Posts que no he escrit
Fa temps que no escric cap entrada o post en el bloc. En canvi he fet activitats de les que considero que són dignes d’escriure per poder-les recordar millor i rellegir-les algun dia, a banda és clar de compartir-les amb els quatre que em llegiu.
Aquest matí mentre anava en cotxe pensava quins són els posts que no he escrit...
No vaig escriure res després de llegir La conjura de los necios, un llibre que em va deixar/donar la meva amiga Pepita. Mentre el llegia vaig marcar diverses pàgines (doblegant la punta dels full com faig sempre) pensant que després escriuria algun fragment en el bloc per recordar-lo. Al final no vaig trobar el moment. També pensava que més que recordar com està escrit el que més em va frepar del llibre és el seu protagonista, el gran neci, l’imfumable Ignatius J. Reilly i tota la resta de personatges satèl·lit genialment estúpids construïts per John Kennedy Toole que es passegen pels carrers de New Orleans.
No vaig escriure res després del viatge de mascles a Menorca. Menteixo, vaig escriure però no ho vaig publicar i van passar els dies i es va esvair la idea d’escriure just després de viure una experiència agradable. Recupero un fragment:
Aquest matí mentre anava en cotxe pensava quins són els posts que no he escrit...
No vaig escriure res després de llegir La conjura de los necios, un llibre que em va deixar/donar la meva amiga Pepita. Mentre el llegia vaig marcar diverses pàgines (doblegant la punta dels full com faig sempre) pensant que després escriuria algun fragment en el bloc per recordar-lo. Al final no vaig trobar el moment. També pensava que més que recordar com està escrit el que més em va frepar del llibre és el seu protagonista, el gran neci, l’imfumable Ignatius J. Reilly i tota la resta de personatges satèl·lit genialment estúpids construïts per John Kennedy Toole que es passegen pels carrers de New Orleans.
No vaig escriure res després del viatge de mascles a Menorca. Menteixo, vaig escriure però no ho vaig publicar i van passar els dies i es va esvair la idea d’escriure just després de viure una experiència agradable. Recupero un fragment:
Cada cop que hi vaig m'agrada més Menorca. Crec que és com un paradís de la mediterrània. Si hi haguessin Déus segur que el seu Olimp estaria a l'illa i beurien Gin amb llimona mentre jeurien aquí i allà jugant al Risk amb el món dels mortals. Nosaltres ens sentim com Déus a l'illa. Per uns dies estem totalment relaxats fem el que volem sense presses sense nervis, sense discussions. Sempre estem d'acord i contents descobrint o redescobrint racons del nostre paradís a tan sols a mitja hora de casa!
No vaig escriure res després de llegir El meu amor Sputnik de Murakami i em va fer feliç. De fet en el post no publicat de Menorca m’ho havia fet venir bé per parlar-ne ja que el llibre me’l vaig endur a l’illa. El concepte que dóna títol al llibre és inquietant, com ho són els personatges d’aquest autor. En aquesta novel·la de tres personatges i dues illes, Japó i Grècia, vaig retrobar l’estil de Tokio Blues que tan m’havia agradat i que no vaig trobar a la seva darrera novel·la, After dark. Diu Murakami que Sputnik significa company de viatge en rus així que és un llibre ideal per portar de vacances.
No vaig escriure res després de l’excursió que vam fer amb els nens a Perpinyà i la Reserva Africana de Sigean. La cosa va començar malament. Havia fet una reserva en una casa a prop de Narbone que tenia molt bona pinta i pensàvem passar-hi tot el cap de setmana però a darrera hora l'individu que m’havia dit que estava disponible va desaparèixer. Li vaig enviar diversos mails i al final vaig trucar per telèfon i vaig parlar amb el meu francès lamentable amb una dona que em va dir que no estava localitzable i que ella no podia fer res i per tant ens quedàvem sense casa. A la desesperada vaig trucar a unes quantes cases més, més francès macarrònic, i res no ho vaig aconseguir però vam decidir anar fins a Perpinyà a veure si trobàvem alguna cosa per allà.
