Ludwiades

Hi havia un gran cuiner que no deixava veure a ningú com elaborava les seves receptes. Tenia un petit restaurant per no més de 10 comensals. El restaurant estava al número 10 del carrer del Desig. La taula, de 10 persones, sempre s'havia de reservar per endavant. El mateix cuiner era qui agafava el telèfon i abans de confirmar la reserva feia un petit qüestionari als clients: Quantes persones serien, quants homes i quantes dones, com es deien, quina edat tenien, quins gustos musicals, quines pel·lícules els agradaven, quines eren les seves olors preferides i si hi havia algun motiu especial per celebrar el sopar.

En Jan tenia una taula reservada per aquell dia a les 10 del vespre, l’única hora disponible segons li havia dit el cuiner. Li feia molta il·lusió convidar a la seva xicota i a uns amics, que havien arribat de Roma, a aquell restaurant tan especial. A les 10 menys 10 minuts ja eren tots a la porta del restaurant, en Jan i la Bettina, en Giovani i la Luana, l'Eros i la Labinia. Van prémer el timbre diverses vegades però no va ser fins a les 10 en punt que es va obrir la porta i el cuiner des de l'intercomunicador els va anunciar que ja podien passar i acomodar-se. Van passar la porta, van apartar les cortines de vellut i van trobar una taula rodona perfectament parada per 6 persones. Una gran làmpada penjada del sostre il·luminava aquella senzilla però perfecte distribució. Van decidir asseure's de manera que al costat no tinguessin a la seva parella per tal d'afavorir la conversa. En Jan sempre ho proposava i donava molt bon resultat.

Passada una estona d'una de les parets es va obrir una pantalla i va aparèixer el xef. Era un vídeo gravat en el que els explicava el menú que havia preparat per ells inspirant-se en les respostes que li havia donat en Jan. Els donava la benvinguda i els desitjava que passessin una vetllada deliciosa. També els explicava la seva manera de treballar. No li agradava mostrar-se públicament i els plats anirien apareixen a través d'un automatisme en forma de passarel·la que els apropava fins a la taula.

No va trigar gaire estona en començar a funcionar. Primer els aperitius i les begudes i passat un temps prudencial van començar a aparèixer els primers plats. Cadascun duia el nom d'un dels comensals. Els van anar agafant i posant-los al davant. La primera impressió va ser molt bona, van comentar, i l'olor els va començar a omplir d'una sensació molt especial, se sentien molt contents, com lleugers i diferents. Un cop van acabar de sortir tots els plats van començar a tastar-los. Eren deliciosos amb molts matisos, gustos que els costava endevinar el què eren. La conversa es va animar molt i ben aviat van començar a intercanviar els plats:

- A veure deixa'm tastar el teu.
- Prova una mica aquest peixet a veure què et sembla.
- Quina és aquesta fruita? No l’havia provat mai.

Tots es trobaven molt a gust i estaven concentrats en el plaer que els provocava aquell àpat. Reien i se sentien amb una confiança que fins aquell moment no tenien. Així van sortir després els segons plats i després les postres. Quan van arribar als cafès tots s'estimaven profundament , estaven absolutament excitats, tenien el cos hipersensible. No se n'havien adonat, absorts en les sensacions, però feia estona que no només es donaven a provar els plats sinó que quan ho feien es tocaven, s'acariciaven, i s'anaven treien la roba. Alguns havien començat a provar els plats directament de la boca dels altres, es besaven, es llepaven. Passada una estona la Bettina i la Labinia van començar a llepar-se el sexe damunt la taula. Més tard l'Eros li feia l'amor per darrera a la Bettina mentre aquesta xuclava rítmicament el sexe d'en Giovani que udulava de plaer mentre observava com la Luana i en Jan es devoraven l'un altre fent l'amor d'una forma gairebé violenta contra la paret.

Al dia següent en Jan no recordava molt bé què havia passat al restaurant del número 10 del carrer del desig. Estava segur de que havia sigut una gran vetllada, que havia gaudit com mai però que no hi podria tornar mai més. Amb la Bettina mai en van tornar a parlar d'aquella nit tot i que quan feien l'amor es miraven de forma diferent, eren més apassionats, més salvatges i tenien una certa consciència de que la vida els havia canviat a partir d'aquella experiència.

