Ludwiades

En motiu dels vuitanta anys del fotògraf alemany Helmut Newton es va organitzar una exposició que feia un recorregut a tota la seva carrera i d'aquesta exposició s' en va fer un llibre de fotografies que els Reis mags de casa meva han estat tan gentils de regalar-me.

Estic molt agraït als reis (o la reina!) perquè la obra d'aquest home, juntament amb la de l'Andy Warhol, del qual he de confessar que en sóc un fan incondicional des de la més tendra pubertat (quan plorava al lavabo de lo poc atractiu que em sentia) , és la que més m'ha fet gaudir i han influït de forma determinant en el meu gust (per bé o per mal). La veritat és que de Warhol al principi em seduïa tot, el personatge, l'estètica, l'underground, les festes... aquell ésser albí, com una mena de floquet de neu impertèrrit, que ho observava tot, ho movia tot però ell restava sempre estàtic, rígid semblava que no hagués de fer res i ho feia tot. Em semblava espectacular. Amb els anys el personatge m'ha deixat de fascinar (si més no de forma racional perquè emocionalment estic mentint vilment) i m'ha agradat molt més tota la seva obra i el moviment Pop-Art en general. M'agrada la gent que fa art d'allò quotidià sobretot si no les farceix de grans pretensions i metàfores inassolibles.

Quant a Helmut Newton del personatge no en puc parlar gaire, de fet crec que no és gaire interessant, si més no comparat amb les seves fotografies, aquestes sí que tenen un món molt especial i una vida que explica moltes coses a vegades tan sols amb la perspectiva d'un cos nu, un gest o una mirada. Les seves fotografies de moda diuen molt més que: mira quines sabates més boniques; els seus nus diuen molt més que: mira quins pits més rodons i els seus retrats sovint diuen coses com: mira quin personatge més superb i estúpid (pensava en el retrat de Le Pen).

Quan vaig estar a Berlín no vaig poder anar a veure el seu museu (vam arribar tard per culpa meva), ara però , amb aquest llibre, tinc un bocí de la seva obra sobre la tauleta del menjador.

Darrerament he vist una pel·lícula que fa temps que tenia pendent de veure que es diu “L’ultimo bacio” i això m’ha fet pensar en la paraula petó. Trobo que la paraula petó no expressa bé el seu significat, té una sonoritat massa brusca, no és gens tendre. En canvi els seus sinònims s’excedeixen en aquest sentit. Fer-li a algú un bes o una besada queda massa carrincló, com de romàntic passat de moda. Suposo que per això sovint la fem servir en diminutiu: Petonets! Així queda més “carinyós” però a l’hora més amistós, després de la part emocional.

Culturalment entre els homes i les dones d’aquest país ens donem petonets per saludar-nos i per tant donar-li un petó a la galta d’una dona o enviar-li un per correu no té cap valor emocional, és un formalisme, tot i que darrera d’aquest a vegades hi hagi emocions molt fortes. Entre els homes en canvi sí que tenen valor, ja fa anys que entre els amics ens donem petons per saludar-nos i això n’identifica la categoria. Si són bons amics: petons! Sinó amb una encaixada de mans ja fas el fet. En el meu cas faig un terme mig, tipus no som amics de tota la vida però t’aprecio i aleshores encaixo una ma i amb l’altre faig pressió sobre l’espatlla a mode d’abraçada. Em surt així no és un gest estudiat (per un moment m’he semblat un psicòpata de les salutacions!)

La Bi em va comentar que quan va sentir la cançó “L’ultimo bacio” de Carmen Consoli, que jo li havia gravat en un CD, va recordar que l’havia sentit en una pel·lícula amb el mateix títol i que li havia agradat força. A mi la cançó i la cantant m’agraden molt i per tant tenia ganes de veure si la pel·lícula també la podia afegir als meus “preferits”. Em va agradar bastant tot i que tampoc és un gran pel·lícula però està prou bé. Tracta de les relacions d’un grup de nois de trenta anys que pateixen crisis emocionals diverses. El protagonista que ha de tenir un fill i i que davant el que l’espera s’enrotlla amb una noia de 18 anys que coneix en el casament d’un altre amic (l’únic que no està en crisi). Un que està casat i amb una criatura i que es porta fatal amb la dona, un altre solter que persegueix un amor impossible i finalment un que va de flor en flor sense voler cap compromís malgrat qeue moltes li demanen. També hi ha una parella gran, els pares de la protagonista, que tenen una crisi d’amor o d’emocions o de tot plegat. Hi ha molts elements en joc i té un guió molt ben lligat, la interpretació és un pèl (o dos) massa histriònica i cridanera però, és clar, són italians.

A mi tot això dels petons, les abraçades, les expressions d’estimació en general em costen bastant, mil vegades en mil situacions diferents he pensat: ara li faria un petó ben fort, ara l’abraçaria o ara li diria que l’estimo molt... però un cop pensat perd l’espontaneïtat (segueixo pensant) i aleshores ja no ho faig. Amb l’edat vaig millorant en aquest sentit i a vegades actuo sense pensar, quan tingui vuitanta anys crec que seré una gran persona. A veure si arribo!!