El cul d’en Jaumet
En Jaumet no es pentinava mai. Acostumat com estava a que la gent l’adulés independentment de l’aspecte que tenia havia decidit que l’important era sentir-se còmode i ja des de petitet havia odiat les pintes. A vegades algú li havia dit que amb aquell despentinat encara se li veia el cap més gros però a ell tan li feia.
En Jaumet era un virtuós. Cantava com volia, tocava tota mena d’instruments i tenia una energia que no el deixava parar mai quiet. Estava especialment dotat per música relacionada amb el món del Jazz i la seva veu tenia una personalitat inconfusible que amb els anys l’havia convertit en un cantant d’èxit internacional especialitzat en versionar grans temes.
Diumenge passat en Jaumet va actuar als
Jardins de Cap Roig a Calella de Palafrugell. En aquell entorn tan afavoridor la seva estrella va brillar com mai. Ell estava còmode, desinvolt, com a casa i decidit a convertir a aquell públic farcit d’estirats carcamals en un grup de joves seguidors a l’estil d’un plató d’OT. Jo em mirava a la Carolina com picava de mans i movia el cap i els peus a banda i banda seguint el ritme que marcava el mestre
Jamie Cullum.
Ens va captivar a tots, estirats i no estirats, ens va explicar moltes anècdotes: que aquell dia feia 30 anys, que gràcies a Clint Eastwood tenia un globus d’or, que estava molt content de ser allà i va aplaudir al públic, que els de Londres no són especialment glamorosos però hi ha gent amb molt de talent... no va parar, parlava, saltava, tocava amb les mans amb els peus, amb el cul, feia tota mena de veus, fins i tot en una cançó es va fer els cors femenins.
Al matí següent després d’haver dormit al
Mas ses vinyes, en aquell llit elevat d’estructura metàl·lica amb vistes a l’Empordà vaig veure a la Carolina tranquil·la, relaxada, plena, descansada. Després de prendre un cafè amb llet i una Cola a
Sa Tuna vam tornar amb la sensació d’haver fet un break profund, ben fet, revifador.
Etiquetes de comentaris: Anècdota, Concert
Manel, Hawai i Trapelles
El juliol és el més de les activitats socials per excel·lència. Comiats, celebracions, festes, sopars, espectacles... aprofitant que fa bon temps però que encara no estem de vacances tots intentem sortir tant com podem per gaudir de l’estiu.
Divendres 17 em vaig demanar festa per poder fer els preparatius de la celebració del meu aniversari. Aquest any vam decidir dedicar-lo a les illes Hawaii un dia que la Carolina havia comprat uns plats de cartró a l’Ikea que tenien un rotllo hawaià. Al final ens va caldre tot el matí per fer la compra i fins a les 14h no vàrem començar a preparar el menú.
A les 17h teníem una altra activitat, anar a l’escola dels nens a la festa de final de curs. En Bernat aquest any es “llicencia” i l’any vinent començarà a anar a l’escola “dels grans” així que vam estar menjant coca i ballant amb el grup d’animació infantil Els Trapelles. En Bernat portava una samarreta amb les mans de tots els seus companys de la classe dels Hipopòtams. Mentre ballava amb poca convicció enmig de tots els companys ens vam adonar que li treu un cap a gairebé tots els nanos: Jo tinc una formiga que es diu Josep Maria...xino, xano, xino, xano... aquestes concentracions de gent no li agraden gaire.
Acabada la festa vam tornar cap a la cuina però no teníem gaire estona perquè al vespre jo anava a un concert de Joan Miquel Oliver i Manel i la Carolina anava al sopar de l’escola. El concert va estar molt i molt bé. Hi vaig anar amb el Roger i vam quedar amb l’Albert i la Jo que també tenien entrades. Ens vam divertir molt. Em va sorprendre l’espai de concerts on fan el festival
Cruïlla de cultures no m’ho imaginava tan gran i els Manel van estar molt bé. Amb aquell aire entre grup d’esplai i pop independent van fer una interpretació molt original introduint totes les cançons amb històries inventades que tenien com a protagonistes als components del grup. Va tenir un final feliç i interactiu quan van pujar uns quants del públic a fer rimes amb l’estrofa: Ens ha faltat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Al matí següent més cuina i organització de la festa a la piscina. Aquest any va ser un èxit total. Principalment perquè hi va haver força quòrum i això és el que més m’agrada d’aquesta celebració i en segon lloc perquè els plats van agradar molt. Tothom ens felicitava i cadascú per plats diferents. També em van agradar molt els looks que lluïen alguns com el Fredy amb la cara tota tatuada a l’estil Maori i el Bota amb un aire de turista de Resort dels anys 80.
