web statistics
Ludwiades

10.1.08

Quan Newton, en Helmut, en va fer 80


En motiu dels vuitanta anys del fotògraf alemany Helmut Newton es va organitzar una exposició que feia un recorregut a tota la seva carrera i d'aquesta exposició s' en va fer un llibre de fotografies que els Reis mags de casa meva han estat tan gentils de regalar-me.

Estic molt agraït als reis (o la reina!) perquè la obra d'aquest home, juntament amb la de l'Andy Warhol, del qual he de confessar que en sóc un fan incondicional des de la més tendra pubertat (quan plorava al lavabo de lo poc atractiu que em sentia) , és la que més m'ha fet gaudir i han influït de forma determinant en el meu gust (per bé o per mal). La veritat és que de Warhol al principi em seduïa tot, el personatge, l'estètica, l'underground, les festes... aquell ésser albí, com una mena de floquet de neu impertèrrit, que ho observava tot, ho movia tot però ell restava sempre estàtic, rígid semblava que no hagués de fer res i ho feia tot. Em semblava espectacular. Amb els anys el personatge m'ha deixat de fascinar (si més no de forma racional perquè emocionalment estic mentint vilment) i m'ha agradat molt més tota la seva obra i el moviment Pop-Art en general. M'agrada la gent que fa art d'allò quotidià sobretot si no les farceix de grans pretensions i metàfores inassolibles.

Quant a Helmut Newton del personatge no en puc parlar gaire, de fet crec que no és gaire interessant, si més no comparat amb les seves fotografies, aquestes sí que tenen un món molt especial i una vida que explica moltes coses a vegades tan sols amb la perspectiva d'un cos nu, un gest o una mirada. Les seves fotografies de moda diuen molt més que: mira quines sabates més boniques; els seus nus diuen molt més que: mira quins pits més rodons i els seus retrats sovint diuen coses com: mira quin personatge més superb i estúpid (pensava en el retrat de Le Pen).

Quan vaig estar a Berlín no vaig poder anar a veure el seu museu (vam arribar tard per culpa meva), ara però , amb aquest llibre, tinc un bocí de la seva obra sobre la tauleta del menjador.

Etiquetes de comentaris: , ,

enviat per Ludwiada @ 21:48 2 comentaris

24.1.07

Món Lachapelle


Viure en el món que retrata David Lachapelle és una cosa que estic segur que no m’agradaria gens. És el món del glamour, del malgastar perquè guanyo tants calers que ja no sé què fer-ne, el món dels paparazzi i de les nines de silicona que inflen els seus cossos per fer-ne el seu medi de treball (com una mena de prostitució mediàtica), el món dels cantants de rap adornats amb objectes d’or fins a les dents (en sentit literal) i de les tremendes companyes de raça que els passen els seus enormes i rodons culs de gelatina de xocolata per la cara…

Veure el món que retrata David Lachapelle és una cosa que m’encanta, se’m cau la bava de veure com cuida cada detall de les seves fotografies. Cadascuna és una metàfora visual plena de sarcasme i a les quals es presten en molts casos els mateixos protagonistes reals, els actors, cantants, models i altres celebrities de l’exageradament ostentós món dels triomfadors americans.

Aquest Nadal els Reis em van portar el seu darrer llibre, Heaven to Hell i com ja suposava m’han entrat unes ganes tremendes d’imitar a l’artista, en la mesura del que pugui i triant com a referent altres realitats que em puguin interessar o motivar personalment. I siguin més assequibles és clar!

Etiquetes de comentaris: , ,

enviat per Ludwiada @ 16:30 0 comentaris