Ludwiades

De nou amb els inseparables, aquests dies, Jordi i Roger (fins i tot anaven al gimnàs junts!) vaig anar al cinema la setmana passada. Aquell matí ja havia llegit el diari que s’estrenava la nova pel·lícula del Medem i com a bon admirador de la seva obra (anomenar-me fan em dóna mal rotllo) havia pensat que hi volia anar. Al vespre va arribar la proposta.

Caòtica Ana és una pel·lícula que et deixa un regust i un gust i un post-gust i un a gust que dura dies, encara ara, cinc dies més tard puc dir que hi he pensat cada dia. Em venen imatges al cap o recordo alguna sensació o trobo alguna cosa que em fa pensar amb ella i no d’una forma exaltada i efusiva sinó d’una forma molt pausada i agradable. És una pel·lícula feta per un cineasta, per un artista del cinema, per algú que vol comunicar idees, sentiments, reflexions, sensacions, estats d’ànim i aconsegueix tocar al qui hi para atenció.

És una pel·lícula feta amb el cor, com es fan les obres d’art.

Aquestes vacances d’estiu han estat 100% casolanes, l’embaràs de la Carolina i especialment la malaltia del Javier han fet que no ens hàgim pogut moure de casa. Bé si que ens hem mogut hem anat a casa dels pares i dels sogres gairebé cada dia, la qual cosa ens permet alliberar-nos de la vigilància constant del Bernat i gaudir de les corresponents piscines, i tot i que no ha fet un temps gaire galdós podíem estar a l’aire lliure.

Per sort hem coincidit amb el Roger i el Jordi que tampoc se n’han anat de vacances i hem gaudit de les sessions habituals de cinema casolà. Darrerament no hi havia manera de veure una pel·lícula que em deixés un bon regust de boca i aquests dies n’he vist un parell que si que ho han fet. D’una banda m’ho vaig passar molt bé amb Paris... je t’aime. És una pel·lícula coral composada per 16 històries d’amor que succeeixen a 16 llocs diferents de París i estan dirigides per un director diferent cadascuna. Quan ja començava a pensar que la creativitat i la poesia havien abandonat el món del cinema comercial d’occident (orient és una altra història) , aquesta pel·lícula demostra que no cal fer cinema d’autor lent i que no s’acabi d’entendre per fer coses boniques i interessants. Val a dir que tinc clar que és més fàcil explicar històries curtes interessants que fer-ho durant una hora i mitja o dues és per això tot sovint veiem coses més interessants en la publicitat que en el cinema.

L’altre peli que em va fer gaudir d’una bona estona és una pel·lícula anomenada Ellie Parker. L’argument és molt senzill, el dia a dia una noia que intenta sortir-se’n com a actriu, però la gràcia la posa una mica el guió, una mica la càmera i tota la resta l’actriu protagonista, la Naomi Wats. És un exercici d’interpretació fet pel·lícula i al Roger, al JoanRa i a mi se’ns queia la baba. Curiosament a la Carolina, la Carola i una mica al Jordi no els passava el mateix. Això em va fer pensar que potser aquella noia ens havia seduït i que per això tots tres vàrem quedar encantats amb aquella pel·lícula.

En tot cas París ja em va seduir en format real i m’agradaria tornar a repetir algun dia, a la Naomi la seguiré veient al cinema.