Ludwiades

Em venen al cap dues cançons: la de l’home dibuixat m'arriba des del Cisa o des de l'Orquestra Plateria amb el seu toc més rumbero, l'altra és la de l’home transparent (cellophane man) del musical Chicago que m'arriba en versió catalana des del Teatre Arnau i en versió Americana a través de la pel·lícula.

Darrerament he incorporat un tercer home que ja mai podré oblidar. Aquesta vegada no es tracta d'una cançó sinó d'un llibre, és L’home manuscrit una novel·la del valencià Manuel Baxauli que m’ha agradat molt tan pel seu plantejament com pel món que crea a través del seu personatge protagonista.

També és cert que m’ha transportat als paisatges de la meva infantesa, els baladres, els camps de melons i síndries, les dunes, les onades, les sèquies, els arrossars, la bicicleta, la urbanització, ... el protagonista viu allà on jo vaig estiuejar i tot i que el seu paisatge interior és molt més ric que l’exterior, que a qualsevol altre lector li passaria desapercebut, a mi m’ha evocat moltes imatges guardades.

L’home manuscrit és un metallibre, és a dir el llibre d’un llibre i és un joc literari molt agradable de llegir.

La setmana passada no va ser una de les millors setmanes, tot i que va tenir les seves coses bones sinó no hi hauria post.

Vaig començar la setmana baixant en bicicleta a l'estació. Feia temps que tenia aquesta idea i ara que el Carbonilla ha mort el moment era propici. El moment sí però el dia gens perquè durant el matí em vaig anar trobant malament i quan vaig retornar a l'estació a les 15h em sentia cansat i malalt. Com que sóc un home optimista no vaig fer cas del meu estat físic i vaig agafar la bici per fer el camí d'ascens. En arribar a casa gairebé em desmaio i vaig acabar vomitant els dos glops de cola que m'havia pres per revifar-me.

Al dia següent no em trobava gaire millor però vaig mirar de fer vida normal, la sorpresa del dia va ser al consultar el nostre compte, pobret agonitzava més que el Carbonilla, sort que li vàrem poder donar una mica d'oxigen mentre acabem de remuntar.

Dimecres ja no vaig poder sortir. La Carolina tampoc es trobava gaire fina i cap a les 15:30 ens van trucar de l'escola que el Marcel estava a 38. Al vespre el Bernat també tenia febre així que dijous érem ja tots quatre els que corríem empijamats per casa.

Divendres la cosa ja va anar millor, jo des de dijous per la tarda ja em trobava bé així que vam demanar al Roger que ens fes de cangur, ja que el meu pare que s'havia ofert en primera instància finalment es va acollonir i vàrem anar al teatre. Havia comprat entrades feia unes setmanes.

Una altra cop al Lliure, un altre cop Rigola, per primera vegada una producció del Teatro de La Abadía. L'obra, "Días mejores" de Richard Dresser és una mena de "The young Ones" però situada a Estats Units a l'època de crisi dels anys 80. Els personatges són una colla de penjats a l'atur que tenen idees il·luminades per sortir de la seva situació i sobretot esperen que algun dia arribin, retornin, dies millors com quan tots plegats treballaven a la fàbrica i no es fotien de fred.

L'obra em va agradar, especialment pel seu humor surrealista i pels textos en general, però sobretot gràcies al petit personatge del mafiós que els anima a cremar vehicles i cases per cobrar l'assegurança en connivència amb el propietari per tal de cobrar les assegurances. Té moments genials.

Vam sortir contents del teatre després de passar una bona estona però no vam trigar gaire en tornar a constatar que hi ha setmanes millors, en comptes del cotxe hi havia una enganxina groga, florescent i triangular que ens convidava a passar-nos pel parc de Joan Miró a recollir la voiture.