Ludwiades

Estic content perquè per primera vegada he llegit un llibre en portuguès, de fet han estat dos, i la lectura m’ha resultat molt fàcil malgrat no comprendre alguna paraula de tant en tant. Els llibres són d’una col·lecció en la que 7 escriptors brasilers reconeguts escriuen una novel·la sobre un dels pecats capitals, concretament els dos que em vaig tractant sobre la luxúria i la gola.

Me’ls va deixar la Sara un dia que vaig anar de visita, és el què passa quan vius en un lloc cèntric, que els amics podem aparèixer improvisadament. Veus això és una cosa que els envejo al Pol a la Sara.... Ostres! l’enveja és un pecat capital oi?

Com a novel·la em va agradar més el segon, "O clube dos anjos", el que tracta sobre la gola. És una novel·la entretinguda, amb un toc de supense, d'aquestes que t'empasses ràpid per saber com acaba.

El primer però, em va fer reflexionar més, potser és que darrerament tinc el cap una mica entortolligat amb aquests temes."A casa dos budas ditosos" aborda el tema de la luxúria a través de la vida d’una dona que ha viscut una vida marcada per les relacions sexuals de tota mena. Algun de les reflexions que em van fer pensar són per exemple quan la protagonista afirma que ningú és completament heterosexual ,que tots tenim una part d’homosexuals i que cal explorar-la per gaudir més de la nostra sexualitat.

Una altra reflexió que em va fer pensar és el plantejament de que practicar el sexe amb les persones que estimes és sempre una experiència gratificant, fins aquí tothom està d’acord. Ella però anava més enllà i deduïa, per tant cal tenir relacions sexuals amb els amics i amigues que t’agraden i estimes. Trobo que no seria una mala idea si visquéssim en un món sense prejudicis i sobretot si l’amor no el necessitéssim viure com a propietaris i com a propietats.

La pregunta que em faig és: seria capaç de suportar que la persona a la que estimo estimi a altres igual que a mi i se n’hi vagi al llit per consumar aquest amor? Suposo que la resposta és que si jo també fes el mateix possiblement sí però segurament l’equilibri seria molt difícil i la possibilitat de sentir-se poc estimat augmentarien i en la mateixa mesura minvaria l’estabilitat de la parella.

Diria que aquestes coses ja les pensava quan tenia 20 anys, o 15 o 10, no sé era jove i ingenu. Ara ja no sóc ben bé jove, potser sí que sóc ingenu...