Ludwiades

Hi havia un gran cuiner que no deixava veure a ningú com elaborava les seves receptes. Tenia un petit restaurant per no més de 10 comensals. El restaurant estava al número 10 del carrer del Desig. La taula, de 10 persones, sempre s'havia de reservar per endavant. El mateix cuiner era qui agafava el telèfon i abans de confirmar la reserva feia un petit qüestionari als clients: Quantes persones serien, quants homes i quantes dones, com es deien, quina edat tenien, quins gustos musicals, quines pel·lícules els agradaven, quines eren les seves olors preferides i si hi havia algun motiu especial per celebrar el sopar.

En Jan tenia una taula reservada per aquell dia a les 10 del vespre, l’única hora disponible segons li havia dit el cuiner. Li feia molta il·lusió convidar a la seva xicota i a uns amics, que havien arribat de Roma, a aquell restaurant tan especial. A les 10 menys 10 minuts ja eren tots a la porta del restaurant, en Jan i la Bettina, en Giovani i la Luana, l'Eros i la Labinia. Van prémer el timbre diverses vegades però no va ser fins a les 10 en punt que es va obrir la porta i el cuiner des de l'intercomunicador els va anunciar que ja podien passar i acomodar-se. Van passar la porta, van apartar les cortines de vellut i van trobar una taula rodona perfectament parada per 6 persones. Una gran làmpada penjada del sostre il·luminava aquella senzilla però perfecte distribució. Van decidir asseure's de manera que al costat no tinguessin a la seva parella per tal d'afavorir la conversa. En Jan sempre ho proposava i donava molt bon resultat.

Passada una estona d'una de les parets es va obrir una pantalla i va aparèixer el xef. Era un vídeo gravat en el que els explicava el menú que havia preparat per ells inspirant-se en les respostes que li havia donat en Jan. Els donava la benvinguda i els desitjava que passessin una vetllada deliciosa. També els explicava la seva manera de treballar. No li agradava mostrar-se públicament i els plats anirien apareixen a través d'un automatisme en forma de passarel·la que els apropava fins a la taula.

No va trigar gaire estona en començar a funcionar. Primer els aperitius i les begudes i passat un temps prudencial van començar a aparèixer els primers plats. Cadascun duia el nom d'un dels comensals. Els van anar agafant i posant-los al davant. La primera impressió va ser molt bona, van comentar, i l'olor els va començar a omplir d'una sensació molt especial, se sentien molt contents, com lleugers i diferents. Un cop van acabar de sortir tots els plats van començar a tastar-los. Eren deliciosos amb molts matisos, gustos que els costava endevinar el què eren. La conversa es va animar molt i ben aviat van començar a intercanviar els plats:

- A veure deixa'm tastar el teu.
- Prova una mica aquest peixet a veure què et sembla.
- Quina és aquesta fruita? No l’havia provat mai.

Tots es trobaven molt a gust i estaven concentrats en el plaer que els provocava aquell àpat. Reien i se sentien amb una confiança que fins aquell moment no tenien. Així van sortir després els segons plats i després les postres. Quan van arribar als cafès tots s'estimaven profundament , estaven absolutament excitats, tenien el cos hipersensible. No se n'havien adonat, absorts en les sensacions, però feia estona que no només es donaven a provar els plats sinó que quan ho feien es tocaven, s'acariciaven, i s'anaven treien la roba. Alguns havien començat a provar els plats directament de la boca dels altres, es besaven, es llepaven. Passada una estona la Bettina i la Labinia van començar a llepar-se el sexe damunt la taula. Més tard l'Eros li feia l'amor per darrera a la Bettina mentre aquesta xuclava rítmicament el sexe d'en Giovani que udulava de plaer mentre observava com la Luana i en Jan es devoraven l'un altre fent l'amor d'una forma gairebé violenta contra la paret.

Al dia següent en Jan no recordava molt bé què havia passat al restaurant del número 10 del carrer del desig. Estava segur de que havia sigut una gran vetllada, que havia gaudit com mai però que no hi podria tornar mai més. Amb la Bettina mai en van tornar a parlar d'aquella nit tot i que quan feien l'amor es miraven de forma diferent, eren més apassionats, més salvatges i tenien una certa consciència de que la vida els havia canviat a partir d'aquella experiència.

