Ludwiades

Ara fa dies que no escric res i no sé si és per què no em ve de gust escriure o si és que no faig res que em faci passar-m'ho prou bé com per deixar-ne constància. Suposo que és una barreja de les dues coses. Evidentment que m'ho he passat bé en molts moments però també és veritat que no ha estat fent una d'aquestes activitats que sempre incloc en aquest blog: llegint un llibre, assistint a un espectacle, anant de viatge... alguna activitat lúdico-cultural d'oci com si digèssim.

Potser ha arribat el moment d'escriure sobre altres coses? Potser ha arribat el moment de deixar d'escriure aquest diari?

Dijous passat la Carolina i jo vam anar veure un espectacle que ens va agradar molt i per tant li correspon un post "como la copa de un pino".

Ja fa dos anys que vàrem anar a veure la companyia d'origen belga Needcompany al Teatre lliure. Era una opció arriscada, un teatre amb un text difícil combinat amb dansa i cançons i interpretat en francès, anglès i neerlandès (subtitulat al català és clar), però ens va encantar l'atmosfera i la capacitat de transmetre sensacions de l'obra concebuda i dirigida per Jan Lauwers.

Aquella obra, Isabella's Room era la primera part, parlava del passat, d'una trilogia que va continuar l'any vinent amb The Lobster Shop i aquest any han programat la tercera part, el present que vam tenir la sort de poder veure ahir The deer house. Els actors / ballarins / cantants de la Needcompany són extraordinaris i els textos i la posada en escena de Jan Lauwers és commovedora.

Vàrem riure sense descollonar-nos, vàrem plorar sense humitejar-nos, jo no vaig parar de doblegar la llengua i xumar que és el que faig sempre quan gaudeixo de les coses amb plaer.

Cada cop m’agraden més els espectacles visuals, els espectacles d’atmosfera, en els que no saps definir molt bé perquè però t’hi sents molt bé, et transmeten energia i t’omplen de bon rotllo. L’altre dia vaig tornar a tenir aquesta sensació al Teatre Lliure (font inesgotable de bones sensacions). Els culpables varen ser el Ballet reial de Flandes i l’obra l’exitosa “Impressing the Czar” que a nosaltres també ens va impressionar malgrat ser uns simples plebeis.

L’espectacle es composava de 4 parts ben diferenciades: La primera era una escenografia espectacularment barroca, farcida de personatges vestits amb indumentàries de cortesans i realitzant milers de moviments, danses i interpretacions diferents alhora. Des de la nostra primera fila anàvem una mica atabalats intentant seguir les accions dels 25 ballarins que s’anaven desencadenant a un ritme frenètic, sovint surrealista i amb una bona dosi d’humor. Tots dos vàrem pensar que hagués estat millor estar unes files més enrera per tenir una visió global de l’espectacle.

Aquesta sensació va canviar radicalment en la segona part, In the midle. Aquesta era absulatament austera, cap mena d’atrezzo, terra i fons negre amb una iluminació zenital blanca i una indumentària molt bàsica. En aquest cas eren 9 ballarins que anaven combinant balls sols, en duet o tot el cos de ball alhora. La nostra perspectiva ho va fer preciós, l’escenari tenia una profunditat imponent i la llum permetia veure la pols del terra que aixecaven en moure’s i la suor que sortia expulsada dels cabells quan giravoltaven. Em va meravellar però encara ens faltava una impressió final.

El darrer acte l'escenificava la companyia al complet, 50 ballarins i ballarines vestits de col·legiala, faldilla plisada, mitjons fins al genoll, camisa blanca, corbata i perruca de Príncipe de Beukelaer ballant per tot l'escenari a un ritme vertiginós, realment estàvem massa a prop però la sensació va ser tan especial com còmica.

I és que les coses es poden veure des de moltes perspectives diferents però quan són bones la perspectiva tan sols les fa diferents.