Ludwiades

Tot va sortir rodó i fàcil. El vol fins a Treviso, l'hotel on vàrem passar la primera nit, el cotxe que vàrem llogar per anar d'italians per Croàcia, el trajecte fins a Zagreb travessant Eslovènia... un cop a Zagreb ens va costar molt de trobar l'apartament on vàrem passar la nit perquè jo em pensava que era un "Apartahotel" i no hi havia cap rètol per enlloc. Al final no sé ben bé com vaig trobar la noia de l'agència i ens va portar fins al pis. Zagreb no ens va impressionar i com que la dia següent era festiu i tot estava tancat vàrem agafar la nostra Fiat i vam marxar a Privlaka on havíem llogat la casa.

Privlaka és una peninsula que té mar a dues bandes. Segons en Domagoj, el propietari de la caseta, el bonic és el del sud, la Ninska laguna, i allà és on vam anar més sovint perquè des de casa arribàvem en 10 minuts a peu de platja i a banda de ser bonic, amb les muntayes de Plakenika de fons, s'estava molt tranquil·let. El Bernat i el Marcel no paraven de tirar pedretes i demanar-me que les fes botar. La casa era perfecte pels 4. El jardí d'oliveres, cap casa a la vista, s'hi estava de conya. Ens van agradar molt les ciutats de Zadar i de Sibenik i el poblet veí de Nin, ens va agradar l'illa de Pag tot i que vam tenir la mala sort de triar la platja on anaven tots els joves maquineros, plena de xiringuitos... però sobretot ens van agradar els parcs naturals del riu Krka i dels llacs de Plitvice.

Després de passar la setmana a Privlaka vam estar un parell de dies en un hotelet/casa d'hostes al costat del parc de Plivicka jezera. Tal com m'imaginava, una maravella. Vam anar-hi els dos dies i vam arpofitar el temps al màxim per passejar per tots els racons d'aquest impressionant paratge farcit de llacs i salts d'aigüa. Paisatges pintats de verd, blau, marró, ocre... ara un llac verd maragda, ara un de blau turquesa i entre mig un jardí japonès, una fageda centenària.

Croàcia ens va agradar molt, ens hi vam trobar bé en aquell ambient mediterrani però ordenat.

Fa temps que no escric cap entrada o post en el bloc. En canvi he fet activitats de les que considero que són dignes d’escriure per poder-les recordar millor i rellegir-les algun dia, a banda és clar de compartir-les amb els quatre que em llegiu.

Aquest matí mentre anava en cotxe pensava quins són els posts que no he escrit...

No vaig escriure res després de llegir La conjura de los necios, un llibre que em va deixar/donar la meva amiga Pepita. Mentre el llegia vaig marcar diverses pàgines (doblegant la punta dels full com faig sempre) pensant que després escriuria algun fragment en el bloc per recordar-lo. Al final no vaig trobar el moment. També pensava que més que recordar com està escrit el que més em va frepar del llibre és el seu protagonista, el gran neci, l’imfumable Ignatius J. Reilly i tota la resta de personatges satèl·lit genialment estúpids construïts per John Kennedy Toole que es passegen pels carrers de New Orleans.

No vaig escriure res després del viatge de mascles a Menorca. Menteixo, vaig escriure però no ho vaig publicar i van passar els dies i es va esvair la idea d’escriure just després de viure una experiència agradable. Recupero un fragment:

Cada cop que hi vaig m'agrada més Menorca. Crec que és com un paradís de la mediterrània. Si hi haguessin Déus segur que el seu Olimp estaria a l'illa i beurien Gin amb llimona mentre jeurien aquí i allà jugant al Risk amb el món dels mortals. Nosaltres ens sentim com Déus a l'illa. Per uns dies estem totalment relaxats fem el que volem sense presses sense nervis, sense discussions. Sempre estem d'acord i contents descobrint o redescobrint racons del nostre paradís a tan sols a mitja hora de casa!

No vaig escriure res després de llegir El meu amor Sputnik de Murakami i em va fer feliç. De fet en el post no publicat de Menorca m’ho havia fet venir bé per parlar-ne ja que el llibre me’l vaig endur a l’illa. El concepte que dóna títol al llibre és inquietant, com ho són els personatges d’aquest autor. En aquesta novel·la de tres personatges i dues illes, Japó i Grècia, vaig retrobar l’estil de Tokio Blues que tan m’havia agradat i que no vaig trobar a la seva darrera novel·la, After dark. Diu Murakami que Sputnik significa company de viatge en rus així que és un llibre ideal per portar de vacances.