Lomo-lomi Salmon, Poke, Saimin, Luau o Loco Moco ara són paraules, plats, que hem incorporat al nostre vocabulari.
Etiquetes de comentaris: Amics, Aniversari, Concert, Família
Posts que no he escrit
Fa temps que no escric cap entrada o post en el bloc. En canvi he fet activitats de les que considero que són dignes d’escriure per poder-les recordar millor i rellegir-les algun dia, a banda és clar de compartir-les amb els quatre que em llegiu.
Aquest matí mentre anava en cotxe pensava quins són els posts que no he escrit...
No vaig escriure res després de llegir
La conjura de los necios, un llibre que em va deixar/donar la meva amiga Pepita. Mentre el llegia vaig marcar diverses pàgines (doblegant la punta dels full com faig sempre) pensant que després escriuria algun fragment en el bloc per recordar-lo. Al final no vaig trobar el moment. També pensava que més que recordar com està escrit el que més em va frepar del llibre és el seu protagonista, el gran neci, l’imfumable Ignatius J. Reilly i tota la resta de personatges satèl·lit genialment estúpids construïts per John Kennedy Toole que es passegen pels carrers de New Orleans.
No vaig escriure res després del viatge de mascles a Menorca. Menteixo, vaig escriure però no ho vaig publicar i van passar els dies i es va esvair la idea d’escriure just després de viure una experiència agradable. Recupero un fragment:
Cada cop que hi vaig m'agrada més Menorca. Crec que és com un paradís de la mediterrània. Si hi haguessin Déus segur que el seu Olimp estaria a l'illa i beurien Gin amb llimona mentre jeurien aquí i allà jugant al Risk amb el món dels mortals. Nosaltres ens sentim com Déus a l'illa. Per uns dies estem totalment relaxats fem el que volem sense presses sense nervis, sense discussions. Sempre estem d'acord i contents descobrint o redescobrint racons del nostre paradís a tan sols a mitja hora de casa!
No vaig escriure res després de llegir
El meu amor Sputnik de
Murakami i em va fer feliç. De fet en el post no publicat de Menorca m’ho havia fet venir bé per parlar-ne ja que el llibre me’l vaig endur a l’illa. El concepte que dóna títol al llibre és inquietant, com ho són els personatges d’aquest autor. En aquesta novel·la de tres personatges i dues illes, Japó i Grècia, vaig retrobar l’estil de
Tokio Blues que tan m’havia agradat i que no vaig trobar a la seva darrera novel·la,
After dark. Diu Murakami que Sputnik significa company de viatge en rus així que és un llibre ideal per portar de vacances.
No vaig escriure res després de l’excursió que vam fer amb els nens a Perpinyà i la Reserva
Africana de Sigean. La cosa va començar malament. Havia fet una reserva en una casa a prop de Narbone que tenia molt bona pinta i pensàvem passar-hi tot el cap de setmana però a darrera hora l'individu que m’havia dit que estava disponible va desaparèixer. Li vaig enviar diversos mails i al final vaig trucar per telèfon i vaig parlar amb el meu francès lamentable amb una dona que em va dir que no estava localitzable i que ella no podia fer res i per tant ens quedàvem sense casa. A la desesperada vaig trucar a unes quantes cases més, més francès macarrònic, i res no ho vaig aconseguir però vam decidir anar fins a Perpinyà a veure si trobàvem alguna cosa per allà.
El que vam trobar va ser un hotelet on passar la nit i anar al parc al dia següent. Perpinyà em va semblar un lloc agradable on ens atenien amb una barreja de castellà, francès i català i un to sec, professional i hospitalari. La cambrera del restaurant al que ens va dirigir la recepcionista de l’hotel va ser una gran troballa, una mena d’animadora infantil que ens va tenir a la canalla ben entretinguda.
Sigean va estar molt bé, especialment per als nens que s’ho passen pipa mirant els animals però també per nosaltres. Hi ha una gran diversitat d’espècies, ben cuidats i sobretot en un espai natural molt bonic i una gran extensió de terreny. Vam acabar preparant un dinar de pícnic a la furgo del Barto i tots ens vam trobar molt a gust.
Ara ja sento que m’he posat al dia. Em queden un parell d’activitats que m’agradaria “immortalitzar” però com que són molt recents encara les puc escriure en una entrada pròpia. I parlant d’entrades darrerament trobo que m’estan creixent. Serà l’inici de la crisi dels 40?
Etiquetes de comentaris: Amics, Família, Llibre, Viatge
En Jaumet no es pentinava mai. Acostumat com estava a que la gent l’adulés independentment de l’aspecte que tenia havia decidit que l’important era sentir-se còmode i ja des de petitet havia odiat les pintes. A vegades algú li havia dit que amb aquell despentinat encara se li veia el cap més gros però a ell tan li feia.