El que vam trobar va ser un hotelet on passar la nit i anar al parc al dia següent. Perpinyà em va semblar un lloc agradable on ens atenien amb una barreja de castellà, francès i català i un to sec, professional i hospitalari. La cambrera del restaurant al que ens va dirigir la recepcionista de l’hotel va ser una gran troballa, una mena d’animadora infantil que ens va tenir a la canalla ben entretinguda.
Sigean va estar molt bé, especialment per als nens que s’ho passen pipa mirant els animals però també per nosaltres. Hi ha una gran diversitat d’espècies, ben cuidats i sobretot en un espai natural molt bonic i una gran extensió de terreny. Vam acabar preparant un dinar de pícnic a la furgo del Barto i tots ens vam trobar molt a gust.
Ara ja sento que m’he posat al dia. Em queden un parell d’activitats que m’agradaria “immortalitzar” però com que són molt recents encara les puc escriure en una entrada pròpia. I parlant d’entrades darrerament trobo que m’estan creixent. Serà l’inici de la crisi dels 40?
No vaig escriure res després de llegir El meu amor Sputnik de Murakami i em va fer feliç. De fet en el post no publicat de Menorca m’ho havia fet venir bé per parlar-ne ja que el llibre me’l vaig endur a l’illa. El concepte que dóna títol al llibre és inquietant, com ho són els personatges d’aquest autor. En aquesta novel·la de tres personatges i dues illes, Japó i Grècia, vaig retrobar l’estil de Tokio Blues que tan m’havia agradat i que no vaig trobar a la seva darrera novel·la, After dark. Diu Murakami que Sputnik significa company de viatge en rus així que és un llibre ideal per portar de vacances.
No vaig escriure res després de l’excursió que vam fer amb els nens a Perpinyà i la Reserva Africana de Sigean. La cosa va començar malament. Havia fet una reserva en una casa a prop de Narbone que tenia molt bona pinta i pensàvem passar-hi tot el cap de setmana però a darrera hora l'individu que m’havia dit que estava disponible va desaparèixer. Li vaig enviar diversos mails i al final vaig trucar per telèfon i vaig parlar amb el meu francès lamentable amb una dona que em va dir que no estava localitzable i que ella no podia fer res i per tant ens quedàvem sense casa. A la desesperada vaig trucar a unes quantes cases més, més francès macarrònic, i res no ho vaig aconseguir però vam decidir anar fins a Perpinyà a veure si trobàvem alguna cosa per allà.
El que vam trobar va ser un hotelet on passar la nit i anar al parc al dia següent. Perpinyà em va semblar un lloc agradable on ens atenien amb una barreja de castellà, francès i català i un to sec, professional i hospitalari. La cambrera del restaurant al que ens va dirigir la recepcionista de l’hotel va ser una gran troballa, una mena d’animadora infantil que ens va tenir a la canalla ben entretinguda.
Sigean va estar molt bé, especialment per als nens que s’ho passen pipa mirant els animals però també per nosaltres. Hi ha una gran diversitat d’espècies, ben cuidats i sobretot en un espai natural molt bonic i una gran extensió de terreny. Vam acabar preparant un dinar de pícnic a la furgo del Barto i tots ens vam trobar molt a gust.
Ara ja sento que m’he posat al dia. Em queden un parell d’activitats que m’agradaria “immortalitzar” però com que són molt recents encara les puc escriure en una entrada pròpia. I parlant d’entrades darrerament trobo que m’estan creixent. Serà l’inici de la crisi dels 40?
Etiquetes de comentaris: Amics, Família, Llibre, Viatge
enviat per Ludwiada @ 11:42
2 comentaris:
M'agrada que et vagi agradar la història del desagradable Ignatius :-)
Sóc la Raquel =) No he llegit tot, però m'he parat on parlaves del Murakami. M'he llegit el de "Sputnik, mi amor", en castellà evidentment, i em va agradar moltíssim, he de robar-li els altres a un amic meu.
petonets!
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici