Ludwiades

Es va posar les ulleres i em semblà encara més bonica. Els meus ulls anaven com bojos, no podia deixar de mirar aquelles natges bellugant al ritme de la música, una música que no sabria dir quina era però que feien moure aquells turonets de carn feta al punt fins a produir-me un estat d' hipnosi conscient que em posava la pell de gallina i em feia salivar en excés.

Quan es tornà a girar vaig recordar aquells ulls que m’enamoraven, la salivera va minvar i els mugrons van perdre tensió però la pell em començava a cremar i és que aquell marc rectangular de verd turquesa exaltava fins el crit la bellesa dels seus iris... blaus, o verds,... preciosos... estava capficat, què dic! era presoner dins l’urna de cristall, un presoner feliç i voluntari, un John Travolta teenager dins la peixera, era el noi de la bombolla el dia que el van dur de passeig.

Em banyava en aquell mar íric, oníric de blau-verd motejat, el líquid era tebi i d’una densitat tendra com el del pit abundant d’una dida estereotipada i a l’hora em provocava un estat d’escalfor pseudofebriil que accelerava la bomba del meu sistema circulatori dilatantme els canells i els turmells.

El rellotge m’apretava i la cremallera de les botes començava a perdre dents, no vaig poder més estava a punt de vomitar i gairebé no m’aguantava damunt la cadira era el moment de marxar i no em veia amb forces per empènyer les rodes en aquell estat, podríem dir-ne, de peix globus.

- Què et sembla Txell, mira el que he escrit, creus que podria ser un començament per un llibre?
- A veure, uff! Mare de déu! però on vas amb aquest llenguatge qui vols que llegeixi tota una una novel·la escrita així a més és un llenguatge que pretén èsser pedant però queda ridícul.
- És clar ho has encertat, és això, es tracta de buscar la comicitat utilitzant comparacions exagerades i paraules tretes del seu context habitual, crec que estic creant un estil propi, no sé, a mi m’agrado molt.
- Oh, sí, sí això ja ho veig, però no es tracta d’això es tracta d’agradar als demès, és als lectors a qui hauries d’agradar en cas que fossis capaç d’escriure tota una novel·la així, cosa que dubto. Però bé, no sé, jo no hi entenc! Jo només et dic el que em sembla amb una certa recança, la veritat perquè crec que la meva opinió no t’interessa.
- I és clar que m’interessa, per això te l’he demanada, crec que tens prou criteri i prou senderi i presbiteri i col·liri i amfibi i un parell de pitets...
- Deixa’m, ara no!... bé o potser si aaaaah! Ets un malalt!
- Malalt de tu! per tu... parrús! Vine, vine que noto una tensió no em deixis així que m’ho hauré d’acabar solet i serà una pena ...
- Me n’he d’anar Quim, vinga ens veiem demà, de...mà, vigila amb aquesta que no vull durícies que saps que sóc de pell fina, adéu!
- No!... no!

En Quim s’arrossegava per terra com si tingués les cames paralitzades i estigués agonitzant – aaaaaagg!! No em deixis així! – deia amb un aire d’actor tràgic de barriada. La Txell se’l mirava i reia però va tancar la porta i se’n va anar.

Anava a classe de dansa i mai se’n perdia cap, n’era una apassionada. A vegades també ella li mostrava uns passos que s’havia inventat i també ella es demanava si podria dedicar-s’hi professionalment. Però la seva manera de ser no li deixava preguntar-ho, de fet creia que aquestes coses és millor guardar-se-les per un mateix, de manera que si ho aconsegueixes és un triomf personal però en cas de que no sigui així el fracàs no transcendeix, i la veritat és que no hi confiava gens a sortir- se’n.