Ningú sap explicar ben bé que és el que passa en aquell restaurant, ningú explica exactament què hi va menjar, ningú torna a repetir l'experiència però malgrat aquest escàs record tothom sap que un cop a la vida cal anar a aquell restaurant. Del cuiner tampoc se’n sap gaire cosa. Es diu que mentre cuina sempre hi ha una dona preciosa, perfecte, nua que l'abraça i l'inspira de manera que aconsegueix traslladar la seva perfecció als plats que cuina. Quan acaben la feina diuen que sempre fan l'amor allà mateix i que el seu sentiment és tan gran que tothom que és a prop queda inundat d'una sensació de plaer inexplicable.

El viatge va començar d’una manera molt kitsch, a l’avió va aparèixer la Carmen Sevilla fent de Carmen Sevilla, tothom assegut i aquella dona de peu saludant a uns nens, després la gent fent-se fotos i finalment salutació del capità i aplaudiment de mig avió. Jo em debatia entre la vergonya aliena o posar-me a cridar Carmen! Carmen! com feien els dos xavals de davant fotent-se. Vaig tornar a clavar els ulls en el llibre.

A l’arribada, transport públic com a mi m’agrada i quan arribem a l’hotel: ohhhh I’m so sorry... vam tenir problemes amb Internet i hi ha hagut overbooking però com que som alemanys i supereficients ja us hem col·locat en un altre hotel a 100m, teniu 4 begudes gratis al bar de l’hotel, us donem un mapa i us desitgem una bona estada. Totalment d’acord, thank you very much.

Ja instal·lats ens vam decidir per una immersió: mireu allà hi ha molta gent! (una mena d’estadi i un camp de futbol) segur que hi hauran salsitxes i cerveses. Efectivament i molt bones, també el primer contacte amb l’alemany: Ya, ya, danke (no sé què em diu que faci amb aquestes monedes de plàstic). Finalment un noi que parlava espanyol, italià i anglès (en poupourri) ens ho va aclarir: si tornes el got i la moneda et retornen un euro de l’ import de les begudes... fantastiche!

Ja amb la panxa plena vàrem jugar amb els gronxadors més enormes que havíem vist mai, uns 50 metres de punta a punta i vàrem passejar pel Sony Center i altres gratacels variats il·luminats amb llums de colors diversos, tot molt futurista. Vaig aprofitar el sopar per provar la famosa currywurst, salsitxa berlinesa adobada amb curry (no matava gaire la veritat).

El dia següent va començar molt bé, els Artis havien complert la seva feina (en David va treure l'espasa làser i l'Ariadna va fer de estrella de la muerte, sembla que va estar molt bé) i empreníem amb il·lusió els 12Km de la ruta “El Berlín imprescindible” que anunciava la guia. Realment vam veure de tot i va ser molt interessant, tot i que al migdia la Carolina ja demanava pietat. Vàrem dinar en una terrassa (feia una calor estiuenca) amb vistes a una plaça molt monumental i per distreure’ns vàrem tenir dos espectacles: El primer el van protagonitzar dos policies que amb cinta mètrica mesuraven la distància entre les cadires de la terrassa i un arbre, suposo que per la queixa d’algun veí. Quan ja ens en anàvem un helicòpter que va aterrar al mig de la plaça, després vam veure com uns policies i personal sanitari entraven en uns urinaris públics a recollir algú. Marxem, marxem, tampoc cal veure més detalls...

Evidentment vàrem continuar el nostre recorregut, teníem encara la meitat de la feina per fer i la vàrem fer, hi tant! Amb l’excusa de només fins aquí o ja que estem aquí podríem anar fins allí, vàrem arribar fins a la zona del barri jueu on acabava l’excursió amb un bon àpat (unes delicioses Berliner bouletten, mandonguilles a la berlinesa) i un capuccino en una cafeteria per fer passar el fred que ens havia agafat a la terrassa del restaurant.

Al dia següent ens esperava un altre nou itinerari ple d’edificis moderns, els que ocupen els organismes de oficials i les ambaixades estrangeres, però el més interessant del dia, com a bon diumenge que era va ser la observació del “domingueru berlinès”. Vaig detectar diversos tipus. El clàssic, aquests eren els més espectaculars alhora que comparable al que tenim aquí, tota la família al cotxe, ens plantem al mig del parc al costat de moltes altres famílies que es disposen a fer el mateix, escampem tots els estris, traiem la graella portàtil i... a fer salsitxes i pinxos!! S’ha de dir que aquests eren en la seva majoria d’origen turc. També hi havia el model naturista, aquest no porta cap estri, tret dels que la natura els hi hagi donat i en el prat menys discret de tot el parc (el més proper a la plaça on es creuen les dues avingudes que el divideixen) es treuen la roba i a prendre el sol, com a màxim amb un llibre o uns cascos per distreure’s. Finalment el model romàntic, que seria el de classe mitjana o bé el pijo, depenent de la zona triada. Aquests van tota la família en bicicleta i porten els seus cabassos, les begudes, alguna guitarra, etc, hi fan el clàssic pícnic campestre buscant un lloc íntim del bosc per a cada grup.

A l’hora de dinar vam anar al centre de la part occidental i vam menjar molt a gust en un restaurant on no sé perquè ens parlaven en italià:

-Jo: Ein bier bite!
-Ell: La sua birra signore
-Jo: Danke
-Ell: Prego
-Jo (penso): Cosa ha detto? non capisco niente!!

Després de dinar, amb els ànims amunt vàrem decidir canviar l’ itinerari i anar a veure un parc que a mi em feia gràcia. És aquí al costat vaig dir, i ho vaig demostrar mapa en mà. Tothom va estar d’acord però la veritat és que van ser gairebé 4Km, després ho vàrem comprovar. El parc s’ho valia, vaig pensar jo, que vaig ser l’únic que vaig tenir esma de patejar-me’l un cop arribats al destí. Per sopar un altre cop al barri jueu que ens havia agradat molt i després a dormir, ben plans això sí.

Finalment va arribar el darrer dia, en el que vam aprofitar per fer dues visites, una el museu jueu, espectacular, l’altre, el Check point Charlie el pitjor de la ciutat. Es tracta d’un punt de control de l’antiga divisió de la ciutat en la que han conservat una caseta i hi ha dos paios disfressats un d’americà i l’altre de rus cadascun amb la respectiva bandera per tal que els turistes es posin enmig i es facin una foto, és allò de no saber si riure o plorar. La opció escollida va ser marxar ràpidament abans que la temptació ens portés a fer-nos la maleïda foto entremig d’aquells dos nois.

Com que estava a prop de l’hotel vam recollir les maletes i vàrem dinar en un bistro al mateix carrer "Stressemann strasse" (que deu voler dir carrer de l’home estressat, no?). Bocata, txerve, metro, autobús, avió i a Barcelona hi falta gent! Tot i que a Berlín, si sempre fes el temps d’aquests 4 dies, s’hi ha de viure molt i molt bé.

Se dejaba llevar por tí. Està bé dejarse llevar? És fàcil arribar a bon port si et deixes arrossegar pel corrent? o el més fàcil és que acabis perdut al mig de l' oceà sense tornar a veure mai més terra ferma? Suposo que tot depèn de les dimensions de l' oceà en el que naveguem, dels corrents que hi puguem trobar, potser és un mar, molt més tranquil, potser tan sols és una petita llacuna o potser fins i tot és un riu, on el curs està marcat i tan sols es tracta de trigar més o menys en el nostre recorregut.

Jo sempre he cregut que si una barca està feta de bona fusta, d' una fusta noble i duradora, el mar la respectarà i no l' arrossegarà cap a les profunditats ni sota la pitjor de les tempestes. El perill sovint no es troba tant en el medi de navegació ni en la qualitat i les instal·lacions dels ports en els que amarrem durant la vida, per mi el més important sempre són les naus que vas trobant en el recorregut i que et faciliten o et dificulten el camí cap uns o altres ports. Crec que és important abans d' emprendre el viatge tenir clars quins són els nostres valors allò que és més fonamental i sobre el que s' ha d' assentar el timó que determina el nostre rumb, per estar segurs de que ens deixarem portar per aquells que els respecten i sobretot que serem capaços de navegar en solitari quan convingui.

Hi ha vaixells com jo, més o menys tranquils, més o menys simpàtics, més o menys confortables, més o menys mimètics, que naveguen sense fer massa soroll de manera mai són anunciats quan arriben a port ni reclamats per les millors flotes però que s' envolten de vaixells més bonics, amb millors acabats, de major qualitat i miren de viure la vida al raser d' aquests sentint-se' n part i gaudint de les seves experiències com si fossin les pròpies.

A vegades a aquest vaixell li agradaria tenir més protagonisme, viure amb una mica més de risc, sentir-se més valorat o desitjat, provar experiències en aigües més mogudes o fins i tot emprendre una travessia en solitari però dubte de si això realment l' acabarà compensant o si tan sols li farà perdre el que té. De moment segueix a raser provant d' arrambar-se a vaixells que el condueixin a ports segurs en els que difícilment perdrà res, gaudint dels moments en que de forma natural el mar es torna espectacular i imaginant realitats diferents.

Un vaixell com tu... com seria un vaixell com tu?