No vaig escriure res després de l’excursió que vam fer amb els nens a Perpinyà i la Reserva Africana de Sigean. La cosa va començar malament. Havia fet una reserva en una casa a prop de Narbone que tenia molt bona pinta i pensàvem passar-hi tot el cap de setmana però a darrera hora l'individu que m’havia dit que estava disponible va desaparèixer. Li vaig enviar diversos mails i al final vaig trucar per telèfon i vaig parlar amb el meu francès lamentable amb una dona que em va dir que no estava localitzable i que ella no podia fer res i per tant ens quedàvem sense casa. A la desesperada vaig trucar a unes quantes cases més, més francès macarrònic, i res no ho vaig aconseguir però vam decidir anar fins a Perpinyà a veure si trobàvem alguna cosa per allà.

El que vam trobar va ser un hotelet on passar la nit i anar al parc al dia següent. Perpinyà em va semblar un lloc agradable on ens atenien amb una barreja de castellà, francès i català i un to sec, professional i hospitalari. La cambrera del restaurant al que ens va dirigir la recepcionista de l’hotel va ser una gran troballa, una mena d’animadora infantil que ens va tenir a la canalla ben entretinguda.

Sigean va estar molt bé, especialment per als nens que s’ho passen pipa mirant els animals però també per nosaltres. Hi ha una gran diversitat d’espècies, ben cuidats i sobretot en un espai natural molt bonic i una gran extensió de terreny. Vam acabar preparant un dinar de pícnic a la furgo del Barto i tots ens vam trobar molt a gust.

Ara ja sento que m’he posat al dia. Em queden un parell d’activitats que m’agradaria “immortalitzar” però com que són molt recents encara les puc escriure en una entrada pròpia. I parlant d’entrades darrerament trobo que m’estan creixent. Serà l’inici de la crisi dels 40?

El viatge va començar d’una manera molt kitsch, a l’avió va aparèixer la Carmen Sevilla fent de Carmen Sevilla, tothom assegut i aquella dona de peu saludant a uns nens, després la gent fent-se fotos i finalment salutació del capità i aplaudiment de mig avió. Jo em debatia entre la vergonya aliena o posar-me a cridar Carmen! Carmen! com feien els dos xavals de davant fotent-se. Vaig tornar a clavar els ulls en el llibre.

A l’arribada, transport públic com a mi m’agrada i quan arribem a l’hotel: ohhhh I’m so sorry... vam tenir problemes amb Internet i hi ha hagut overbooking però com que som alemanys i supereficients ja us hem col·locat en un altre hotel a 100m, teniu 4 begudes gratis al bar de l’hotel, us donem un mapa i us desitgem una bona estada. Totalment d’acord, thank you very much.

Ja instal·lats ens vam decidir per una immersió: mireu allà hi ha molta gent! (una mena d’estadi i un camp de futbol) segur que hi hauran salsitxes i cerveses. Efectivament i molt bones, també el primer contacte amb l’alemany: Ya, ya, danke (no sé què em diu que faci amb aquestes monedes de plàstic). Finalment un noi que parlava espanyol, italià i anglès (en poupourri) ens ho va aclarir: si tornes el got i la moneda et retornen un euro de l’ import de les begudes... fantastiche!

Ja amb la panxa plena vàrem jugar amb els gronxadors més enormes que havíem vist mai, uns 50 metres de punta a punta i vàrem passejar pel Sony Center i altres gratacels variats il·luminats amb llums de colors diversos, tot molt futurista. Vaig aprofitar el sopar per provar la famosa currywurst, salsitxa berlinesa adobada amb curry (no matava gaire la veritat).

