Baricco Unit 4
Primer va ser Seda (Seta en italià, que també me’l vaig comprar a l’aeroport de Roma, encara el tinc pendent de llegir) després Oceà, City i ara Aquesta història . He llegit alguna vegada que l’estil de l’escriptor Alessandro Baricco és molt forçat i que sembla una demostració estilística fruit de la seva professió de formador d’escriptors. Jo sempre m’hi he sentit còmode amb els exercicis estilístics d’en Baricco i generalment és precisament això el que m’agrada dels seus llibres. Els personatges acostumen a ser un pèl estranys, potser hauria de dir-ne freaks però ja me’n començo a cansar d’aquest apel·latiu (que se n’inventin un altre!!) . És ficant-se dins d’aquests personatges quan va canviant l’estil de la novel·la d’acord amb la dèria i la manera d’expressar-se de cadascun. Especialment a City hi havia exemples molt divertits:
El professor que explica amb tota mena de rigor científic una teoria sobre el quadre dels nenúfars, el iaio que contempla partits de futbol i li proposa problemes a resoldre com a àrbitre al nen superdotat protagonista, el personatge que diu no-dient perquè és mut o la novel·la de l’oest que escriu una de les protagonistes d’aquest mateix llibre.
En aquesta darrera novel·la tornen els exercicis i en aquest cas m’agrada com parlen els personatges del protagonista a través d’un diari personal o en un dels fragments a través d’un germà amb una deficiència psíquica. L’exercici de posar-se en la ment d’una persona amb dificultats mentals i transcriure els seus pensaments em va semblar brillant i m’ho vaig passar molt bé jugant a entendre el que passava a través d’aquesta visió tan particular i d’aquest pensament tan reiteratiu.
El llibre torna a estar farcit de personatges peculiars i de multiplicitat d’històries dins de les històries però l’argument central no m’ha agradat tant com em va passar especial amb Oceà, que és amb la que més he gaudit fins ara.
El millor que tenen els llibres de Baricco és que quan hi penses, com estic fent ara, et van apareixent racons que no recordaves especialment i que al cap d’un temps apareixen com nous i et semblen magnífics.
Ara mateix doncs estic retrobant-me amb alguns dels moments d’aquesta lliçó número 4 i ja començo a pensar que potser m’ha agradat més del que em pensava quan la vaig acabar de llegir fa uns dies.
El professor que explica amb tota mena de rigor científic una teoria sobre el quadre dels nenúfars, el iaio que contempla partits de futbol i li proposa problemes a resoldre com a àrbitre al nen superdotat protagonista, el personatge que diu no-dient perquè és mut o la novel·la de l’oest que escriu una de les protagonistes d’aquest mateix llibre.
En aquesta darrera novel·la tornen els exercicis i en aquest cas m’agrada com parlen els personatges del protagonista a través d’un diari personal o en un dels fragments a través d’un germà amb una deficiència psíquica. L’exercici de posar-se en la ment d’una persona amb dificultats mentals i transcriure els seus pensaments em va semblar brillant i m’ho vaig passar molt bé jugant a entendre el que passava a través d’aquesta visió tan particular i d’aquest pensament tan reiteratiu.
El llibre torna a estar farcit de personatges peculiars i de multiplicitat d’històries dins de les històries però l’argument central no m’ha agradat tant com em va passar especial amb Oceà, que és amb la que més he gaudit fins ara.
El millor que tenen els llibres de Baricco és que quan hi penses, com estic fent ara, et van apareixent racons que no recordaves especialment i que al cap d’un temps apareixen com nous i et semblen magnífics.
Ara mateix doncs estic retrobant-me amb alguns dels moments d’aquesta lliçó número 4 i ja començo a pensar que potser m’ha agradat més del que em pensava quan la vaig acabar de llegir fa uns dies.
Etiquetes de comentaris: Llibre, Personatge
enviat per Ludwiada @ 15:17
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici