web statistics
Ludwiades: 06.08

19.6.08

Watanabe vs Couldfield o Murakami vs Sallinger


Fa anys que sóc client de la llibreria virtual llibres.com i estic subscrit al seu butlletí, a través del qual t’informen de les darreres novetats o, en definitiva, t’indueixen a la compra. He de dir que en el meu cas de tant en tant ho aconsegueixen i no em sap cap greu.

Una d’aquestes vegades en que van aconseguir el seu objectiu comercial va ser quan, ara farà un any (potser més?), va sortir la col·lecció La butxaca d’Edicions 62. El preu és molt barat i d’entrada va haver dos títols que em van venir de gust i me’ls vaig comprar. Ho vaig fer per criteris superficials, com el preu o el títol, i sense adonar-me vaig comprar dues novel·les que toquen una temàtica similar a través de contextos i estils molt diferents.

Les novel·les en qüestió són Tòquio Blues (Norwegian Wood) d’Haruki Murakami i El vigilant en el camp de sègol de J.D. Sallinger. La semblança argumental radica en els personatges protagonistes, Toru Watanabe i Holden Caulfield. En tots dos casos són nois d’entre 16 i 17 anys que estan una mica desubicats. Tots dos estan marcats per la mort, d’un germà o d’un amic.Tots dos tenen pocs amics i naveguen per l’adolescència amb un aire que va de la malenconia al sarcasme respecte al món que els toca viure. Es miren als altres amb certa distància i els analitzen. Un es Tokyo i l’altre és New York.

M’ho he passat bé llegint els dos llibres però em quedo clarament amb la novel·la d’en Murakami. El seu protagonista, en Toru, m’ha seduït i he viscut amb ell les seves experiències en les que es barreja l’amor , el sexe, l’avorriment, la desídia, l’amistat , els transtorns mentals i la mort. Un passeig per la vida durant els primers anys d’universitat, amb la banda sonora dels anys seixanta de rerefons, intentant trobar un camí en un món ple de personatges d’una psicologia complicada però alhora tan normals.

De fet avui en dia crec que les persones normals són els que anomenem freaks i només alguns éssers estranys són capaços de sortir d’aquesta categoria. Em fa molta gràcia com alguns, especialment els més joves, no se senten bé si no els anomenes freaks quan de fet són tan convencionals que avorreixen a les pedres.

D’això que per deixar constància de les diferències entre cadascun d’aquests dos personatges, l’entranyable Toru i el maleït Holden, transcric un parell de paràgrafs expressats per ells:

Holden Caulfield - [...hi havia un milió de noies assegudes o dretes per allà. Noies amb les cames plegades, noies amb les cames sense plegar, noies amb les cames d’infart...] [En certa manera també era una mica depriment, perquè els et preguntaves quin coi de cosa els esperava a la vida.Quan acabessin de l’institut i la universitat, vull dir. T’imaginaves que la majoria segurament es casarien amb tios cretins. Tios que parlen de quan gasta cada 100 milles el seu cony de cotxe. Tios que agafen emprenyades de collons, com criatures, si els guanyes al golf o al ping-pong. Tios que són molt malparits. Tios que mai no llegeixen llibres. Tios que són molt pesats...] -

Toru Watanabe - El petó va durar cinc o sis segons. El sol de principi de tardor li projectava l’ombra de les pestanyes a la galta, i vaig veure com aquella ombra tremolava lleument.
Va ser un petó suau, seré, que no volia dir res més. Si no ens haguèssim passat la tarda al terrat, prenent el sol, bebent cervesa i mirant aquell incendi no li hauria fet. Després de compartir la tarda mirant el fum, les libèl·lules vermelles i les teulades lluents de les cases, ens havia envaït un sentiment càlid, d’intimitat i n’havíem volgut deixar constància d’alguna manera, gairebé inconscientment. Va ser un petó així però com passa amb tots els petons no estava exempt de perill. -

Etiquetes de comentaris:

11.6.08

Sa bereneta



No sabia pas que els balears de l'esmorzar en diuen berenar i que segons em va dir l'amo de l'hotel, el Sr. Fawlty, a l'hora de berenar el que fan és sa bereneta. Aquests dies hem estat a Menorca tota la colla, els que jo en dic els Nautes, és a dir els amics de l'escola fusionats amb els del.... Santa Isabeeeeeel. Visca! (com criden ells amb to femení unint les mans al centre d'una rotllana).

Va estar molt bé, malgrat que ens anem fent grans i anem adquirint noves manies o maneres de fer més individuals el grup funciona, i funciona bàsicament perquè ningú espera res dels altres i que, en definitiva, a tots ens agrada el mateix. Gaudir de la vida sense massa preocupacions.

Quan penses en cadascun de nosaltres: Albert, Roger, Txema, Mario, Ramon, Àlex, Tito, Sepe, Pol i jo mateix, trobes que som individus bastant diferents, tenim maneres de fer diferents, interessos diversos, feines variades però si ens poses a tots junts en una illa paradisíaco-meditarrània aleshores ens assemblem molt i molt, ja tan sols es tracta de matisos.

Uns ens llevem més d'hora i altres més tard, uns ens despullem a la platja i altres es deixen el banyador posat, uns surten fins tard i altres no tant, uns són molt xerraires i altres més callats, uns són més correctes i alguns més polèmics, uns més animats i altres més sonsos però a tots ens agrada la tranquil·litat, la platja, el sol, xutar una pilota i la sobrassada i amb això ja n'hi ha ben bé prou per passar uns dies excel·lents a Menorca.

L'any vinent hem decidit que tornarem a repetir aquesta trobada i alguns volen que en fem una altra a l'hivern en algun altre lloc. Per mi amb una a l'any ja està bé perquè malgrat que vaig estar molt feliç i relaxat també pensava sovint en la meva família, la Carolina, el Bernat i el Marcel. Sóc prou feliç amb ells per no necessitar deixar-los per descansar. Tot i que uns dies diferents també són interessants i te n'adones que els trobes a faltar, que també està bé.

Així doncs espero tornar a fer sa bereneta l'any vinent amb tota la colla i prendre aquells fantàstics gelats asseguts davant la catedral de Ciutadella observant i envejant la qualitat de vida dels nostres cosins menorquins.

Etiquetes de comentaris: ,