot feliços, hem viscut moments intensos individualment i com a parella.

Etiquetes de comentaris: Anècdota, Família, Reflexió

enviat per Ludwiada @ 08:56