El dia següent va començar molt bé, els Artis havien complert la seva feina (en David va treure l'espasa làser i l'Ariadna va fer de estrella de la muerte, sembla que va estar molt bé) i empreníem amb il·lusió els 12Km de la ruta “El Berlín imprescindible” que anunciava la guia. Realment vam veure de tot i va ser molt interessant, tot i que al migdia la Carolina ja demanava pietat. Vàrem dinar en una terrassa (feia una calor estiuenca) amb vistes a una plaça molt monumental i per distreure’ns vàrem tenir dos espectacles: El primer el van protagonitzar dos policies que amb cinta mètrica mesuraven la distància entre les cadires de la terrassa i un arbre, suposo que per la queixa d’algun veí. Quan ja ens en anàvem un helicòpter que va aterrar al mig de la plaça, després vam veure com uns policies i personal sanitari entraven en uns urinaris públics a recollir algú. Marxem, marxem, tampoc cal veure més detalls...

Evidentment vàrem continuar el nostre recorregut, teníem encara la meitat de la feina per fer i la vàrem fer, hi tant! Amb l’excusa de només fins aquí o ja que estem aquí podríem anar fins allí, vàrem arribar fins a la zona del barri jueu on acabava l’excursió amb un bon àpat (unes delicioses Berliner bouletten, mandonguilles a la berlinesa) i un capuccino en una cafeteria per fer passar el fred que ens havia agafat a la terrassa del restaurant.

Al dia següent ens esperava un altre nou itinerari ple d’edificis moderns, els que ocupen els organismes de oficials i les ambaixades estrangeres, però el més interessant del dia, com a bon diumenge que era va ser la observació del “domingueru berlinès”. Vaig detectar diversos tipus. El clàssic, aquests eren els més espectaculars alhora que comparable al que tenim aquí, tota la família al cotxe, ens plantem al mig del parc al costat de moltes altres famílies que es disposen a fer el mateix, escampem tots els estris, traiem la graella portàtil i... a fer salsitxes i pinxos!! S’ha de dir que aquests eren en la seva majoria d’origen turc. També hi havia el model naturista, aquest no porta cap estri, tret dels que la natura els hi hagi donat i en el prat menys discret de tot el parc (el més proper a la plaça on es creuen les dues avingudes que el divideixen) es treuen la roba i a prendre el sol, com a màxim amb un llibre o uns cascos per distreure’s. Finalment el model romàntic, que seria el de classe mitjana o bé el pijo, depenent de la zona triada. Aquests van tota la família en bicicleta i porten els seus cabassos, les begudes, alguna guitarra, etc, hi fan el clàssic pícnic campestre buscant un lloc íntim del bosc per a cada grup.

A l’hora de dinar vam anar al centre de la part occidental i vam menjar molt a gust en un restaurant on no sé perquè ens parlaven en italià:

-Jo: Ein bier bite!
-Ell: La sua birra signore
-Jo: Danke
-Ell: Prego
-Jo (penso): Cosa ha detto? non capisco niente!!

Després de dinar, amb els ànims amunt vàrem decidir canviar l’ itinerari i anar a veure un parc que a mi em feia gràcia. És aquí al costat vaig dir, i ho vaig demostrar mapa en mà. Tothom va estar d’acord però la veritat és que van ser gairebé 4Km, després ho vàrem comprovar. El parc s’ho valia, vaig pensar jo, que vaig ser l’únic que vaig tenir esma de patejar-me’l un cop arribats al destí. Per sopar un altre cop al barri jueu que ens havia agradat molt i després a dormir, ben plans això sí.

Finalment va arribar el darrer dia, en el que vam aprofitar per fer dues visites, una el museu jueu, espectacular, l’altre, el Check point Charlie el pitjor de la ciutat. Es tracta d’un punt de control de l’antiga divisió de la ciutat en la que han conservat una caseta i hi ha dos paios disfressats un d’americà i l’altre de rus cadascun amb la respectiva bandera per tal que els turistes es posin enmig i es facin una foto, és allò de no saber si riure o plorar. La opció escollida va ser marxar ràpidament abans que la temptació ens portés a fer-nos la maleïda foto entremig d’aquells dos nois.

Com que estava a prop de l’hotel vam recollir les maletes i vàrem dinar en un bistro al mateix carrer "Stressemann strasse" (que deu voler dir carrer de l’home estressat, no?). Bocata, txerve, metro, autobús, avió i a Barcelona hi falta gent! Tot i que a Berlín, si sempre fes el temps d’aquests 4 dies, s’hi ha de viure molt i molt bé.