Ningú sap explicar ben bé que és el que passa en aquell restaurant, ningú explica exactament què hi va menjar, ningú torna a repetir l'experiència però malgrat aquest escàs record tothom sap que un cop a la vida cal anar a aquell restaurant. Del cuiner tampoc se’n sap gaire cosa. Es diu que mentre cuina sempre hi ha una dona preciosa, perfecte, nua que l'abraça i l'inspira de manera que aconsegueix traslladar la seva perfecció als plats que cuina. Quan acaben la feina diuen que sempre fan l'amor allà mateix i que el seu sentiment és tan gran que tothom que és a prop queda inundat d'una sensació de plaer inexplicable.

Vaig rebre un mail que em mostrava una història i em convidava a escriure'n una. La història em va agradar força, era un conte escrit pel Txema i l'havia presentat al concurs de contes que organitzava TMB per Sant Jordi.

Em vaig animar. M'hi vaig posar un parell d'estones i em va sortir una història no gaire brillant però resultona. Prou interessant com per parar l'atenció i prou mediocre com perquè no rebi cap distinció. És una història com jo.

Em vaig vestir de vint-i-un botons, com s'acostuma a dir, tot i que en el meu cas gairebé era cert perquè aquell abric de caixmir que m'havia deixat el pare en tenia molts de botons. Tots daurats. Tots brillants. Tots perfectament cosits. Tots ben tibants. Me'l faig posar amb facilitat, el folre lliscant del seu interior feia que resultés lleuger i agradable. Em vaig mirar al mirall.- Impecable! - Vaig dir sense badar boca. El bigoti curosament retallat donava un toc elegant a la meva fesomia. El cabell totalment enbrillantinat quedava perfectament llis i em perfeccionava la forma del cap. Les sabates lluïen al final del camal de l'smoking. Em vaig cordar els darrers botons i només faltava el toc final, el barret d'ala que em vaig col·locar lleugerament decantat cap a la dreta.

Amb pas ferm, alegre i segur vaig trepitjar la vorera encara humida després de la tempesta d'aquella tarda d'octubre. Les restes de la pluja combinades amb el sol ja baix del capvespre exaltava els colors de la ciutat i em feia arribar les olors fresques del parc de la Ciutadella. La perspectiva des de l'Arc de Triomf era sublim. En baixar a l'estació em vaig adonar que vestit així ningú no em coneixia. A les taquilles dos companys, la Dolores i en Jaume, feien broma quan m'hi vaig acostar. Jo com si fos la primera vegada que els veia els vaig demanar un tiquet senzill, que em van cobrar sense mirar-me als ulls, malgrat que jo els mirava fixament per veure quina cara feien.

Tan diferent em feia aquella roba? M'havia convertit en un senyor? Ningú es podria imaginar que darrera l'abric i el barret hi havia un company? - Em feia preguntes d'aquesta mena mentre esperava que aparagués el comboi en direcció a Plaça Catalunya. La veritat és que sí que era diferent, em sentia diferent a casa meva, allà on passava més hores al dia. A la ciutat sota la ciutat. Al metro.

Vestit d'aquella manera caminava d'una altra forma, els meus moviments eren diferents, jo era diferent fins i tot l'andana sonava diferent quan la trepitjava amb aquella sola de fusta. Em vaig asseure en una bancada de pedra i em vaig mirar l'estació. Mai tenia temps de parar i mirar-la en el seu conjunt, sense buscar res en concret sense anar a solucionar res, com feia habitualment. Començava a tenir calor amb aquell abric i el barret posats però m'hi sentia tan a gust sent diferent que no m'importava suar una mica. Vaig fixar la vista en uns companys que feinejaven quan el comptador de temps va arribar als últims segons i les llums del primer vagó van sorgir de la foscor del túnel. En Vázquez anava de conductor amb aquell posat seu tan dret.

Un cop a dins del vagó, el tercer diria, vaig preferir quedar-me dret. Vestit com anava em sentia més segur. Notava que alguns passatgers em miraven i en comptes de sentir-me avergonyit o inquietar-me, com em passava habitualment, ja m'estava bé. M'agradava. Discretament vaig inflar una mica el pit i tirar les espatlles enrere. Quan vaig arribar a Plaça Catalunya el llarg passadís que em permetria passar de la línia vermella a la verda em va semblar una passarel·la, el meu pas era més ferm encara, el meu ritme enèrgic, una desfilada, de moda no, militar.

El passadís era molt llarg, sempre m'havia semblat molt llarg, però tant? Quanta estona feia que caminava? Em feien mal als peus, les sabates em pesaven i ja no feien aquell soroll tan elegant. I la gent? On era la gent? M'havien passat al davant? Havien desaparegut amb el darrer tren? Finalment vaig arribar a l'andana, buida, sense una ànima. Allò no tenia cap sentit. De sobte em feia molt mal al cap i al tocar-me la front vaig quedar amarat de suor. Em vaig passar la mà humida entre els cabells també humits de suor però suaus, sense brillantina, vaig anar baixant la mà per la cara també nua, en comptes d'aquell bigoti senyorial vaig notar l'aspresa d'una barba de dos dies.

Aleshores vaig sentir un crit. - Gustau! Gustau! Som-hi que encara hem de passar per l'estació de Liceu i ja són les 5 de la matinada - . Vaig agafar el carretó i l'escombra i me'n vaig anar cap a la darrera estació de la jornada. En acabar vaig sortir davant de l'edifici del Liceu i per un moment vaig tornar a sentir l'abric de caixmir a sobre les espatlles, vaig imaginar que recollia una bella dama i que entràvem junts a veure una òpera important. A dins prendríem una copa de cava mentre esperàvem l'avís del començament i saludaríem vells i distingits amics. Se'ns veuria tan exultants i tan feliços que tothom comentaria la bona parella que fèiem, tan elegants i tan guapos.

Vaig notar que queien unes gotes, tornava a ploure sobre la ciutat encara humida i el cel començava blavejar deslliurant-se de la fosca nit ennuvolada.

Un dia, ja fa uns quants anys, masses anys, just abans d’entrar a veure una peli als cinemes Icària del Centre de la Vila, el Roger i jo vàrem decidir comprar-nos una llibreta. Vam entrar a una llibreria i vàrem triar la més senzilla, un bloc de notes Enri de color vermell. Allà hi havíem d’apuntar idees per mirar de trobar alguna solució comú a la nostra avorrida vida laboral.

Ell ja fa temps que va deixar la feina per embarcar-se en propostes més satisfactòries, jo encara treballo al mateix lloc i faig pràcticament el mateix o potser menys.

Avui he trobat aquella llibreta i rellegint les notes que hi havia escrites he llegit un text que diu així:

BALENSIYA

Bella Balensiya mai t’he pogut estimar
Mai t’he pogut conèixer
Em fas por, em provoques mal de ventre
La terra sobre la que vaig aprendre a caminar m’intimida
Temo odiar-te però tampoc et puc estimar
Mai m’he sentit fill teu però em vas clavar una fiblada que em rosega les entranyes per no saber-te estimar.
No t’entenc!
Porto dins el teu verí , la teva negació, la teva opulència, la meva indignació.
Sento vergonya aliena en veure’t treure el pit defensant la ignorància, reinventant la història a la mida dels petits homes que et governen.
I tu en sembles cofoia
Mai et podré estimar, tu no em recordes, m’has oblidat
A la teva terra vaig aprendre a caminar, a córrer, a anar en bicicleta... a fugir de tu.

L'octobre de l'any passat vaig haver d'escriure un diàleg de ficció com a pràctica d'una assignatura. Hi havia vàries situacions possibles a triar i jo vaig triar una parella que se n'havia d'anar de viatge i no es posaven d'acord a l'hora de fer la maleta. A partir d'aquí això és el que em va sortir:

Assegut a l’ampit d’un dels amplis finestrals del seu loft, en Joan s’encén una cigarreta mentre guaita les xemeneies humides de l’antiga fàbrica de Can Ricard.

JOAN (no ho diu, ho pensa): Potser aquestes pluges són el principi de l’hivern, cada cop és més brusc el canvi de l’estació freda a la calenta, la primavera i la tardor ja només formen part de les campanyes publicitàries del Corte Inglés, com el dia del pare o de la mare o San Valentí. Potser en la propera col·lecció trauré allò de col·lecció primavera-estiu i ho deixaré només en estiu o hivern, li ho comentaré a la Gina a veure què li sembla.

Se n’adona que li ha caigut cendra de la cigarreta sobre el pantaló, s’espolsa i s’aixeca per anar cap a la barra de la cuina on hi ha el seu cendrer preferit, un de ben gros amb propaganda de Martini, autèntic dels anys 70 molt en sintonia amb tota la decoració informal, retro, però cuidada fins al mínim detall del seu pis. En aixecar el cap veu que a l’altell, on hi tenen el dormitori, la Gina s’està barallant amb una maleta enorme que amb el seu pes, menuda com és, no aconsegueix tancar.

GINA: Joan! Vine a ajudar-me tio! Que no hi ha manera de tancar-ho això. Mira que tu també... hem de marxar d’aquí a un quart i t’estàs aquí tan tranquil mirant com plou. Com si no tinguéssim res a fer, després em diràs com sempre...

JOAN: Ei va bonica, no t’enfilis, siusplau. No passa res ara pujo i t’ajudo, m’havies dit que et deixés la roba que em volia endur i que tu ja organitzaves la maleta, doncs així ho he fet.

En Joan puja per l’escala de cargol de ferro forjat que comunica la única estança de la casa amb la zona del dormitori.

GINA: Si és clar però el desodorant i la pasta de dents què! En això hi he de pensar jo. A més no sé, però si penses anar amb aquesta jaqueteta tan fina a Berlín en aquesta època a mi em sembla que et pelaràs de fred, no? Samarretes, texans i una jaqueteta, qualsevol diria que ens dediquem al món de la moda és ben bé allò de en casa del herrero...’, mira ja m’has fet perdre el temps només queden 10 minuts per a que arribi el Tom a buscar-nos i jo aquí en calcetes asseguda sobre una maleta que no hi ha manera de tancar .

La Gina es posa les mans a la cara recolzant els colzes sobre les cuixes en una actitud infantil que reclama l’abraçada tranquil·litzadora d’en Joan, i ell com mana el ritual, una dècima de segon més tard ja està assegut sobre la maleta fent li els petonets al coll que tan li agraden a ella.

JOAN (xiuxiuejant a cau d’orella): Estigues tranquil·la que tot anirà bé, com sempre. És una oportunitat que ens donen i que estaria molt bé aprofitar. A mi també m’agradaria veure el titular: ‘Els joves dissenyadors catalans Joan Pons i Gina Panicucci triomfen a la fira Bread&Breakfast de Berlín amb la seva firma Pon-Pan’, però si això no passa doncs no hem perdut res, tornem cap a caseta i seguim treballant que és el que ens dóna els resultats. Ja tindrem altres oportunitats!, no t’has de preocupar, el què has de fer és gaudir-ne. (fa una pausa) Ui! ara ja es pot tancar la maleta veus (clac, clac, clic, clic) perfecte! Bé jo no hi hagués posat tanta cosa, que només és un cap de setmana i sembla que ens hi anem un mes, però...

GINA (amb els ulls vermells s’aixeca fent un gest brusc amb els braços) ho sabia! Amb quatre bones paraules ho arregles tot tu, però després, nyic! nyic! Anar punxant, que ja ens coneixem... (Ara és en Joan el que es posa les mans al cap amb un gest d’esgotament) ai!, ho sento, perdona’m un altre cop és que estic molt nerviosa, ja ho sé que si no triomfem no perdem res, que segurament ningú se’n farà ressò d’un fracàs, que tornarem cap a casa i seguirem treballant... (de sobte es calla i es queda pensarosa mirant fixament als ulls a en Joan) tu que n’has de dir del què me’n duc jo a Berlín, que no vas escoltar-me quan et vaig dir que havia parlat amb la Daniela i que m’havia dit que feia un fred de tres parells de nassos allà? I a la festeta aquesta de la torre de la TV què hi penses anar amb texans i samarreta tu?

De sobte sona el timbre de l’intercomunicador, meeeeeeeeeeeeeec! (és en Tom que els passa a buscar per portar-los a l’aeroport).

GINA: En fi, passa’m els pantalons de sobre el bagul va, que ets un cas perdut, i agafa una gorra, com a mínim que no se’t congeli closca!

Es va posar les ulleres i em semblà encara més bonica. Els meus ulls anaven com bojos, no podia deixar de mirar aquelles natges bellugant al ritme de la música, una música que no sabria dir quina era però que feien moure aquells turonets de carn feta al punt fins a produir-me un estat d' hipnosi conscient que em posava la pell de gallina i em feia salivar en excés.

Quan es tornà a girar vaig recordar aquells ulls que m’enamoraven, la salivera va minvar i els mugrons van perdre tensió però la pell em començava a cremar i és que aquell marc rectangular de verd turquesa exaltava fins el crit la bellesa dels seus iris... blaus, o verds,... preciosos... estava capficat, què dic! era presoner dins l’urna de cristall, un presoner feliç i voluntari, un John Travolta teenager dins la peixera, era el noi de la bombolla el dia que el van dur de passeig.

Em banyava en aquell mar íric, oníric de blau-verd motejat, el líquid era tebi i d’una densitat tendra com el del pit abundant d’una dida estereotipada i a l’hora em provocava un estat d’escalfor pseudofebriil que accelerava la bomba del meu sistema circulatori dilatantme els canells i els turmells.

El rellotge m’apretava i la cremallera de les botes començava a perdre dents, no vaig poder més estava a punt de vomitar i gairebé no m’aguantava damunt la cadira era el moment de marxar i no em veia amb forces per empènyer les rodes en aquell estat, podríem dir-ne, de peix globus.

