Ludwiades

Tot va sortir rodó i fàcil. El vol fins a Treviso, l'hotel on vàrem passar la primera nit, el cotxe que vàrem llogar per anar d'italians per Croàcia, el trajecte fins a Zagreb travessant Eslovènia... un cop a Zagreb ens va costar molt de trobar l'apartament on vàrem passar la nit perquè jo em pensava que era un "Apartahotel" i no hi havia cap rètol per enlloc. Al final no sé ben bé com vaig trobar la noia de l'agència i ens va portar fins al pis. Zagreb no ens va impressionar i com que la dia següent era festiu i tot estava tancat vàrem agafar la nostra Fiat i vam marxar a Privlaka on havíem llogat la casa.

Privlaka és una peninsula que té mar a dues bandes. Segons en Domagoj, el propietari de la caseta, el bonic és el del sud, la Ninska laguna, i allà és on vam anar més sovint perquè des de casa arribàvem en 10 minuts a peu de platja i a banda de ser bonic, amb les muntayes de Plakenika de fons, s'estava molt tranquil·let. El Bernat i el Marcel no paraven de tirar pedretes i demanar-me que les fes botar. La casa era perfecte pels 4. El jardí d'oliveres, cap casa a la vista, s'hi estava de conya. Ens van agradar molt les ciutats de Zadar i de Sibenik i el poblet veí de Nin, ens va agradar l'illa de Pag tot i que vam tenir la mala sort de triar la platja on anaven tots els joves maquineros, plena de xiringuitos... però sobretot ens van agradar els parcs naturals del riu Krka i dels llacs de Plitvice.

Després de passar la setmana a Privlaka vam estar un parell de dies en un hotelet/casa d'hostes al costat del parc de Plivicka jezera. Tal com m'imaginava, una maravella. Vam anar-hi els dos dies i vam arpofitar el temps al màxim per passejar per tots els racons d'aquest impressionant paratge farcit de llacs i salts d'aigüa. Paisatges pintats de verd, blau, marró, ocre... ara un llac verd maragda, ara un de blau turquesa i entre mig un jardí japonès, una fageda centenària.

Croàcia ens va agradar molt, ens hi vam trobar bé en aquell ambient mediterrani però ordenat.

Vaig escoltar a TV3 que la destinació preferida dels catalans per Setmana Santa ha estat Cantabria. Jo no sé si tota la gent que hi havia per a travessar la capital maña el dilluns sant venien de Cantabria, del País Basc o de més enllà però que érem molts això si que ho vaig notar, vàrem trigar una hora i mitja per passar la ciutat!

Tret d’aquest aspecte la resta de dies a la famosa casa de pescadors de la que tan bé parlaven l’Albert i la Jordina van anar molt i molt bé. L’entorn és fantàstic, és un espai natural molt característic amb una ría envoltada de maresmes que passen de ser un estany d’aigües plàcides com una bassa d'oli a un fangar ple de roques i molses marines.

La casa a més és molt acollidora i està molt ben moblada. Nosaltres estàvem en un dels dos apartaments que té adossats i que són com unes mini casetes que van anar molt bé per mantenir allunyats els nostres petits entreteniments nocturns de la resta de companys d’excursió.

Parlant dels companys, a més del Piñi i la Jo, d’una banda hi havia l’Albert i la Bi que feien grup amb nosaltres i de l'altre tres parelles més que són amics del Piñi. Ah i també dos nois més que viuen al Euskadi i que van passar un dia a la casa. La veritat és que la convivència va ser perfecte, tots eren gent molt oberta amb la que podies conversar, o no, i cadascú alhora anava al seu aire, de manera que ningú havia d’anar a remolc dels altres, simplement compartíem espai i estones, d’una forma molt natural.

Els amics surfers no ho van tenir tan bé perquè no els va fer gaire bona mar, bones onades vaja, però van poder matar el cuquet amb la mica que hi havia. Jo vaig fer una de les meves caminades en solitari, aquest cop vaig fer un mal càlcul i vaig estar tres hores i mitja caminant sense parar però m’ho vaig passar bé i vaig poder contemplar unes vistes molt boniques de la platja de Berria i Tregandin des de dalt de la muntanya que les separa. El Bernat també va estar molt a gust jugant amb la Lia i recollint tota mena de pedres variades a l’entorn de la casa.

La tornada ens va deixar un cert mal sabor perquè ens vàrem angoixar una mica ,passant tanta estona dins del cotxe, crec que si aprenc a controlar millor la meva ansietat quan em perdo (en tots els sentits), la Carolina m’ho agrairà i no m’amenaçarà amb no voler anar d’excursió mai més (glups!!).