Watanabe vs Couldfield o Murakami vs Sallinger
Fa anys que sóc client de la llibreria virtual llibres.com i estic subscrit al seu butlletí, a través del qual t’informen de les darreres novetats o, en definitiva, t’indueixen a la compra. He de dir que en el meu cas de tant en tant ho aconsegueixen i no em sap cap greu.
Una d’aquestes vegades en que van aconseguir el seu objectiu comercial va ser quan, ara farà un any (potser més?), va sortir la col·lecció La butxaca d’Edicions 62. El preu és molt barat i d’entrada va haver dos títols que em van venir de gust i me’ls vaig comprar. Ho vaig fer per criteris superficials, com el preu o el títol, i sense adonar-me vaig comprar dues novel·les que toquen una temàtica similar a través de contextos i estils molt diferents.
Les novel·les en qüestió són Tòquio Blues (Norwegian Wood) d’Haruki Murakami i El vigilant en el camp de sègol de J.D. Sallinger. La semblança argumental radica en els personatges protagonistes, Toru Watanabe i Holden Caulfield. En tots dos casos són nois d’entre 16 i 17 anys que estan una mica desubicats. Tots dos estan marcats per la mort, d’un germà o d’un amic.Tots dos tenen pocs amics i naveguen per l’adolescència amb un aire que va de la malenconia al sarcasme respecte al món que els toca viure. Es miren als altres amb certa distància i els analitzen. Un es Tokyo i l’altre és New York.
M’ho he passat bé llegint els dos llibres però em quedo clarament amb la novel·la d’en Murakami. El seu protagonista, en Toru, m’ha seduït i he viscut amb ell les seves experiències en les que es barreja l’amor , el sexe, l’avorriment, la desídia, l’amistat , els transtorns mentals i la mort. Un passeig per la vida durant els primers anys d’universitat, amb la banda sonora dels anys seixanta de rerefons, intentant trobar un camí en un món ple de personatges d’una psicologia complicada però alhora tan normals.
De fet avui en dia crec que les persones normals són els que anomenem freaks i només alguns éssers estranys són capaços de sortir d’aquesta categoria. Em fa molta gràcia com alguns, especialment els més joves, no se senten bé si no els anomenes freaks quan de fet són tan convencionals que avorreixen a les pedres.
D’això que per deixar constància de les diferències entre cadascun d’aquests dos personatges, l’entranyable Toru i el maleït Holden, transcric un parell de paràgrafs expressats per ells:
Holden Caulfield - [...hi havia un milió de noies assegudes o dretes per allà. Noies amb les cames plegades, noies amb les cames sense plegar, noies amb les cames d’infart...] [En certa manera també era una mica depriment, perquè els et preguntaves quin coi de cosa els esperava a la vida.Quan acabessin de l’institut i la universitat, vull dir. T’imaginaves que la majoria segurament es casarien amb tios cretins. Tios que parlen de quan gasta cada 100 milles el seu cony de cotxe. Tios que agafen emprenyades de collons, com criatures, si els guanyes al golf o al ping-pong. Tios que són molt malparits. Tios que mai no llegeixen llibres. Tios que són molt pesats...] -
Toru Watanabe - El petó va durar cinc o sis segons. El sol de principi de tardor li projectava l’ombra de les pestanyes a la galta, i vaig veure com aquella ombra tremolava lleument.
Va ser un petó suau, seré, que no volia dir res més. Si no ens haguèssim passat la tarda al terrat, prenent el sol, bebent cervesa i mirant aquell incendi no li hauria fet. Després de compartir la tarda mirant el fum, les libèl·lules vermelles i les teulades lluents de les cases, ens havia envaït un sentiment càlid, d’intimitat i n’havíem volgut deixar constància d’alguna manera, gairebé inconscientment. Va ser un petó així però com passa amb tots els petons no estava exempt de perill. -
Una d’aquestes vegades en que van aconseguir el seu objectiu comercial va ser quan, ara farà un any (potser més?), va sortir la col·lecció La butxaca d’Edicions 62. El preu és molt barat i d’entrada va haver dos títols que em van venir de gust i me’ls vaig comprar. Ho vaig fer per criteris superficials, com el preu o el títol, i sense adonar-me vaig comprar dues novel·les que toquen una temàtica similar a través de contextos i estils molt diferents.
Les novel·les en qüestió són Tòquio Blues (Norwegian Wood) d’Haruki Murakami i El vigilant en el camp de sègol de J.D. Sallinger. La semblança argumental radica en els personatges protagonistes, Toru Watanabe i Holden Caulfield. En tots dos casos són nois d’entre 16 i 17 anys que estan una mica desubicats. Tots dos estan marcats per la mort, d’un germà o d’un amic.Tots dos tenen pocs amics i naveguen per l’adolescència amb un aire que va de la malenconia al sarcasme respecte al món que els toca viure. Es miren als altres amb certa distància i els analitzen. Un es Tokyo i l’altre és New York.
M’ho he passat bé llegint els dos llibres però em quedo clarament amb la novel·la d’en Murakami. El seu protagonista, en Toru, m’ha seduït i he viscut amb ell les seves experiències en les que es barreja l’amor , el sexe, l’avorriment, la desídia, l’amistat , els transtorns mentals i la mort. Un passeig per la vida durant els primers anys d’universitat, amb la banda sonora dels anys seixanta de rerefons, intentant trobar un camí en un món ple de personatges d’una psicologia complicada però alhora tan normals.
De fet avui en dia crec que les persones normals són els que anomenem freaks i només alguns éssers estranys són capaços de sortir d’aquesta categoria. Em fa molta gràcia com alguns, especialment els més joves, no se senten bé si no els anomenes freaks quan de fet són tan convencionals que avorreixen a les pedres.
D’això que per deixar constància de les diferències entre cadascun d’aquests dos personatges, l’entranyable Toru i el maleït Holden, transcric un parell de paràgrafs expressats per ells:
Holden Caulfield - [...hi havia un milió de noies assegudes o dretes per allà. Noies amb les cames plegades, noies amb les cames sense plegar, noies amb les cames d’infart...] [En certa manera també era una mica depriment, perquè els et preguntaves quin coi de cosa els esperava a la vida.Quan acabessin de l’institut i la universitat, vull dir. T’imaginaves que la majoria segurament es casarien amb tios cretins. Tios que parlen de quan gasta cada 100 milles el seu cony de cotxe. Tios que agafen emprenyades de collons, com criatures, si els guanyes al golf o al ping-pong. Tios que són molt malparits. Tios que mai no llegeixen llibres. Tios que són molt pesats...] -
Toru Watanabe - El petó va durar cinc o sis segons. El sol de principi de tardor li projectava l’ombra de les pestanyes a la galta, i vaig veure com aquella ombra tremolava lleument.
Va ser un petó suau, seré, que no volia dir res més. Si no ens haguèssim passat la tarda al terrat, prenent el sol, bebent cervesa i mirant aquell incendi no li hauria fet. Després de compartir la tarda mirant el fum, les libèl·lules vermelles i les teulades lluents de les cases, ens havia envaït un sentiment càlid, d’intimitat i n’havíem volgut deixar constància d’alguna manera, gairebé inconscientment. Va ser un petó així però com passa amb tots els petons no estava exempt de perill. -
Etiquetes de comentaris: Llibre