Ludwiades

Deu haver-hi algú que recordi la seva primera festa d’aniversari? No sé si som capaços de recordar de forma conscient alguna cosa que ens va passar el primer any de la nostra vida. El Bernat segurament no recordarà que aquest diumenge vam fer la seva primera festa d’aniversari, que es van reunir 40 persones entre família i amics al menjador de casa, que hi havia altres nens d’una semblant a la seva, el Marc, el Jan, la Lia, el Gonzalo, l’Oriol. Aquests tampoc recordaran que van estar a la festa del primer aniversari del Bernat.

La Carolina i jo sí que ho recordarem i com que estem en l’era de la imatge (i de la informació, i del coneixement, i de la tecnolgia, i de la comunicació, i, i, i...) ho vàrem fotografiar i filmar i un dia el Bernat també ho recordarà. Tot i que les imatges que li vindran al cap seran les que vàrem veure nosaltres a través dels nostres ulls digitals de marca Canon i JVC respectivament.

Estic content perquè per primera vegada he llegit un llibre en portuguès, de fet han estat dos, i la lectura m’ha resultat molt fàcil malgrat no comprendre alguna paraula de tant en tant. Els llibres són d’una col·lecció en la que 7 escriptors brasilers reconeguts escriuen una novel·la sobre un dels pecats capitals, concretament els dos que em vaig tractant sobre la luxúria i la gola.

Me’ls va deixar la Sara un dia que vaig anar de visita, és el què passa quan vius en un lloc cèntric, que els amics podem aparèixer improvisadament. Veus això és una cosa que els envejo al Pol a la Sara.... Ostres! l’enveja és un pecat capital oi?

Com a novel·la em va agradar més el segon, "O clube dos anjos", el que tracta sobre la gola. És una novel·la entretinguda, amb un toc de supense, d'aquestes que t'empasses ràpid per saber com acaba.

El primer però, em va fer reflexionar més, potser és que darrerament tinc el cap una mica entortolligat amb aquests temes."A casa dos budas ditosos" aborda el tema de la luxúria a través de la vida d’una dona que ha viscut una vida marcada per les relacions sexuals de tota mena. Algun de les reflexions que em van fer pensar són per exemple quan la protagonista afirma que ningú és completament heterosexual ,que tots tenim una part d’homosexuals i que cal explorar-la per gaudir més de la nostra sexualitat.

Una altra reflexió que em va fer pensar és el plantejament de que practicar el sexe amb les persones que estimes és sempre una experiència gratificant, fins aquí tothom està d’acord. Ella però anava més enllà i deduïa, per tant cal tenir relacions sexuals amb els amics i amigues que t’agraden i estimes. Trobo que no seria una mala idea si visquéssim en un món sense prejudicis i sobretot si l’amor no el necessitéssim viure com a propietaris i com a propietats.

La pregunta que em faig és: seria capaç de suportar que la persona a la que estimo estimi a altres igual que a mi i se n’hi vagi al llit per consumar aquest amor? Suposo que la resposta és que si jo també fes el mateix possiblement sí però segurament l’equilibri seria molt difícil i la possibilitat de sentir-se poc estimat augmentarien i en la mateixa mesura minvaria l’estabilitat de la parella.

Diria que aquestes coses ja les pensava quan tenia 20 anys, o 15 o 10, no sé era jove i ingenu. Ara ja no sóc ben bé jove, potser sí que sóc ingenu...

Se dejaba llevar por tí. Està bé dejarse llevar? És fàcil arribar a bon port si et deixes arrossegar pel corrent? o el més fàcil és que acabis perdut al mig de l' oceà sense tornar a veure mai més terra ferma? Suposo que tot depèn de les dimensions de l' oceà en el que naveguem, dels corrents que hi puguem trobar, potser és un mar, molt més tranquil, potser tan sols és una petita llacuna o potser fins i tot és un riu, on el curs està marcat i tan sols es tracta de trigar més o menys en el nostre recorregut.

Jo sempre he cregut que si una barca està feta de bona fusta, d' una fusta noble i duradora, el mar la respectarà i no l' arrossegarà cap a les profunditats ni sota la pitjor de les tempestes. El perill sovint no es troba tant en el medi de navegació ni en la qualitat i les instal·lacions dels ports en els que amarrem durant la vida, per mi el més important sempre són les naus que vas trobant en el recorregut i que et faciliten o et dificulten el camí cap uns o altres ports. Crec que és important abans d' emprendre el viatge tenir clars quins són els nostres valors allò que és més fonamental i sobre el que s' ha d' assentar el timó que determina el nostre rumb, per estar segurs de que ens deixarem portar per aquells que els respecten i sobretot que serem capaços de navegar en solitari quan convingui.

Hi ha vaixells com jo, més o menys tranquils, més o menys simpàtics, més o menys confortables, més o menys mimètics, que naveguen sense fer massa soroll de manera mai són anunciats quan arriben a port ni reclamats per les millors flotes però que s' envolten de vaixells més bonics, amb millors acabats, de major qualitat i miren de viure la vida al raser d' aquests sentint-se' n part i gaudint de les seves experiències com si fossin les pròpies.

A vegades a aquest vaixell li agradaria tenir més protagonisme, viure amb una mica més de risc, sentir-se més valorat o desitjat, provar experiències en aigües més mogudes o fins i tot emprendre una travessia en solitari però dubte de si això realment l' acabarà compensant o si tan sols li farà perdre el que té. De moment segueix a raser provant d' arrambar-se a vaixells que el condueixin a ports segurs en els que difícilment perdrà res, gaudint dels moments en que de forma natural el mar es torna espectacular i imaginant realitats diferents.

Un vaixell com tu... com seria un vaixell com tu?