- Què et sembla Txell, mira el que he escrit, creus que podria ser un començament per un llibre?
- A veure, uff! Mare de déu! però on vas amb aquest llenguatge qui vols que llegeixi tota una una novel·la escrita així a més és un llenguatge que pretén èsser pedant però queda ridícul.
- És clar ho has encertat, és això, es tracta de buscar la comicitat utilitzant comparacions exagerades i paraules tretes del seu context habitual, crec que estic creant un estil propi, no sé, a mi m’agrado molt.
- Oh, sí, sí això ja ho veig, però no es tracta d’això es tracta d’agradar als demès, és als lectors a qui hauries d’agradar en cas que fossis capaç d’escriure tota una novel·la així, cosa que dubto. Però bé, no sé, jo no hi entenc! Jo només et dic el que em sembla amb una certa recança, la veritat perquè crec que la meva opinió no t’interessa.
- I és clar que m’interessa, per això te l’he demanada, crec que tens prou criteri i prou senderi i presbiteri i col·liri i amfibi i un parell de pitets...
- Deixa’m, ara no!... bé o potser si aaaaah! Ets un malalt!
- Malalt de tu! per tu... parrús! Vine, vine que noto una tensió no em deixis així que m’ho hauré d’acabar solet i serà una pena ...
- Me n’he d’anar Quim, vinga ens veiem demà, de...mà, vigila amb aquesta que no vull durícies que saps que sóc de pell fina, adéu!
- No!... no!

En Quim s’arrossegava per terra com si tingués les cames paralitzades i estigués agonitzant – aaaaaagg!! No em deixis així! – deia amb un aire d’actor tràgic de barriada. La Txell se’l mirava i reia però va tancar la porta i se’n va anar.

Anava a classe de dansa i mai se’n perdia cap, n’era una apassionada. A vegades també ella li mostrava uns passos que s’havia inventat i també ella es demanava si podria dedicar-s’hi professionalment. Però la seva manera de ser no li deixava preguntar-ho, de fet creia que aquestes coses és millor guardar-se-les per un mateix, de manera que si ho aconsegueixes és un triomf personal però en cas de que no sigui així el fracàs no transcendeix, i la veritat és que no hi confiava gens a sortir- se’n.

Se dejaba llevar por tí. Està bé dejarse llevar? És fàcil arribar a bon port si et deixes arrossegar pel corrent? o el més fàcil és que acabis perdut al mig de l' oceà sense tornar a veure mai més terra ferma? Suposo que tot depèn de les dimensions de l' oceà en el que naveguem, dels corrents que hi puguem trobar, potser és un mar, molt més tranquil, potser tan sols és una petita llacuna o potser fins i tot és un riu, on el curs està marcat i tan sols es tracta de trigar més o menys en el nostre recorregut.

Jo sempre he cregut que si una barca està feta de bona fusta, d' una fusta noble i duradora, el mar la respectarà i no l' arrossegarà cap a les profunditats ni sota la pitjor de les tempestes. El perill sovint no es troba tant en el medi de navegació ni en la qualitat i les instal·lacions dels ports en els que amarrem durant la vida, per mi el més important sempre són les naus que vas trobant en el recorregut i que et faciliten o et dificulten el camí cap uns o altres ports. Crec que és important abans d' emprendre el viatge tenir clars quins són els nostres valors allò que és més fonamental i sobre el que s' ha d' assentar el timó que determina el nostre rumb, per estar segurs de que ens deixarem portar per aquells que els respecten i sobretot que serem capaços de navegar en solitari quan convingui.

Hi ha vaixells com jo, més o menys tranquils, més o menys simpàtics, més o menys confortables, més o menys mimètics, que naveguen sense fer massa soroll de manera mai són anunciats quan arriben a port ni reclamats per les millors flotes però que s' envolten de vaixells més bonics, amb millors acabats, de major qualitat i miren de viure la vida al raser d' aquests sentint-se' n part i gaudint de les seves experiències com si fossin les pròpies.

A vegades a aquest vaixell li agradaria tenir més protagonisme, viure amb una mica més de risc, sentir-se més valorat o desitjat, provar experiències en aigües més mogudes o fins i tot emprendre una travessia en solitari però dubte de si això realment l' acabarà compensant o si tan sols li farà perdre el que té. De moment segueix a raser provant d' arrambar-se a vaixells que el condueixin a ports segurs en els que difícilment perdrà res, gaudint dels moments en que de forma natural el mar es torna espectacular i imaginant realitats diferents.

Un vaixell com tu... com seria un vaixell com tu?